Metge i polític (Premià de Mar 1929 – 2006). Nascut a Premià de Mar, acabada la guerra aconsegueix el 1941 una beca per cursar estudis de batxillerat i el 1947 inicia la carrera de medicina a la Universitat de Barcelona. Carrera que acabà el 1953 especialitzant-se en pediatria. El 1959 entrà al PSUC, després d’una entrevista realitzada a l’exili amb Gregori López Raimundo, Secretari General del PSUC a partir de 1965, i Jordi Solé Tura, essent enquadrat en el Comitè d’Intel·lectuals del partit. Tanmateix, dos anys després anirà a Finlàndia a especialitzar-se en neonatologia. Serà al seu retorn quan s’incorpori plenament a les activitats de partit justa quan, després de les vagues obreres de 1962, el partit patirà l’última caiguda de l’aparell del PSUC a la ciutat comtal. El desembre de 1962, amb la caiguda de Pere Ardiaca, ell mateix serà detingut i jutjat en Consell de Guerra. Condemnat a vuit anys de presó, dels quals en complirà finalment tres, ingressarà al Penal de Burgos on travarà relació amb Julián Grimau, coneixença que el portarà a adoptar com a nom de guerra “Julià” en homenatge a l’últim afusellat per delictes relacionats amb la Guerra Civil. Amb l’ingrés al Penal de Burgos, passarà a militar al Partit Comunista d’Espanya. De fet el 1965 Gutiérrez Díaz, en un moment en què els responsables comunistes del Penal de Burgos seran apartats del Comitè Central i del Comitè Executiu del PCE, i en el cas de Pere Ardiaca i Miquel Núñez dels mateixos òrgans del PSUC, per haver criticat la línia política del partit, ell serà elegit membre del Comitè Central del PCE i nou responsable entre d’altres de l’organització de Burgos. En llibertat des de la tardor de 1965 reingressarà al PSUC fent-se càrrec de la política unitària i del treball del partit a comarques assumint responsabilitats de direcció. Aquestes seran els anys de la creació de la Taula Rodona i més endavant de la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya que permetran sortir al partit del seu isolament polític, però també dels forts enfrontaments de Gutiérrez Díaz amb Manuel Sacristán, un altre membre de la direcció del PSUC que finalment s’allunyarà del partit. Seran també els anys en què combinarà una vida legal amb les activitats clandestines, cosa que acabarà amb l’Estat d’Excepció de 1969. De llavors fins a la detenció dels 113 de l’Assemblea de Catalunya, detenció que li afectarà directament, viurà sota el signe d’una ordre de cerca i captura que no el retindrà en la seva activitat. De fet la mateixa creació de l’Assemblea de Catalunya fou en part obra seva quan després de la Tanca de Montserrat, tancada a la que en primer terme s’havia oposat, va considerar que les condicions estaven madures per la encarnació d’un organisme unitari d’aquest tipus. Abans, però, l’estiu de 1970, després de les expulsions del sector prosoviètic encapçalat per Lister, fou ascendit a membre del Comitè Executiu del PCE. Patí una nova detenció l’octubre de 1974 sortint d’una assemblea realitzada a Sant Cugat. A resultes de la mateixa hagué de ser ingressat a l’Hospital Clínic i es desfermà una campanya per la seva llibertat. Home fort de Santiago Carrillo a Catalunya impulsà la integració al PSUC de Bandera Roja i rebé la proposta de Gregori López Raimundo de ser elegit nou Secretari General del PSUC en el III Congrés de 1973, oferiment que rebutjà. Finalment, ja en llibertat, seria anomenat per aquest càrrec.

Catalunya durant el franquisme [en línia]. [Bellaterra]: CEFID-UAB. [consulta: 20 oct. 2010]