Forces d’ordre públic
Dossier Téllez, publicat per Pax Christi el 1976. Detallava les tortures patides per Francisco Téllez a mans de la Guàrdia Civil de Badalona el desembre de 1975. És un dels pocs casos en què es van fer públiques fotografies dels efectes de les tortures. AHCO.
La sistemàtica política repressiva del règim franquista requeria canvis a les forces d’ordre públic, per tant va procedir a una profunda reforma, amb depuracions i canvis organitzatius. La Ley de Seguridad del Estado, de 8 de març de 1941, proposava un model de policia altament polititzada, dins d’un Estat totalitari, que va afavorir l’ingrés en aquests cossos d’oficials de l’exèrcit franquista.
La citada llei de 1941 creà el Cuerpo General de Policía i la Policía Armada. El primer estava dividit en diferents brigades especialitzades. La encarregada de la repressió contra l’antifranquisme fou la Brigada Político-Social. En els seus primers anys de vida comptà amb policies veterans en la lluita contra el sindicalisme i amb l’assessorament de la Gestapo.
Segons uns censos de 1972 i 1974 de la mateixa policia, a Barcelona la plantilla estava formada per 88 agents de la Brigada Criminal, 79 del Departamento de Orden Público, 95 de la Brigada Político-Social i 3.032 números de la Policia Armada. A Barcelona, la Social, com fou coneguda per l’antifranquisme, estava dividida en els següents grups especialitzats:
- Prefectura i Direcció de Serveis
- Secretaria
- Servei de Guàrdia – Grup VI
- Servei d’Universitat – Grup VII
- Serveis Extraordinaris Prolongats
- Grup I – Afers Laborals
- Grup II – Activitats Catalano-Separatistes
- Grup III – Activitats Comunistes
- Grup IV – Activitats Anarquistes, Trotskistes i Socials
- Grup V – Escortes i Sectes
A l’àrea de Barcelona els opositors al Règim sovint foren detinguts per aquest cos policial, també conegut com 6ª Brigada de Información Social. Les tortures patides a la seva seu, a Via Laietana 43, és a dir, on estava la mateixa Jefatura Superior de Policía, feia que sovint el trasllat a dependències judicials i el posterior empresonament fossin, per al detingut, un alleujament, ja que desapareixien, en principi, la possibilitat de tornar a ser interrogats. Durant tot el franquisme l’ús de la tortura fou habitual en els interrogatoris dels diversos cossos policials de l’Estat franquista. Gràcies a un document de novembre de 1973, s’ha pogut conèixer quina va ser l’èlit de funcionaris de plantilla als darrers anys de la 6ª Brigada de Información Social. Aquest eren:
- José María Callejas Peinado (Inspector de Serveis)
- Julián Gil Mesas (Comissari Cap de la Brigada de In vestigación Social)
- Genuino Nicolás Navales García (Comisari de segona classe y Segon cap de Brigada)
- Rodrigo Gómez de Olmedo González (Inspector de primera classe i Cap del Grupo de Retenes)
- David Peña Álvarez (Inspector de segona classe y Cap del Grup II)
Inspectors de segona classe:
- Juan Panadero Panadero
- Pedro Daniel Sánchez Sales
- Atilano del Valle Oter
Inspectors de tercera classe:
- Vicente Borondo Aldunate
- Juan Gutiérrez Martí
- Jesús Ojuel Lamata
- Francisco J. Pérez Salinas
- Francisco Rodríguez Álvarez
- Pedro Rodríguez Fernández
- Antonio Rosino Blanco
Sots-inspectors de segona classe:
- Julio Álvarez de Lara Sánchez
- José Antonio Álvarez Villar
- Vidal Álvarez-Ugena Díaz-Miguel
- Pedro Ancillo Herrera
- Antonio Andrade Campos
- Marino Asensio Sanz
- Fernando Audije García
- Andrés Barrio Ferrer
- Francisco J. Blasco Guallar
- Rafael Bernabé Méndez
- Fernando María Delgado Esteban
- Mario Figueroa Trinidad
- Felipe Fraile Carrasco
- Diego Fuentes Morejón
- Miguel García González
