Història de CCOO

Història de CCOO

Orígens del moviment obrer

La història del món contemporani s’inicia amb una gran transformació revolucionària: el pas de les societats agràries a les industrials. Es tracta d’una ruptura que inicia un procés que afectarà progressivament tots els àmbits de la vida, el treball, l’economia, les mentalitats, la cultura…

La Revolució Francesa, com a via política, que posa fi al feudalisme i a l’absolutisme, i la Revolució Industrial, com a via econòmica, que implanta el predomini de la fàbrica per sobre de l’agricultura i de la ciutat davant del camp, seran els mecanismes de creació d’un món nou, d’una societat nova, mare de la dels nostres dies.

Orígens del moviment obrer

El sistema parlamentari i la igualtat davant la llei seran valors destacats en el món modern, però, tot i això, la realitat és que es va configurant una estructura social amb profundes desigualtats.

Dues classes socials seran les protagonistes de la nova societat: la burgesia industrial dominant, que gaudirà de tots els avantatges i privilegis derivats del poder econòmic, i el proletariat, el conjunt de persones que treballen a les indústries i que, per nombre i condicions de vida, aniran substituint la pagesia en el nivell més baix de la societat.

El proletariat treballava i vivia en condicions absolutament deplorables, en habitatges insalubres, en situacions de discriminació de la dona, de treball infantil, d’alimentació insuficient, amb inexistència de prestacions socials i de drets col·lectius, amb jornades de treball esgotadores… Tot això en una societat nascuda de la lluita per la llibertat i que, com ja hem dit, reconeixia la igualtat dels homes davant la llei.

Aquest procés de transformació s’anirà estenent per tot Europa, tot i que no es dona ni al mateix moment ni de la mateixa manera. Pel que fa a l’Estat espanyol, només es pot parlar d’una veritable industrialització a Catalunya, centrada en el sector tèxtil, i, posteriorment, al País Basc, centrada en el sector siderúrgic.

Les dures condicions de vida que han de suportar els treballadors i treballadores aniran configurant un sentiment de solidaritat que desembocarà en la necessitat d’organitzar-se per intentar fer front a aquesta situació.

La voluntat i la necessitat de crear organitzacions serà una constant del moviment obrer. Les primeres associacions obreres tenien un caire únicament assistencial, allunyades de qualsevol tipus d’acció reivindicativa. Es tractava de societats d’ajuda mútua, encarregades de pal·liar les diferents situacions desesperades que s’anaven produint.

Les greus dificultats que patia la classe treballadora, juntament amb l’aparició i l’extensió de noves ideologies, van provocar l’aparició de més associacions i la seva evolució cap a objectius de caire reivindicatiu (reducció de jornada, increments salarials, contractes col·lectius, rebuig del treball infantil…), que toparan amb diversos nivells d’intolerància i de repressió per part del poder polític i econòmic del moment.

El procés de creixement de les organitzacions obreres es reforça al darrer terç del segle XIX i es consolida als primers anys del segle XX. La creació de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT, Londres, 1864) ajudarà a estendre les idees revolucionàries. A Catalunya n’apareixeran tant de tipus marxista com anarquista; aquestes últimes seran les de major acceptació fins a la Guerra Civil. Una altra ideologia, al marge de la influència de l’AIT, que també trobarà força seguidors al nostre país, serà el republicanisme federal. Cal dir, però, que la idea de l’internacionalisme, fortament present en el conjunt del moviment obrer, es combinava amb l’arrelament a la realitat de Catalunya i a les seves reivindicacions com a poble. Aquest fet es repetirà quan es produeixi la difícil reconstrucció d’aquest moviment després de la Guerra Civil.

Conseqüències de la Guerra Civil

Als primers anys del segle XX es consoliden els nuclis industrials de Catalunya, el País Basc, Astúries i algunes grans ciutats, situació que coexisteix amb una estructura econòmica i social de la resta de l’Estat eminentment agrària. La força de les organitzacions obreres i camperoles anava augmentant davant del conservadorisme de les classes dominants, contràries a acceptar qualsevol tipus d’avenç social.

