Prevere i escriptor (Sant Llorenç Savall, 1926). Fou vicari a Sant Pere Molanta, a Sabadell i a Vilanova i la Geltrú fins que l’estiu de 1956 fou destinat a la parròquia de Gallifa. Defensor de la llibertat d’esperit i de consciència, del diàleg a l’Església i a la societat, i declarat enemic de l’autoritarisme jeràrquic i polític. Es barrejà amb sectors de la resistència catalanista i amb catòlics progressistes. A finals dels anys cinquanta participà en la constitució d’una nova formació política, l’Agrupació Democràtica Popular de Catalunya. Formada a partir d’una militància procedent majoritàriament d’organitzacions cristianes (Nova Esquerra Universitària, Joventut Obrera Catòlica i Hermandades Obreras de Acción Católica), es pot considerar com el precedent més immediat del Front Obrer de Catalunya. Fou el primer sacerdot de l’Estat espanyol processat pel Tribunal de Orden Público de Madrid, l’any 1965, per haver signat un document contra la detenció i les tortures policíaques a Jordi Pujol durant els Fets del Palau de 1960. Novament fou condemnat i processat a un any de presó, acusat de ser un dels organitzadors de la Manifestació de Capellans de Barcelona (1966). Catalanista radical, fou un dels promotors de la Convenció per la Independència Nacional i de la Comissió de Serveis de les Comunitats de Base. Participà a l’Assemblea de Catalunya. Públicament arrenglerat en la línia socialista de Josep Pallach. Soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i Premi Jaume I d’Actuació Cívica (1996).

Catalunya durant el franquisme [en línia]. [Bellaterra]: CEFID-UAB. [consulta: 20 oct. 2010.