Darreres notícies

Making off del 12è Congrés de CCOO de Catalunya
23 de maig de 2021
Recull dels millors moments del 12è Congrés de CCOO de Catalunya, celebrat els dies 21, 22 i 23 de maig a l’Auditori del Fòrum de Barcelona.
El 12è Congrés de CCOO de Catalunya aprova resolucions sobre el mercat de treball, la transició justa, la formació per al futur, la solidaritat amb les víctimes de conflictes armats i la reconstrucció nacional i social de Catalunya
23 de maig de 2021
Celebrat a l’Auditori del Fòrum de Barcelona els dies 21, 22 i 23 de maig
El 12è Congrés de CCOO de Catalunya, que s’ha celebrat els dies 21, 22 i 23 de maig a l’Auditori del Fòrum de Barcelona, ha acabat avui amb l’aprovació de cinc resolucions, titulades: ‘La joventut en el mercat de treball i el sindicalisme de classe’, ‘El compromís sindical per una transició justa, digital i ecològica’, ‘Formar per un futur més just, sostenible i feminista’, ‘En solidaritat amb les víctimes de conflictes armats internacionals i per la construcció de solucions pacífiques basades en el diàleg i la justícia social’ i ‘Per la reconstrucció nacional i social de Catalunya’
Aquestes resolucions es poden consultar en els següents enllaços:
Avui també s’ha fet el discurs de cloenda de Javier Pacheco, reelegit ahir com a secretari general de CCOO de Catalunya, fent una crida des del primer sindicat català a la unitat de la classe treballadora.

Oficina de Premsa de CCOO de Catalunya
Barcelona, 23 de maig de 2021
Per la reconstrucció nacional i social de Catalunya
23 de maig de 2021
Resolució del 12è Congrés de CCOO de Catalunya
La Comissió Obrera Nacional de Catalunya som un sindicat de classe i nacional que des dels seus orígens hem lluitat a favor de les llibertats democràtiques, els drets socials i nacionals i l’autogovern de Catalunya .
És des d’aquesta concepció, i des del respecte a la diversitat i la pluralitat de la nostra afiliació, que volem contribuir a la reconstrucció nacional i social del nostre país.
Una reconstrucció necessària per superar els efectes provocats per la pandèmia, abordar el conflicte polític de relació entre Catalunya i Espanya, fer front als grans reptes que tenim per davant, com la digitalització i la lluita contra el canvi climàtic, assolir la igualtat entre dones i homes i combatre la xacra de la desigualtat creixent.
En aquest context volem ratificar:
El posicionament que històricament ha defensat el sindicat expressat en la idea central: “Som una nació i tenim dret a decidir el nostre futur”.
Tal com consta en els Estatuts de la CONC, «El sindicat respecta i defensa les aspiracions de la ciutadania de Catalunya i l’exercici del seu dret a l’autodeterminació per fer avançar de forma indestriable el progrés nacional i social.»
La defensa de l’autonomia i la independència del sindicat i la no subordinació dels objectius socials a estratègies partidàries.
Els valors republicans, entenent que formen part del patrimoni de les Comissions Obreres, i que poden ser una base d’entesa per aconseguir una societat més democràtica i més justa.
La defensa dels drets socials i nacionals de forma indestriable. Fer avançar els drets socials i nacionals és una responsabilitat que ens interpel·la com a primera força sindical i social del país.
Una solució al conflicte polític a través del diàleg i la negociació
S’ha de buscar una solució a través del diàleg i la negociació que desbloquegi el conflicte polític des de la convicció que els conflictes en democràcia es resolen amb més democràcia. El reconeixement de la personalitat nacional de Catalunya ha de contribuir a aquest objectiu.
El contenciós no se solucionarà a través dels tribunals. Cal desjudicialitzar el conflicte i tornar-lo a la política. La normalització democràtica requereix trobar una solució àmplia a totes les persones amb causes obertes per exercir els seus drets socials i polítics de forma pacífica.
Un pas necessari és la llibertat dels dirigents polítics i socials que estan a la presó, a través de tots els mecanismes legals que ho facin possible, sense excloure’n cap. Aquesta és una qüestió prèvia i imprescindible per poder normalitzar la situació i avançar en la resolució del conflicte.