La proclamació de la II República, l’any 1931, amb tot el que representava, va portar el poder econòmic i els sectors més reaccionaris a promoure una insurrecció militar (1936) que es convertiria en guerra civil. La derrota de les forces republicanes i l’inici, l’any 1939, de la dictadura del general Franco van posar fi als drets democràtics. Van quedar prohibits tots els partits, sindicats i organitzacions ciutadanes que preconitzaven aquests valors, i es va produir un trencament total amb el que havia estat la societat catalana d’abans del 1936.

Els efectes d’aquest trencament es deixaran notar a tots nivells i als diferents àmbits socials, en els aspectes més directament polítics i d’abast general, com ara l’absència de llibertats, l’acumulació de poder en una sola persona o l’aïllament respecte del món democràtic, i en una política econòmica igualment tancada a l’exterior que, en una etapa d’enormes necessitats, afavoria les grans fortunes dels amics del règim i mantenia en la misèria les capes populars, ara desproveïdes dels seus mecanismes de defensa i reivindicació. Però també va afectar les qüestions quotidianes: ensenyament, cultura, espectacles, tradicions, religiositat… El país mai no va tornar a ser el mateix.

Conseqüències de la Guerra Civil

El moviment obrer, nascut amb el procés d’industrialització del segle anterior, fou aniquilat. La gent que el dirigia havia mort, era a la presó o a l’exili, o, en el millor dels casos, vivia al país en total clandestinitat. Les organitzacions com a tals mantenien vives les seves sigles a través de direccions instal·lades a l’estranger. Aquesta distància els feia molt difícil la seva relació amb la realitat catalana, i molt sovint els va portar a errar en les seves anàlisis i, per tant, a fer propostes que no tenien cap incidència en el conjunt de la classe treballadora.

La societat que s’anava configurant era el resultat d’una cruenta guerra civil, resolta amb la imposició d’una dictadura especialment repressiva amb tot el que pogués tenir a veure amb la reivindicació obrera. S’havia organitzat un sindicalisme oficial, de caire vertical, en què havien de conviure patronal i treballadors dins una mateixa estructura (CNS). Per tant, no és estrany que les condicions de vida, en general, i les laborals, en particular, s’haguessin deteriorat considerablement. En concret, i com a exemple, cal dir que no es van recuperar els nivells salarials del 1936 fins a la segona meitat dels anys cinquanta.

Conseqüències de la Guerra Civil

El subdesenvolupament es notava principalment a les zones rurals, i va provocar un fort corrent migratori des d’altres comunitats cap a les ciutats industrials de Catalunya, que van patir un creixement absolutament desorbitat i sense cap tipus de control ni planificació. Això va comportar l’aparició de barris sencers, construïts amb l’especulació com a únic objectiu, que no disposaven de molts serveis imprescindibles i on, en pocs mesos, es van instal·lar milers de persones.

Amb aquest panorama, era lògic, doncs, que malgrat la manca de llibertats apareguessin diferents brots de contestació i reivindicacions, tant d’estrictament laborals com de millora de les condicions de vida als barris.

Era clar que, de nou, les classes populars necessitaven organitzar-se, però també era evident que les antigues organitzacions no eren vàlides per donar resposta als nous reptes. Les organitzacions no són altra cosa que els instruments de què ens dotem les persones per realitzar un determinat objectiu. Per tant, calia inventar noves maneres d’organitzar-se que fossin realment útils per a la societat de l’època.

Reconstrucció del moviment obrer

L’acabament de la Segona Guerra Mundial i la consegüent derrota del nazisme, aliat de la dictadura franquista, va significar més aïllament, més dificultats i problemes per al Govern espanyol, però també un enduriment de les ja difícils condicions de vida dels treballadors i treballadores, la qual cosa va augmentar encara més les tensions socials que hi havia. Així van sorgir, entre els anys 1945-1946, els primers moviments reivindicatius d’una certa importància de la postguerra. Els fets van agafar totalment per sorpresa les autoritats, que, en un primer moment, no van saber com actuar, però un cop superat el desconcert inicial van reaccionar de manera contundent, reprimint per la força qualsevol tipus d’acció reivindicativa.

