El Procés 1001
Cartell de la Confédératione générale du travail, Toulouse, 1973, AHCO, Col·lecció de cartells.
El 24 de juny de 1972 la Coordinadora General de CCOO havia de reunir-se a la residència dels pares Oblats de Pozuelo de Alarcón, a Madrid. La policia va detenir a les persones que havien de participar a la reunió: Marcelino Camacho, Eduardo Saborido, Nicolás Sartorius, el sacerdot Francisco García Salve, Fernando Soto, Juan Marcos Muñiz Zapico, Francisco Acosta, Miguel Ángel Zamora, Pedro Santiesteban i Luís Fernández Costilla. Els representants catalans de CCOO desplaçats a la reunió -Cipriano García Sánchez, José Luís López Bulla i Armando Varo González- es lliurarien de la detenció en arribar tard a la reunió i serien els encarregats de fer-se càrrec fins a 1976 de la reconstrucció i de la direcció de la Coordinadora de CCOO.
Els anomenats com “los diez de Carabanchel” (on estaven complint la presó provisional) van ser jutjat en el conegut com a Procés 1.001. La primera vista oral davant el TOP s’havia de celebrar el matí del 20 de desembre de 1974. Tanmateix, aquell mateix matí es produí un atemptat d’ETA en el que va morir el president del Govern, l’almirall Luis Carrero Blanco. El judici va ser retardat fins a la tarda, mentre grups d’extrema es congregaven al voltant del tribunal demanant ma dura amb els acusats. Aquesta situació va condicionar la sentència, que de fet coincidia amb la petició fiscal. Es va condemnar als acusats a més de 162 anys, entre tots, amb penes que anaven des dels 20 anys (per Marcelino Camacho i Eduardo Saborido), els 19 (per Nicolás Sartorius i Francisco García Salve), els 18 anys (per Fernando Soto i Juan Muñiz Zapico), als 12 anys i un dia, per associació il·lícita (per Francisco Acosta, Miguel Ángel Zamora, Pedro Santiesteban i Luis Fernández). El febrer de 1975, mentre els afectats estaven en vaga de fam a la presó, el Tribunal Suprem va revisar les penes, que en aquest cas oscil·laren entre 6 anys i 2 anys, 4 mesos i 1 dia de presó, de manera que els condemnats a dos anys (Fernández, Zamora, Acosta y Santiesteban) foren posats en llibertat perquè ja havien complert la pena. Dies després de la mort de Franco, el 25/11/1975, el rei va indultar a tots els que restaven encara empresonats.
Cartell del Comité d’information et de solidarité avec l’Espagne, París, 1974. AHCO, Col·lecció de cartells.
Cartell en solidaritat amb els empresonats pel Procés 1001, Itàlia, 1972. AHCO, col·lecció de cartells.
Les detencions i el Procés 1001 van tenir importants repercussions públiques. Des de diverses organitzacions antifranquistes es va organitzar una campanya en contra, amb freqüents referències a la seva premsa clandestina, propaganda, manifestacions, i fins i tot amb la convocatòria, els dies 12 i 20 de desembre de 1973, per part de CCOO, de jornades de lluita demandant la llibertat dels processats. Es realitzaren recollides de signatures entre càrrecs sindicals i declaracions de desacord amb el procés de diverses Unions de Tècnics i Treballadors i presos polítics. Així mateix, les esposes i mares dels detinguts van dirigir-se a diverses autoritats, i participaren en actes de solidaritat fora d’Espanya.
I és que des què es van produir les detencions, els fets van tenir repercussions internacionals. Es van organitzar actes de solidaritat a França i Itàlia, i organismes internacionals s’interessaren pel cas, com ara Amnistia Internacional o The U.S. Committee for the Carabanchel 10.
Gravat de Carlo Quattrucci, 1973.