Instruments jurídics repressius
Des dels inicis de la Guerra Civil el bàndol rebel va mostrar la voluntat d’establir una política repressiva sistemàtica contra els seus adversaris. Poc després de l’aixecament militar s’establien les bases de la es va conèixer com “justicia al revés”, ja que paradoxalment a tots aquells que s’oposaven a l’autodenominat Movimiento Nacional se’ls va declarar culpables de rebel·lió militar. Pocs mesos després, tots els partits polítics i sindicats -que no fossin els franquistes- van quedar prohibits.
La legislació de la Dictadura en el seu moment fundacional va prohibir també actes de protesta com vagues, manifestacions, així com les reunions, associacions i propaganda il·legals, és a dir, tot allò que es qualificà com activitats contràries al “Nuevo Estado”. Per fer-ho, en un primer moment, va fer servir mecanismes tant formals (a partir de disposicions sobre l’ordre públic) com informals (és a dir, els grups violents de falangistes, suposadament incontrolats), però posteriorment la Dictadura va anar perfilant instruments jurídics per perseguir als seus opositors.
Per aplicar les lleis repressives sovint es va recórrer als tribunals militars i es van crear jurisdiccions especials. Això responia a la voluntat del Govern de controlar els tribunals, especialment els encarregats de la repressió política. La seva composició afavoria el control polític i reduïa les garanties processals dels encausats. La proliferació de jurisdiccions especials remarcava el caràcter antiliberal del règim, ja que trencava el principi d’unitat jurisdiccional, adreçat a mantenir la separació de poders. Entre les jurisdiccions repressives utilitzades pel règim destaquen:
La jurisdicció militar
Des de començaments de la Guerra Civil (ban de la Junta Nacional de 28/7/36) es van fer servir per jutjar aquells que es va oposar al Movimiento Nacional. Els tribunals militars estaven formats per personal militar. Això va suposar que durant les primeres dècades del franquisme exercissin d’advocats i fiscals persones sense la preparació jurídica necessària, el que generava una indefensió dels encausats. Els tribunals militars jutjaren civils per una àmplia varietat de delictes, com ara fer vaga, per associació il·legal, propaganda o reunió il·legal. La jurisdicció militar va constituir la instància jurídica hegemònica per a la defensa de la Dictadura fins al 2 de desembre 1963, quan es va crear el TOP. Aquell dia quedava derogat l’article 2 del Decret de 21 de setembre de 1960 sobre bandidatge i terrorisme, que tipificava com a rebel·lió militar una àmplia varietat d’activitats pacífiques, remetent al TOP la major part d’aquests delictes.
El 1968, després de l’assassinat per part d’ETA del cap de la Brigada Social de Guipúscoa, Melitón Manzanas, es va tornar a posar en vigor el citat article 2n del Decret de 1960, restablint la jurisdicció militar sobre delictes polítics, quan aquests es consideraven violents. De fet, el judicis més recordats del tardofranquisme –és a dir, els darrers vint anys del Règim- foren consells de guerra. No resulta sorprenent, ja que va ser en aquests consells on es dictaren les últimes penes de mort del franquisme. Van tenir una enorme repercussió pública, fins i tot a nivell internacional, el conegut com “Consell de Burgos”, celebrat el 1970 contra militants d’ETA; la condemna a mort de Salvador Puig Antich, militant del Movimiento Ibérico de Liberación, el 1974 i del “polonès” Heinz Chez (en realitat, com han demostrat investigacions posteriors, es tractava de Georg Michael Welzel, un ciutadà de la República Democràtica Alemanya); i la condemna i execució de cinc militants d’ETA i del FRAP el setembre de 1975.
Manifestació a Toulouse, França, contra el Procés de Burgos, 1970. AHCO. Col. Arreu
Constitució i presa de possessió dels vocals del Instituto Nacional de Estudios Jurídicos, Madrid, 7 de juny de 1965. El primer a la dreta és el president del Tribunal de Responsabilitats polítiques, Wenceslao González Oliveros. El segon per la dreta, el director general de Registros y Notariado, Josep M. De Porcioles i Colomer. EFE.
Tribunal de Responsabilidades Políticas
Creat en virtut de la Ley de Responsabilidades Políticas de 9 de febrer de 1939. Actuava contra aquells que “contribuyeron a crear o a agravar la subversión de todo orden de que se hizo víctima a España” des l’1 d’octubre de 1934 i els que a partir del 18 de juliol de 1936 s’oposessin al Movimiento Nacional “con actos concretos o con pasividad grave”, de manera que castigava retroactivament actuacions que eren legals en el moment que es van produir. Per aquests delictes s’imposaven sancions econòmiques, penes d’inhabilitació professional o per a càrrecs públics i desterrament. Es nomenà un tribunal d’abast nacional i altres de regionals, que estaven formats per representants de l’exèrcit, FET-JONS i magistrats de la judicatura. Aquesta llei suposà una espoliació patrimonial pels afectats i les seves famílies, que estaven obligades a respondre econòmicament a les sancions. Va afectar a unes 300.000 persones, i a Barcelona s’hi van tramitar 13.000 expedients. La Ley de Responsabilidades Políticas es va mantenir vigent, quant a la incoació de nous expedients, fins al 13 d’abril de 1945. Els expedients en tràmit van continuar el seu curs fins al 10 de novembre de 1966, data en la qual finalment va ser derogada aquesta llei.
Tribunal de Represión de la Masonería y el Comunismo
Creat en virtut de la Ley sobre represión de masonería y el comunismo, de l’1 de març de 1940. Després de proclamada aquesta llei pertànyer a aquests grups (dels què es donava una definició extraordinàriament ampla) podia suposar una pena d’entre 12 anys i un dia a 30 anys de presó i difondre les seves idees, de 20 anys i un dia, a 30 anys. Aquest tribunal fou presidit per militars. Va arribar a incoar expedients a unes 80.000 persones. Estigué actiu fins el 8 de març de 1964, ja que part de les seves atribucions havien estat assumides pel TOP.
Membres de la judicatura, amb jutges del Tribunal de Responsabilidades Políticas i de Represión de la Masonería y el Comunismo, sortint del Te Deum oficiat pel sisè aniversari de la proclamació de Franco com a Cap d’Estat, Madrid, 1 d’octubre de 1942. EFE.
Juzgado Especial Militar de Actividades Extremistas
Presidit pel coronel Enrique Eymar Fernández. Fou creat en virtut dels decrets de 24 de gener de 1958 i de 25 d’abril de 1958, com a resposta a l’embranzida dels moviment estudiantil i obrer dels anys 1956 a 1958. Tenia jurisdicció sobre el conjunt del territori espanyol i seu a Madrid. Podia exigir que en determinats processaments s’inhibissin al seu favor altres autoritats judicials militars o ordinàries. Aquest jutjat va quedar dissolt el 20 de març de 1964, quan les seves competències també van ser transferides al TOP.