Reconstrucció del moviment obrer

Aquestes mobilitzacions i les que es produiran als anys cinquanta tindran un caire marcadament espontani, com a reacció davant les dificultats en què es vivia, sense que les antigues organitzacions obreres hi tinguessin cap paper destacat. D’entre aquestes accions, cal esmentar, per la seva repercussió social, el boicot popular als tramvies com a protesta per la pujada del preu del bitllet, l’any 1951, o el constant paper reivindicatiu del personal d’algunes grans empreses, com l’Enasa-Pegaso, al llarg dels anys cinquanta.

Quedava cada cop més clar que les classes populars no es resignaven al paper que el franquisme els havia adjudicat i volien millorar les seves condicions de vida. Al mateix temps, però, es feia evident que no hi havia ningú que assumís els problemes reals de la majoria i encapçalés la lluita per solucionar-los.

La progressiva incorporació al món laboral de joves que no havien viscut la Guerra Civil, el creixement econòmic iniciat el 1951, la concentració a Barcelona i al seu entorn de les masses de població procedents de les àrees rurals més subdesenvolupades, el canvi d’actitud d’alguns sectors de l’Església, que van obrir les portes i van donar suport a les reivindicacions obreres, i la confluència de persones no afiliades a cap organització, però disposades a lluitar, amb militants del PSUC i amb els de les organitzacions obreres catòliques, com l’HOAC i la JOC, anava configurant un nou marc més favorable a la consecució de millores socials.

Reconstrucció del moviment obrer

Un element que va tenir un paper clau en el creixement de l’incipient moviment obrer va ser la utilització de les estructures sindicals franquistes (CNS) per a finalitats no previstes pel règim. En els diferents processos electorals (1944, 1947, 1950, etc.) van resultar elegits un nombre cada vegada més gran de persones realment representatives dels treballadors i treballadores, que, molt sovint, militaven en organitzacions clandestines, i que, sota el paraigua del mateix sindicat vertical, estaven disposades a plantejar públicament reivindicacions absolutament inassumibles i inacceptables des del punt de vista polític de la dictadura, però que sí que eren ben rebudes entre la gent treballadora i provocaven accions reivindicatives realment importants. El paraigua de la CNS, però, no era gaire resistent, així que, quan la corda es tibava massa, el Govern s’oblidava de les possibles contradiccions i anul·lava els petits espais de participació previstos en les seves pròpies estructures sindicals, retirava els càrrecs obtinguts en les eleccions i, en molts casos, acabava empresonant els responsables.

Les Comissions Obreres

Aquesta nova realitat social que s’anava configurant manifestava moltes necessitats i freqüentment generava actituds reivindicatives, que seguien encara mancades de l’instrument organitzatiu que les canalitzés i les portés a bon port.

L’any 1958 es va promulgar una llei de negociació col·lectiva que tancava l’etapa en què era el Govern exclusivament qui fixava les condicions laborals i obria la possibilitat de negociació entre la representació de la patronal i la dels obrers, sempre dins l’estret marc del sindicat vertical, que ràpidament va ser desbordat per la dinàmica de les relacions laborals.

El procediment d’escollir en assemblea un grup de treballadors, una comissió que fos l’encarregada de plantejar les reivindicacions i que es dissolia un cop acabat el conflicte, ja utilitzat abans de la nova legislació, es va incrementar notablement a partir de les possibilitats legals que aquesta oferia, va obtenir bons resultats i es va convertir en una manera d’organitzar-se útil per a les necessitats del moment.