En aquest sentit, entre aquests mecanismes legals hi ha qui defensa la via de l’amnistia, altres l’indult o també la reforma del Codi penal. Des de CCOO de Catalunya sempre hem defensat qualsevol forma legal que sigui fruit d’un acord polític entre partits i institucions per arribar a una solució democràtica.
D’altra banda donem suport a les resolucions en defensa dels drets humans fetes per diferents tribunals europeus i organitzacions internacionals d’inqüestionable prestigi, com Amnistia Internacional i d’altres, respecte a l’exigència de la llibertat dels líders polítics i socials.
Demanem la derogació de la llei mordassa, que criminalitza formes legítimes de protesta, restringeix la llibertat d’expressió i el dret de manifestació, en la mateixa línia que s’ha tramitat la derogació de l’article 315.3 del Codi penal, que atemptava contra el dret de vaga.
Volem contribuir a construir nous consensos i una sobirania que ompli de contingut el concepte de democràcia i permeti empoderar les persones en les seves decisions. Som més forts quan ens reconeixem com un sol poble.
En qualsevol cas, els canvis estructurals requereixen de majories amples i transversals i d’acords polítics per fer-los efectius i preservar la cohesió social. Són temps de política en majúscules.
Per la reconstrucció nacional i social de Catalunya
Catalunya pateix greus problemes de desigualtat, pobresa i exclusió social, que es poden veure incrementats pels efectes de la pandèmia.
Necessitem institucions d’autogovern que donin resposta a l’emergència social i que la seva preocupació sigui atendre les necessitats de les persones. Unes institucions prestigiades i amb un fort caràcter democràtic són eines de bona administració.
Ens cal un Govern que impulsi la recuperació de l’economia i reverteixi les retallades socials. Preservar la salut de les persones i protegir les seves condicions de treball han de ser actuacions prioritàries. Són demandes que no es poden demorar.
Catalunya té un dèficit fiscal crònic. És necessari un finançament més just que aporti el nivell de recursos suficient per a l’exercici de les competències d’autogovern.
La nostra fiscalitat descansa bàsicament en les rendes del treball. Aconseguir que els que més tenen contribueixin de forma més equitativa és imprescindible tant en termes de justícia social com d’eficiència econòmica.
Una transició ecològica justa i una digitalització que no excloguin ningú, han de permetre avançar cap a un model productiu i de serveis més sostenible i capaç de generar ocupació estable i de qualitat. El treball digne és el nostre futur.
La pandèmia ha posat de relleu que el treball és imprescindible per mantenir la vida. S’ha pogut constatar que algunes de les feines més mal pagades, majoritàriament feminitzades, són les que tenen un major valor social. Una lliçó que ens deixa la pandèmia és la necessitat de reforçar els serveis públics com una aposta de país.
S’ha d’omplir de contingut el marc català de relacions laborals i socials acompanyat d’un reconeixement efectiu del paper dels interlocutors socials representatius. La concertació i el diàleg social han de ser instruments imprescindibles.
Cal defensar els consensos de país davant qualsevol intent d’afeblir-los. Menció especial mereix el model lingüístic que és un factor que cohesiona la societat i afavoreix la igualtat d’oportunitats. Des del sindicat continuarem treballant a favor de la normalització de l’ús social de la llengua catalana. Un compromís que es manifesta sobretot en els centres de treball i les relacions laborals.
Comissions Obreres defensem el model d’escola catalana, pública, de qualitat, laica, inclusiva i democràtica, que és una construcció social que ha facilitat la convivència. Ens cal avançar en la laïcitat, la coeducació i la gratuïtat.
Catalunya requereix grans consensos per construir un fort escut social que barri el pas a la ultradreta, lluitar contra la xenofòbia, l’homofòbia, l’aporofòbia, el masclisme, en definitiva, un dic al feixisme.
La lluita contra tot tipus de discriminació començant per la de gènere, oferir un futur a la gent jove i afavorir la igualtat de drets per a totes les persones amb independència del seu país d’origen, reforcen la cohesió social i són valors representatius del model de país que volem.
Les CCOO de Catalunya seguim compromeses per sumar esforços i teixir aliances per la reconstrucció nacional i social de Catalunya.
