Assemblea sindical oberta

Si tu participes, CCOO avança

Assemblea sindical oberta


Hem d'aconseguir recuperar el protagonisme en el conflicte i que la societat torni a percebre i valorar la utilitat del sindicat

Per CCOO de Catalunya | 11/06/2015

Javier Pacheco La participació dels treballadors/es organitzats a l’empresa ha protagonitzat l’estratègia del moviment sindical al llarg de la seva història. Sense ànim de repassar el paper històric del moviment obrer, sí que hem de referenciar-nos en el marc del nostre país i en un context històric recent, l’actual període democràtic, per contextualitzar el paper dels sindicats avui per orientar-lo cap al futur.

L’organització dels treballadors/es es configura al nostre país en el període de la transició en un model dual de representació, on la figura de la representació legal dels treballadors/es i els sindicats conviuen en el marc d’interpel·lació dels treballadors/es en les relacions de treball. Aquest model permet la pluralitat sindical i de representació en tots i cadascun dels centres de treball i/o empreses d’una determinada grandària. Les empreses de més de 6 treballadors/es, aquelles que tenen dret d’elegir representants. Les empreses de menys de 6 treballadors/es només tenen el dret de representació als sindicats i en aquells àmbits que reconeix la llei, més enllà de les pròpies empreses.

Aquest requisit ha condicionat el model organitzatiu de les organitzacions sindicals al nostre país. Hi ha sindicats corporatius d’empresa, de professions, sectorials i de classe. Els sindicats de classe han obtingut el suport majoritari des de la legalització dels sindicats als anys 70 d’una manera àmplia, superant el 80% de representació total.
El model sindical de classe ha organitzat als treballadors/es als sindicats i ha interpel·lat en la defensa dels drets a l’empresa a través dels àmbits unitaris de representació dels treballadors/es (comitès d’empresa), presentant-se als processos d’eleccions sindicals per obtenir la representativitat en aquests òrgans unitaris. També a través d’aquest reconeixement majoritari, la legislació permet representar els treballadors/es, amb caràcter universal, en espais sectorials i intersectorials, bé sigui en convenis col·lectius o en espais de representació institucional.

En la transició, els debats en relació al model sindical de CCOO, des de la seva confederació, han estat condicionats, evidentment, per l’escenari de representació que es va configurar en el marc legislatiu i l’Estatut dels treballadors. Les línies de debat van ser diverses i polièdriques, però es desenvolupaven en una realitat que va orientar-ne bona part. La classe treballadora, sobretot en els àmbits més industrialitzats, estava bastant polititzada, interpretant el terme en el sentit de la col·lectivització de les reivindicacions i propostes. Venia de lluitar contra la dictadura, reivindicant espais de llibertat i esperançant-se en la construcció d’un model social més just i equitatiu emparat en un potent marc de drets en el treball, socials i de llibertats democràtiques.

Aquesta força organitzada i polititzada en les comissions obreres en clandestinitat, una vegada coneguda la legalització, requeria de l’organització de la intervenció en el conflicte tradicional capital-treball. Ja no era suficient la reivindicació de l’espai d’intervenció des de el reconeixement de la nostra representació , ja s’havia aconseguit, ara tocava organitzar la reivindicació a través d’una negociació col·lectiva amb participació real en les meses de negociació. Per això es va organitzar al sindicat a l’empresa i als sectors, federalizant l’organització, podent complementar, així, l’acció territorial del sindicat de classe fundacional. Per tant, una classe treballadora polititzada que va ser enquadrada en un model organitzatiu sectorial i territorial per intervenir en el conflicte a l’empresa i en la societat, passant d’un model territorializat a un model sectorializat en l’organització territorial: la confederalitat.

Aquest model és vigent en la situació actual? Tinguem en compte avui el model de societat, després de 40 anys de democràcia i d’ampliació de l’espai de les polítiques capitalistes, amb el conseqüent avanç de la individualització de la societat i de les relacions laborals. D’altra banda, el canvi radical que les polítiques econòmiques han provocat en el teixit productiu i en la configuració de les estructures empresarials, amb un mapa empresarial protagonitzat majoritàriament per la petita empresa i que en les grans, en els seus processos per al govern i presa de decisions, estan descentralitzades i cada vegada més lluny de la nostra capacitat d’actuació, així com la globalització dels mercats arrossegats per una economia molt més finançaritzada.