Un exemple simbòlic d’aquest estil de funcionar van ser les vagues de maig del 1962 a la Maquinista Terrestre i Marítima: es van escollir delegats per seccions i es va formar una comissió per negociar amb la direcció. Tot i que les mobilitzacions van començar per l’efecte de les vagues d’Astúries (on es van crear les primeres Comissions Obreres estables) i la consegüent repressió del Govern, també es van plasmar una sèrie de reivindicacions concretes, la fonamental seria “menys primes i més salari”. La conflictivitat es va estendre a altres empreses i comarques. D’entre aquestes comarques volem destacar, per la seva implicació en les diferents mobilitzacions, el Baix Llobregat i el Vallès, especialment la ciutat de Terrassa. En tots els casos, el model d’organització es basava en l’elecció de comissions unitàries. Es van obtenir diverses millores, però també es va pagar un preu alt en acomiadaments i detencions.

Manifestació amb pancarta 'Viva Ccoo'

Els treballadors i treballadores ens havíem dotat d’un tipus d’organització que va rebre l’impuls definitiu als primers anys seixanta en mostrar la seva eficàcia en la negociació col·lectiva i les mobilitzacions a l’entorn dels convenis d’empresa.

El següent objectiu era que les comissions treballessin de manera continuada, sense autodissoldre’s després de l’acció concreta i es coordinessin entre les diferents empreses, per poder preparar accions en comú i augmentar la seva força. Gràcies a l’elevat nombre d’autèntics representants obrers elegits en les eleccions sindicals del 1963 i el 1966, “molts d’ells membres de comissions d’empreses (el 85 % segons publicava Tele Expres), i alguns, a més, militants d’organitzacions marxistes catalanistes i cristianes progressistes”, es van poder utilitzar les estructures sindicals oficials, fet que va significar un gran ajut per a les tasques de coordinació.

Les reunions “legals” a la CNS van permetre contactes entre molts enllaços i jurats d’empresa democràtics que ni tan sols no es coneixien entre si, però que van coincidir en la necessitat de dotar de coordinació i estabilitat les comissions al voltant d’una plataforma reivindicativa.

L’any 1964 serà el definitiu, es realitzaran algunes reunions, aquestes clandestines, a parròquies del Baix Llobregat, que desembocaran en una trobada d’uns quaranta sindicalistes a la parròquia de Sant Miquel de Cornellà, on es constituirà una primera comissió que es va autoanomenar central. Per fi, el dissabte 20 de novembre del mateix any, a la parròquia de Sant Medir de Barcelona, es produirà la cloenda de les reunions de Cornellà: unes tres-centes persones realitzaran una assemblea d’on sorgirà la constitució formal de Comissions Obreres. Hi havia treballadors de diverses branques laborals, alguns eren enllaços sindicals, però d’altres no, n’hi havia de comunistes, de socialistes, de catòlics progressistes, de nacionalistes, d’afiliats als sindicats històrics CNT i UGT, i també persones que no pertanyien a cap altra organització.

Aquesta gran pluralitat mostrada en la fundació de CCOO no era altra cosa que el reflex del treball unitari que havien representat les comissions elegides a les empreses i que serà una constant que acompanyarà l’organització en tot el seu futur: la unitat dels treballadors i treballadores com a tal, per sobre d’ideologies i organitzacions, el vell somni de l’antic moviment obrer del segle XIX.

S’havia fet un pas fonamental, però encara calia avançar en l’estructuració de l’organització i en la definició d’objectius. Així, des de Barcelona es va anar estenent cap a diferents comarques, amb la voluntat de ser presents a tot Catalunya. La creació de la CONC (Comissió Obrera Nacional de Catalunya), el 1966, que tancava el procés organitzatiu, sorgia com a necessitat de coordinació de les diferents comissions comarcals i es convertia en el màxim organisme de direcció per a tot Catalunya. Aquest fet, juntament amb la decisió de participar en les mobilitzacions de la Diada de l’Onze de Setembre, mostrava ja des d’un primer moment que CCOO, dins l’objectiu de recuperació de les llibertats democràtiques, també feia seva la lluita per les llibertats nacionals de Catalunya, i entroncava, així, amb la tradició del moviment obrer català i les seves relacions amb el catalanisme progressista i el republicanisme federal.