Formar per un futur més just, sostenible i feminista
23 de maig de 2021
Resolució del 12è Congrés de CCOO de Catalunya
La formació ha de garantir la qualitat del treball
La formació és avui clau per superar un model productiu intensiu en mà d’obra que competeix per via de la devaluació dels salaris i per transitar cap a un altre model, d’alt valor afegit, on la robustesa del teixit productiu es basi en la innovació i en la qualitat de serveis i productes. Aquesta transformació és inajornable en el marc de la revolució tecnològica i de la lluita contra el canvi climàtic, però també és cabdal per superar els estralls socioeconòmics de la crisi i garantir, així, una societat més cohesionada i inclusiva. El gran repte al qual ens enfrontem actualment és el de garantir que la transició del nostre model productiu sigui una transició justa. Que així sigui dependrà d’una formació professional inicial que doni resposta a la necessitat de qualificació professional de les persones que respongui a la demanda real d’ocupació, com també la formació, l’orientació i l’acompanyament de les persones treballadores: anticipant els canvis, facilitant i acreditant competències ja existents, aprofitant la demanda de sectors emergents i utilitzant els recursos dels plans de recuperació i resiliència per generar més i millor ocupació.
Per assolir aquests objectius necessitem un diàleg social real, dinàmic i efectiu per fer que les polítiques de formació responguin als interessos de les persones treballadores, i per garantir que la formació al llarg de la vida faciliti l’accés i el manteniment d’una ocupació de qualitat. La integració de la formació inicial i de la formació per a l’ocupació, en el marc del sistema de formació i qualificació professional de Catalunya, suposa un avenç significatiu, però s’ha d’omplir de contingut. Garantint passarel·les de qualitat de l’educació i la formació al lloc de treball. Assegurant el reconeixement i l’acreditació de l’experiència professional adquirida i els registres individuals de competències. Facilitant la inserció i la reinserció a través de l’actualització de competències i coneixements al llarg de la vida professional. Adaptant la formació professional a les necessitats de les persones per tal que puguin gaudir de trajectòries laborals estables i continuades.
De manera complementària a la concentració social, la formació s’ha d’articular també mitjançant l’acció sindical. La rellevància de la formació en el marc de les polítiques sectorials reclama un tractament específic en el marc de l’Acord interprofessional de Catalunya, que ha d’impulsar la constitució de les comissions de formació dels convenis col·lectius sectorials. Aquests són instruments adients per reforçar la detecció de necessitats formatives, per intervenir en serveis com la informació, l’orientació i l’acreditació, per establir l’acompanyament de la formació dual a les empreses i per dotar de contingut els futurs consells sectorials. La formació esdevé clau en un moment de transició tecnològica i de transformació del model productiu, on certes tecnologies i pràctiques afronten el risc d’esdevenir obsolescents i on existeix una demanda creixent de requalificació professional. Però, a més, la formació i l’orientació poden ajudar a fer front a les xacres de la desigualtat i de la bretxa salarial: valorant les competències de sectors altament feminitzats, fent més equilibrades en clau de gènere les professions tècniques i garantint el reconeixement professional.
Formar per construir un sindicat més útil i fort
La formació facilita l’adaptació als canvis profunds als quals ens enfrontem i és més eficient quan més es correspon amb les necessitats reals del teixit productiu i de la societat. Per això és clau la prospectiva a mitjà i a llarg termini, com ho és l’orientació per a l’ocupació,que ha de fer possible la construcció dels perfils professionals individuals, partint dels interessos, les motivacions i les competències de cada persona, o l’acreditació de competències, que valora les capacitats i l’experiència de les persones treballadores. La formació és indestriable del treball sindical perquè aporta seguretat i futur en el món del treball i té al centre de treball el seu espai de referència.
Satisfer les expectatives de les persones treballadores és entendre que la seva estabilitat laboral depèn de l’orientació i la formació de qualitat. No la que respon als interessos exclusius de l’empresa, sinó la que satisfà, en primer lloc, les seves necessitats. Per això la intervenció sindical, en la definició i en l’execució dels plans d’acollida i de formació de les empreses, és un aspecte clau, i es beneficia de delegats i delegades degudament preparats, especialment a les seccions sindicals amb una organització interna consolidada. També ho és mitjançant el treball a les comissions de formació dels convenis sectorials i a l’actualització dels catàlegs d’especialitats professionals o per la via de la concertació dels programes i les convocatòries en el marc de formació i qualificació professional.