- Carlos García Miguel
- Vicente J. García Novoa
- Antonio García Riva
- José Antonio Gómez Ferrer
- Manuel Gómez García
- Francisco J. Guipuzcoa Tendero
- Manuel Infante García
- Antonio Jiménez Rudillas
- Julián López Gimeno
- Guillermo López González
- Ángel Luengo Fernández
- Manuel Macarro Díaz
- Domiciano Martínez Hernández
- José Martínez Vieco
- Ángel Miñambres Martínez
- Manuel S. Nieto Marín
- José Antonio G. Ramiro García
- José Luis Recio Gallego
- Francisco M. Rodríguez Álvarez
- Amando Rodríguez García
- José A. Sastre Garrote
- Mariano Tomero Gregoris
- Alejandro Valle Abellán
- Ángel Valriberas Sanz
- José María Villalba Torrado
- Victorino Villar Mielgo
- Francisco Yegler Jiménez
També van fer serveis a la Brigada:
- Enrique Alonso Santos
- José Félix Álvarez Martínez
- José Luis de Andrés Martínez
- Aníbal Arranz Arranz
- Vicente Bañuelos Oviedo
- Mariano Bello Provincial
- Santiago Bohigas Vallejo
- Germán Cano Villa
- Daniel Fernández Ferrer
- Timoteo Fernández Santorum
- Joaquín María Figa García
- Luis Fuentes Durán
- Luis García Esquivada
- Luis García Fitó
- Vicente García Murillo
- Jesús Antonio Herrero Orpi
- Santos López Rodríguez
- Luis Luis Luis
- Juan Pedro Martín Macías
- Santos Martínez Álvarez
- Fortunato Martínez Cuesta
- Carlos Medrano Sáenz
- José Luis de Miguel Camarero
- Enrique Muñoz Martín
- Rafael Núñez Valverde
- Luis Ortega Peñamaría
- Julián Pascual Hernández
- Guillermo Pérez Martínez
- Miguel Rodríguez Alonso
- Horacio Rodríguez Suárez
- Ángel Sánchez García
- Eusebio Sotoca Herranz
- Rafael Torres López
- Roberto Trepat Díez
- Antonio Yébenes Gadea
(Font: Batista, Antoni. La Brigada Social. Barcelona: Empúries, 1995. 283 p. ISBN 847596477X.)
Fotografia de les lesions d’Antonio Plata Palma a mans de la Guàrdia Civil de Gavà el març de 1976, com a conseqüència de la detenció en ocasió del conflicte laboral a Roca Radiadores S. A., AHCO, col·lecció fotogràfica.
Manifestació per l’Amnistia de febrer de 1976. AHCO, Col. Arreu. Agustí Carbonell.
La Policía Armada fou el resultat de la dissolució de la Guàrdia d’Assalt creada durant la Segona República. Era una força militaritzada i dirigida per oficials de l’Exèrcit. Actuava a les grans ciutats. Eren coneguts com a “grisos”, pel color del seu uniforme. Durant les primeres dècades del franquisme es dedicà a la repressió del maquis. Posteriorment, a mesura que s’organitzaven els moviments socials contraris al règim, es dedicà a tasques d’antiavalots.
Entre 1939 i 1940 es va reorganitzar la Guàrdia Civil, que es va fusionar amb el cos de carrabiners i es va militaritzar completament, en passar a dependre exclusivament del Ministeri de l’Exèrcit. El cos va assumir el control de les zones rurals, però també estava present a les grans ciutats, a més d’encarregar-se del control de costes i fronteres. Tenia un notable servei d’informació que després de la guerra va servir per controlar la població i exercir la repressió sobre els opositors al règim. Durant els anys quaranta i cinquanta fou la principal força de combat contra el maquis. Per practicar la repressió política també va comptar amb el recolzament de les milícies del Partit Únic, la Guardia de Franco i el Somatén i amb la cobertura legal de la Ley de Bandidaje y Terrorismo, de 18 d’abril de 1947, que enduria les penes contra l’oposició armada.
Els diferents cossos d’ordre públic d’una província estaven sota les ordres del governador civil. Aquest tenia la facultat de decretar detencions preventives contra els qui es consideraven opositors al règim. També podia ordenar el pagament de multes governatives per presumptes activitats contra la dictadura.