L’objectiu era ser una organització de majories, oberta, a la qual poguessin pertànyer totes aquelles persones que, per la seva manera de guanyar-se la vida, se sentissin membres d’una classe social, la dels assalariats, cosa absolutament impossible si parlem d’una organització clandestina. Per tant, malgrat l’actitud repressiva de les autoritats franquistes, es va optar per aprofitar les escletxes del sistema per sortir a la llum pública. Quan es convocaven les eleccions sindicals era el moment en què s’obrien més possibilitats, tot aprofitant les reunions i assembles de preparació de candidatures i programes. Precisament, les eleccions del 1966 van significar un èxit rotund de les candidatures impulsades per CCOO.

Un altre dels aspectes que des del primer moment va impregnar l’actuació de CCOO és el seu caràcter sociopolític, és a dir, el convenciment que les millores per als treballadors i treballadores es defensen als llocs de treball, però també en altres àmbits no estrictament laborals. Això explica la seva presència en les lluites als barris per a unes millors condicions de vida, en les plataformes unitàries d’oposició a la dictadura (com l’Assemblea de Catalunya) o en les reivindicacions per la sanitat i l’escola pública de qualitat, entre d’altres.

No hi ha cap dubte, però, que el gran paper de l’organització era a les empreses: allí havia nascut i allí mantenia la seva capacitat d’influència més alta, i obtenia grans resultats en tot el que significaven reivindicacions laborals concretes i manifestacions de solidaritat, però més que discrets quan es tractava de convocatòries més generals, com les anomenades jornades de lluita.

L’actuació semipública va tenir indubtables efectes positius i molta gent en seguia les propostes pel fet de conèixer directament les persones que les feien. El vessant negatiu era que també facilitava la repressió de les autoritats franquistes, que sovint se sentien desbordades i actuaven retirant les credencials sindicals, acomiadant i empresonant. En aquest sentit, una de les etapes més significatives es va produir als anys setanta, a les acaballes de la dictadura. Com a exemple, podem recordar les llargues condemnes imposades en l’històric Procés 1001, en què van ser jutjats alguns dels màxims dirigents de CCOO de tot l’Estat.

La Transició

D’altra banda, al mateix temps que es donaven punts àlgids de repressió, la progressiva recuperació d’espais de llibertat posava de manifest la impossibilitat que les autoritats poguessin frenar l’evolució de la societat. Ens acostàvem a una etapa que es preveia decisiva, la fi del dictador era propera i les diferents opcions polítiques i socials pretenien orientar la continuïtat o la transformació del sistema imposat després de la Guerra Civil, la inacabable dictadura franquista. Havien estat uns anys absolutament negatius per a la societat en general, però especialment durs per als sectors més desafavorits, que es van veure obligats a reivindicar, mobilitzar-se i lluitar per ser respectats i anar obtenint uns drets mínims, que normalment ni s’haurien d’haver discutit. Serà en aquest marc en què naixeran, es desenvoluparan i es consolidaran les Comissions Obreres, que es mostren com un instrument realment útil per a la defensa i la reivindicació de la gent treballadora, i es converteixen, sense cap mena de dubte, en l’organització obrera més representativa. El predomini de CCOO serà tan important que fins i tot alguns historiadors opinen que, en aquests anys, parlar de la història de CCOO és equivalent a parlar de la història del moviment obrer en general.

Els darrers anys de la dictadura i els de l’anomenada Transició van resultar d’una gran conflictivitat, amb contínues reivindicacions laborals (a causa de la important taxa d’inflació, el creixement de l’atur, els límits salarials) i polítiques (llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia), que s’estenien ràpidament i es feien notar als carrers de les grans ciutats. La repressió poques vegades assolia els seus propòsits; al contrari, normalment aguditzava més la situació. Les darreres eleccions sindicals del franquisme (1975), carregades d’un fort component laboral i polític, van significar una victòria aclaparadora de les candidatures unitàries impulsades des de CCOO, en alguns casos amb el suport d’altres organitzacions, com la USO.

