Durant els anys seixanta, l’oposició al franquisme va començar a perdre el seu caràcter clandestí a partir del desenvolupament de moviments socials com l’obrer i l’estudiantil. Les principals organitzacions que van vehicular aquests moviments van ser Comissions Obreres (fundades el 1964) i el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (que va actuar entre 1966 i 1968). En un context de creixement econòmic les classes treballadores constataren que l’augment de la riquesa no es traduïa immediatament en una millora de les seves condicions de treball. Al seu torn, un creixent número d’estudiants accedien a la universitat, que no satisfeia les seves expectatives. Aquest col·lectius, per assolir els seus objectius, van recórrer a les protestes col·lectives, que estaven prohibides durant el franquisme. La repressió d’aquestes accions constituïa un element de politització. A més, en aquestes accions intervenien –sovint de forma decisiva- persones organitzades en partits antifranquistes.

Durant els anys seixanta tingué una singular importància l’activitat de partits com el comunista Partit Socialista Unificat de Catalunya (1936-1986), el Moviment Socialista de Catalunya (1945-1974) i el Front Obrer de Catalunya (1963-1969). A finals dels anys seixanta, apareixeran nous partits de l’esquerra radical, molt influenciades pel maoisme i el “Maig francès”, molts d’ells sorgits d’escissions del PSUC o de la desintegració del FOC, com ara el Partido Comunista de España (internacional) (PCE(i)), Bandera Roja (BR); i també altres organitzacions d’inspiració trotskista, com ara la Lliga Comunista Revolucionària (LCR). Tanmateix, el PSUC va continuar sent el partit amb més pes a l’antifranquisme català.

Dins de l’antifranquisme tingué una especial transcendència la fundació de l’Assemblea de Catalunya el 1971, una plataforma política unitària integrada per bona part de l’oposició democràtica catalana i en la que estaven presents tant partits polítics, com organitzacions obreres o veïnals i entitats legals, com col·legis professionals.

El TOP tingué totes aquestes organitzacions en el seu punt de mira. De fet, bona part dels processats n’eren membres.