En la dècada dels anys seixanta s’estava iniciant una etapa d’intensos canvis econòmics i transformacions socials al país. El creixement econòmic deixava enrere la misèria que havia caracteritzat la postguerra, fins ben entrats els anys cinquanta. Entre 1951 i 1970 com a mínim 940.000 persones van immigrar a Catalunya des de la resta del país, amb l’expectativa de trobar feina, assolir una ocupació estable i poder accedir a un millor nivell de vida. Això es va aconseguir i generalitzar, fins a cert punt, a costa de treballar moltes hores, amb llargues jornades de treball en condicions laborals de vegades molt dures, amb pluriocupació, i sense drets i llibertat sindicals, negades sistemàticament pel Règim.

A la vegada, es va incrementar la presència de les “noves classes mitjanes” entre la població. El percentatge de professionals lliberals, de tècnics i quadres en el món del treball va créixer, incorporant-se tant a les empreses privades com a una Administració Pública en expansió. Aquests formaven part d’unes classes mitjanes que començaren a tenir la possibilitat d’enviar els seus fills a estudiar a la universitat, cosa que va contribuir també a l’augment del número d’universitaris durant aquells anys.

A principis dels anys seixanta, la dictadura del general Franco es veié obligada a fer algunes modificacions institucionals i formals en la seva pràctica repressiva. A això van contribuir les actituds sociopolítiques de determinats sectors –especialment obrers i estudiants- d’una societat en procés de canvi i amb una major presència social dels grups que protagonitzaren “Actividades contra el régimen” (ACR), com les qualificaven les mateixes autoritats. L’oposició organitzada contra el franquisme va començar a perdre el seu caràcter clandestí, assolint una major presència social i fent-se progressivament més diversa i plural.