Eleccions sindicals a SEAT

Eren moments en què tot canviava ràpidament i el sindicalisme hi havia de donar noves respostes. La poca voluntat reformista del primer govern de la Transició es va veure desbordada. Contínuament s’aconseguien nous objectius que dies abans semblaven impossibles: no es podia preveure ni la velocitat ni els límits de les transformacions.

La proposta de CCOO seguia sent la unitat, i així ho va manifestar amb la convocatòria d’un congrés sindical constituent, del qual havia de sortir un sindicat unitari obert a totes les persones treballadores, sense distincions. La proposta va ser mal rebuda per la resta d’organitzacions sindicals, més interessades, en aquells moments, a remarcar les diferències de concepció sindical, per aparèixer i consolidar-se davant l’opinió pública.

La nova realitat va portar a una profunda reflexió dins el moviment de CCOO que va donar com a resultat la decisió de congelar la seva voluntat de moviment unitari i va optar per convertir-se en una organització sindical estructurada (setembre del 1976), però mantenint el terme unitari com un objectiu de futur.

Eleccions sindicals a l'Ajuntament de Badalona

Pocs mesos més tard (abril del 1977) es van legalitzar les diverses opcions sindicals, fet que va reforçar la voluntat de mostrar-se com a marques ideològiques diferenciades, i es va consolidar la divisió en el món sindical. La unitat, només defensada per CCOO, no havia estat possible. A finals del mateix any es va promulgar el Reial decret regulador de les eleccions sindicals democràtiques, i aquí sí que es va imposar la representativitat de CCOO, que va aconseguir que aquest decret tingués l’esperit unitari que l’organització sempre havia defensat. La representació obrera a l’empresa estaria en mans dels comitès d’empresa: s’assegurava, així, un espai per a la unitat dels treballadors i treballadores des de la base.

Aquestes primeres eleccions es van celebrar el mes de febrer del 1978 i CCOO va obtenir més del 50 % dels delegats i delegades: va recollir els fruits de tots els anys de treball pràcticament en solitari.

Evolució i nous reptes

El moviment de les Comissions Obreres va saber cobrir el buit del sindicalisme democràtic, tot demostrant, amb la seva eficàcia, que era el tipus d’organització que feia falta en les circumstàncies d’enormes dificultats que es vivien. El seu creixement i la seva consolidació es van donar paral·lelament a la lenta, però imparable, evolució de la societat sota el franquisme, i la ràpida transformació soferta des de l’any 1975 fins a la plena implantació del sistema democràtic.

L’estructura econòmica i social s’ha modificat moltíssim respecte de fa cinquanta anys i el mateix concepte de classe obrera ha quedat petit. En aquests moments hi ha una gran pluralitat de situacions, que un sindicat ha d’afrontar si pretén donar resposta als interessos del conjunt de persones assalariades (tipus de contractació, atur, ETT, autònoms dependents, tècnics qualificats, subcontractació, salut laboral, integració a Europa, serveis públics i privats, jubilats, dones, joves, immigració…). Una bona part dels conflictes viscuts els darrers temps i que se seguiran patint són els provocats pels efectes del model d’organització del treball i la producció, caracteritzat sobretot per l’externalització cap a tercers dels riscos que genera el mercat i una economia globalitzada sense regles ni contrapoders.