Avui, en molts casos, no identifiquem el cap d’una empresa com a interlocutor directe per iniciar una negociació, sinó que ens trobem amb directius que representen consells d’administració, designats per una junta d’accionistes que, en molts casos, estan representats per fons d’inversió i fins i tot petits estalviadors, que també són treballadors/es i que introdueixen una profunda complexitat en la caracterització del conflicte tradicional de la lluita de classes. També ens trobem empreses que operen en diferents països i que provoquen la competència d’interessos entre treballadors/es que lluiten per mantenir l’ocupació i les condicions laborals en cadascun d’ells, traslladant el conflicte de parts entre treballadors i empreses al conflicte entre treballadors d’un país amb treballadors d’un altre.

Podríem dir que fins ara hem pogut veure la configuració organitzativa del sindicat, el marc legislatiu de les relacions de treball i el context actual complex del conflicte capital-treball d’una forma molt genèrica, però que serveix per fer una reflexió respecte d’això. En aquest escenari, hem de reflexionar sobre quina estratègia sindical hem de dotar-nos per desenvolupar plenament la participació dels treballadors/es a l’empresa i disputar les plusvàlues que genera la força del treball.

El debat s’estableix en la necessitat de mantenir la nostra política confederal, sociopolítica, de classe i nacional, però amb els instruments necessaris que permetin desenvolupar-la amb garanties i amb la capacitat de millorar les condicions de vida dels treballadors/es. Per això hem d’entendre que un model organitzatiu que reforci la confederalitat ha de comptar amb les organitzacions sectorials i territorials i garantir el seu potencial organitzatiu al centre de treball i a la comunitat on conviuen els interessos dels treballadors/es de caràcter general, com la sanitat, educació, protecció social, etc.
Per això és imprescindible reforçar el paper del sindicat a l’empresa, definint un model organitzatiu que dirigeixi els recursos humans i econòmics a la participació del sindicat als centres de treball. Aquesta política ha de permetre guanyar correlació de forces a la font on es genera la força dels treballadors, a l’empresa, recuperant la politització a què abans feia esment per recordar el període de la transició. Conscienciant els treballadors/es de la necessitat de recuperar valors com el compromís col·lectiu, la solidaritat, la fraternitat, l’acció i la mobilització. Utilitzar aquesta correlació de força com a alçaprem i impuls per disputar el conflicte social en el nostre entorn, restablint un model d’estat de benestar que permeti redistribuir la riquesa al país i que redueixi la bretxa social, del tot inassumible, incorporant milions de treballadors/es a una societat cohesionada i més justa.

Es tracta que repensem el sindicat d’una forma pràctica, pròxima i possible. Hem de fugir de posicions pretensioses, on pretenguem inventar-ho tot, però sense renunciar a incorporar noves formes de treball, sempre orientades a reforçar les nostres polítiques, entenent-les des de la radicalitat democràtica que permet sempre articular les majories, aconseguint un moviment de masses que s’organitzin per canalitzar les reivindicacions i convertir-les en drets. Aquest ha de ser l’objectiu de CCOO, aquest sempre ha estat nostre objectiu, ser útils als interessos de la classe treballadora.
Per això hem d’aprofitar el debat en l’espai de participació que ofereix l’Assemblea sindical oberta, amb els afiliats/ades, amb els treballadors/es, amb la societat. Hem d’aconseguir recuperar el protagonisme del conflicte laboral-social i que els treballadors/es i la societat percebin i valorin la utilitat del sindicat, hem d’aconseguir projectar el nostre treball i ocupar el lloc que li correspon a la primera força social d’aquest país, CCOO.

Javier Pacheco Serradilla
Secretari general de CCOO d’Indústria de Catalunya






Comentaris

 

La teva privacitat és important

Utilitzem galetes (cookies) pròpies i de tercers per analitzar el web, permetre el funcionament d’un xat, donar suport i resoldre dubtes dels usuaris, personalitzar les opcions de navegació per a la nostra web i oferir la possibilitat de compartir i d’interactuar amb les xarxes socials. Mitjançant l’acceptació d’aquesta informació, se n’accepta expressament l’ús. En tot cas, es pot obtenir més informació sobre la nostra política de galetes o saber com deshabilitar-les o desactivar-les amb la informació que es mostra aquí.