Poder garantir aquests serveis reclama una acció sindical transversal que, gràcies al compromís i a la implicació de tota l’organització, permeti situar l’educació i la formació com a fonament en la construcció d’un futur més just i sostenible.El saber i el coneixement són els béns i els instruments de l’augment del capital intel·lectual que una societat requereix per assolir benestar i progrés. Aquest objectiu no es podrà realitzar si els professionals de l’educació i la formació no tenen la consideració professional que, com a agents de canvi, es mereixen, ni les condicions òptimes per garantir la qualitat del seu treball. La posada en marxa del sistema no serà possible si no es compta amb ells i elles, ni tampoc sense la centralitat i el lideratge que correspon al sector públic, el qual ha de garantir el funcionament i l’accés equitatiu als serveis públics fonamentals, com ho són l’educació i les polítiques d’ocupació.
La formació com a eina que estén i aprofundeix en l’acció sindical facilitant un futur millor a les persones treballadores ha de garantir,de manera prioritària:
- La qualitat de les condicions en què treballen les persones joves que s’incorporen via formació en el món del treball, fent front als abusos i a la precarietat existents.
- L’adaptació de l’oferta formativa a les empreses a les necessitats reals de les persones treballadores per tal de garantir més qualitat i estabilitat a la feina.
- La millora de les condicions i les perspectives professionals de les persones treballadores mitjançant una orientació des de la proximitat a les empreses.
- Una transformació sostenible i inclusiva dels sectors productius des de la negociació col·lectiva i el diàleg social.
- La concertació efectiva dins el sistema de formació i qualificació professional amb recursos pressupostaris que assegurin una formació d’alta qualitat.
El compromís sindical per una transició justa, digital i ecològica
23 de maig de 2021
Resolució del 12è Congrés de CCOO de Catalunya
En les properes dècades, el món afrontarà reptes que no s’havien previst ni imaginat. El canvi climàtic, el declivi i l’exhauriment dels recursos, i l’impacte dels tòxics i dels patògens als ecosistemes amenacen la vida i evidencien una crisi del model econòmic. Mentre es deixen sentir les seves manifestacions de caràcter econòmic i pandèmic, irromp una revolució tecnològica, la digitalització, amb oportunitats i, alhora, amb reptes per a la democràcia social i la justícia econòmica.
El món està experimentant des del darrer terç del segle passat una transformació tecnològica que, amb el microprocessador i internet, ha fet eclosió ara en una veritable revolució digital amb impactes disruptius que transformen l’economia, la manera de produir i de fer negocis, així com els valors i els hàbits socials i laborals en el marc d’una nova cultura i un nou model productiu. Els bits, la nova matèria primera de l’economia digital, i les xarxes globals són l’essència de la nova indústria, que barreja indestriablement manufactura i serveis. El model fordista de la fàbrica s’està substituint per una constel·lació d’unitats de producció i de gestió en xarxa que abasta tota la cadena de valor i genera nous impactes pel que fa a les relacions laborals, l’organització i la divisió del treball.
El creixement industrial ha estat desigual i ha beneficiat grups empresarials i financers que han estat negant els efectes perjudicials que els motors del progrés exercien sobre els ecosistemes. L’industrialisme ha deixat una petjada ecològica que compromet les generacions futures pel declivi i l’exhauriment de matèries primeres estratègiques i recursos energètics no renovables; per un encongiment de la forest i de les reserves d’aigua dolça, i la contaminació dels ecosistemes amb pèrdua de sòl fèrtil, que amenacen les economies, la biodiversitat, les cadenes alimentàries així com l’estabilitat climàtica. L’empobriment de les regions del planeta més exposades està provocant moviments migratoris amb refugiats econòmics i climàtics, víctimes també de conflictes armats i neocolonialismes que no semblen tenir aturador. Vergonyosament, Europa i Amèrica no tenen altra resposta que les polítiques de fronteres, que no eviten drames humans, com és el cas de les persones ofegades a la Mediterrània.