CCOO manté i referma la seva definició d’organització sociopolítica, és a dir, amb voluntat de treballar per millorar tot allò que afecta els treballadors i treballadores des d’una perspectiva laboral, però també social, com a ciutadans i ciutadanes. La defensa dels valors propis del moviment obrer de sempre, com la pau, la solidaritat i l’internacionalisme, avui traduïts en una decidida construcció de l’Europa social i política i una aposta pel sindicalisme europeu, el rebuig a qualsevol tipus de solució dels conflictes per la via de les armes amb ple respecte a la legalitat internacional, el suport a qualsevol poble oprimit econòmicament, políticament o socialment i també qüestions ambientals, com la necessària nova cultura de l’aigua. La participació ciutadana, amb propostes de recuperació de la memòria històrica, com ara posar el nom del president Lluís Companys a l’estadi de Montjuïc i l’oferta de serveis per augmentar els avantatges socials (cooperativa d’habitatge, atenció a les persones immigrades, assessorament laboral i per a l’ocupació de la gent a l’atur, formació, Servei Lingüístic, vacances), en són un bon exemple.

La independència de l’organització de qualsevol tipus de poder, principalment econòmic o polític, ha estat un altre dels objectius recollits en els principis fundacionals, que, amb el temps, s’ha consolidat i s’ha convertit en indiscutible. Això no vol dir que el sindicalisme de CCOO sigui apolític; al contrari, té una clara ideologia d’esquerres i, tal com s’ha dit, aposta per uns determinats valors socials. Per tant, pot i vol coincidir amb altres organitzacions i sumar esforços cap a una mateixa direcció, sense supeditar, però, l’autonomia sindical a qualsevol altre tipus d’interès.

Això s’ha fet palès en les relacions mantingudes al llarg dels anys amb els diferents governs, tant els d’àmbit nacional, com els de l’Estat. Amb tots ells la relació ha estat comparable a la que mantenen els comitès d’empresa amb l’empresariat: s’ha negociat i s’han signat acords (acord nacional de formació contínua, manteniment de les pensions, reforma del mercat laboral i foment de la contractació indefinida, diversos pactes sobre la Seguretat Social, pacte per a l’ocupació a Catalunya…), però, quan ha fet falta la mobilització, CCOO ha estat sempre al capdavant.

Manifestació per a la negociació col·lectiva i l'ocupació

En aquest sentit, cal destacar les vagues generals contra determinades polítiques laborals dels governs del PSOE i, posteriorment, com es va fer front a les propostes antisocials i de reforma del sistema d’atur del PP, amb un seguit de mobilitzacions que van desembocar en la vaga general del 20 de juny del 2002, que va suposar un gran èxit de seguiment del conjunt de treballadors i treballadores als centres de treball de les diferents ciutats i pobles de Catalunya. Totes aquestes actuacions reflecteixen a bastament la capacitat de proposta, mobilització i negociació, les tres potes que formen l’eix vertebrador de l’activitat sindical.

Així, avui, CCOO, tot i mantenir els principis que van inspirar les seves primeres actuacions, ha sabut convertir-se en una organització actual que recull les necessitats i reivindica millores per a les diverses situacions laborals, tant les més clàssiques com aquelles que han anat sorgint en els darrers temps. El seu indiscutible arrelament a la realitat nacional catalana no ha impedit aprofundir al màxim en els plantejaments internacionalistes, multiètnics i solidaris, mantenint la vocació unitària amb què va néixer, tal com es reflecteix en l’enorme pluralitat que les conforma i en el model d’organització i funcionament, en què la participació n’és la peça fonamental.

La resposta de la societat ha estat clara i ha convertit la CONC en l’organització social amb més persones afiliades i la guanyadora dels diferents processos d’eleccions sindicals, en els quals sempre ha estat el sindicat més votat, fet que ha significat el reconeixement legal de sindicat més representatiu, amb una presència directa als centres de treball de 23.289 delegats i delegades, la qual cosa representa el 43,72 % i amb el dret d’actuar en nom del 100 % de les persones assalariades. És per això que els seus àmbits de negociació i participació han trencat el límit estricte de l’empresa i del conveni col·lectiu, per passar a intervenir en qualsevol aspecte de caire social que pugui afectar el conjunt de treballadors i treballadores.

La societat es renova i, com hem vist, sorgeixen nous tipus de conflictes, que, si més no, modifiquen les seves formes. Per tant, una organització del tarannà de CCOO, nascuda per donar resposta a unes noves necessitats d’un nou tipus de societat, que havia estat la impulsora de noves formes de lluita i, en resum, que havia renovat el sindicalisme i es trobava plenament inserida en el teixit social, havia de ser també part fonamental d’aquesta renovació actual, imprescindible per donar, de nou, les respostes i les alternatives adequades, afrontant ara i en un futur immediat les conseqüències de l’esgotament d’un model d’empresa i de creixement econòmic basat en estratègies competitives de precarietat i desregulació, no només en termes de propostes socioeconòmiques, sinó també en el terreny de l’acció sindical, per contribuir, des dels diferents fronts, a la necessària reforma de l’empresa per fer-la més productiva i socialment més responsable, participativa i sense cap tipus de discriminació.

Conclusions

La història de CCOO, tant des de la seva definitiva constitució com des de les primeres aparicions de les comissions, que es creaven i es desmuntaven després d’haver fet el seu servei, tot i que de gran contingut, és relativament curta als ulls de la investigació històrica, però no per a milers i milers de persones que n’han sentit a parlar tota la seva vida. Per a la gent més jove, afiliada o no al sindicat, es fa difícil pensar que CCOO no ha existit “sempre”. Però realment és així: es tracta d’una organització jove i, com a tal, oberta als nous temps i sempre disposada a renovar-se al ritme que ho fan les necessitats d’aquelles persones que vol representar i que representa.

Ara bé, aquesta relativa joventut de les sigles CCOO no vol dir que els principis que representa siguin nous, ans al contrari, es basen en la més pura tradició del primer moviment obrer sorgit a Catalunya al segle XIX, ple d’influències anarquistes, marxistes, catalanistes, federalistes i republicanes, que, amb independència de noms i organitzacions, ha anat evolucionant fins als nostres dies.

Manifestació de l'1 de Maig del 2019

CCOO ha estat qui, després del trencament i la pràctica desaparició de les organitzacions obreres tradicionals, a causa de la Guerra Civil i la repressió de la dictadura franquista, va saber recollir tots aquests elements i traslladar-los a la nova realitat que s’havia configurat i va ser capaç de continuar evolucionant, tot influint, també, en la transformació de la societat. La gran pluralitat present en la creació de CCOO és la millor mostra que es pot trobar d’aquesta implicació amb els diferents corrents presents en la història del moviment obrer català.

Certament, no es poden entendre molts aspectes de la Catalunya d’avui sense tenir en compte el paper que hi han tingut i hi tenen les dones i els homes de CCOO. Actualment, és ben clar el seu paper clau dins la societat catalana, amb una presència i una influència decisiva, en diversos àmbits sociopolítics i econòmics.

Aquesta representativitat es fa realment palpable en comprovar com la seva afiliació és un reflex de la composició de la nostra societat: creixement dels sectors de serveis per sobre de l’industrial, progressiu augment del percentatge de dones, gent jove, professionals, especialistes qualificats, treballadors i treballadores en atur i, com a fenomen més destacat, la incorporació de nombroses persones estrangeres.

Ha quedat clar, doncs, i els fets així ho demostren, que la proposta d’aquelles primeres Comissions Obreres sorgides de la lluita clandestina ha reeixit plenament, ha arrelat i ha sabut adaptar-se a les transformacions de la societat. Ha mostrat, a més, un molt bon estat de salut que fa pensar en un futur molt llarg. La vigència i la utilitat d’un sindicat general, de classe, nacional i unit de manera confederal amb les comissions de la resta de l’Estat, que dona resposta a les realitats diverses de cada professió, sector o territori, però al mateix temps afronta les reivindicacions i objectius comuns a tots els treballadors i treballadores, és a dir, el model sindical que ha representat i representa CCOO a Catalunya és inqüestionable.