La pandèmia de la COVID-19 ha agreujat encara més la crisi econòmica. Ha descobert la vulnerabilitat de les economies locals desproveïdes de subministraments bàsics i ha qüestionat el model erroni de globalització. Ha accelerat el trànsit cap a un sistema energètic renovable amb menys dependència de les fonts fòssils llunyanes i ha substituït l’actual model econòmic lineal per una economia circular que redueixi el consum de materials i d’energia. La pandèmia també ens interpel·la per canviar els hàbits de consum cap a un proveïment alimentari de proximitat que afavoreixi les economies agràries locals i contribueixi a mantenir el mosaic agroforestal i evitar el despoblament.
Iniciem ara una dècada de transició i de canvi global on l’acció política és essencial per planificar els nous escenaris econòmics i ecològics. Els acords pel clima apunten a iniciar urgentment el trànsit cap a escenaris de descarbonització i desmaterialització de l’economia, amb un canvi de model energètic 100 % renovable a meitat d’aquest segle. L’Acord de París de la 21a Conferència de les Parts (COP) i els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de l’Agenda 2030 són les directrius principals per assolir la sostenibilitat. La UE té estratègia per transformar les economies: el Pacte verd europeu, que es finançarà amb els fons extraordinaris de recuperació (Next Generation -EU), amb l’objectiu de sortir de la crisi transformant el model productiu, de rellançar una nova indústria sostenible i de canviar el model energètic. Aquesta dècada serà decisiva per al planeta, no només per prevenir i per reduir el risc de pèrdues econòmiques, els impactes en les poblacions i la biosfera derivats del canvi climàtic, sinó també perquè les inversions per transformar el model econòmic crearan oportunitats per a una transició ecològica amb un canvi de model productiu i energètic amb ocupació i benestar.
Per aprofitar les oportunitats i no quedar enrere, Catalunya ha de transitar cap a una economia industrial amb eficiència i estalvi d’energia i de recursos. Ha de desplegar amb urgència tot el seu potencial de generació renovable. Ha d’impulsar la digitalització de les empreses, la mobilitat sostenible, la construcció i la renovació eficient energèticament d’edificis i infraestructures i l’accés i la competència digital per al conjunt de la ciutadania.
La transició s’ha de verificar en termes de justícia social, tenint en compte i protegint les persones treballadores, les més vulnerables, així com els sectors econòmics i les comarques afectades per processos de reconversió o tancaments. La planificació del desplegament industrial i les inversions per a la transformació del model energètic han de vertebrar i reequilibrar el territori retornant valor productiu i ocupació a la Catalunya despoblada.
Cal una transició justa que posi la tecnologia al servei de la democràcia i de les persones per sobre del negoci, disputant el govern de les dades perquè es transformi en el poder de la gent i no dels grups oligopolístics que eludeixen compromisos socials o de les plataformes que precaritzen el treball. La transició justa ha de posar la persona al centre amb la dignificació dels treballs i la millora imprescindible de la participació dels treballadors i treballadores per a una democràcia econòmica que no es quedi a les portes de l’empresa.
CCOO reclama al Govern de Catalunya un pacte nacional per a les transicions justes que garanteixi, en el marc del diàleg social i la concertació, la participació dels treballadors i treballadores. Que prevegi mesures compensatòries per a empreses en crisi i persones en risc d’atur. Que faciliti la formació per a l’ocupabilitat digital i per reduir les bretxes de gènere, edat, idioma o procedència. Que posi els recursos i les ajudes públiques necessàries per acompanyar les transicions amb plans alternatius de reindustrialització. Que impulsi un nou model de turisme, de comerç o de regulació del sistema financer. I que reguli les pràctiques abusives que aprofiten el treball en línia per desposseir de drets les persones treballadores. Ha de ser un model que reforci els serveis públics adaptats a la nova era digital posant les persones al centre. El pacte nacional per a les transicions justes ha de construir consensos entre els agents diversos i ha de superar bloquejos polítics, per poder aprofitar totes les oportunitats de reindustrialitzar, digitalitzar i fer el país més verd, resilient i sostenible, alhora que més democràtic i amb més justícia social.
La joventut en el mercat de treball i el sindicalisme de classe
23 de maig de 2021
Resolució del 12è Congrés de CCOO de Catalunya
Les dades sobre la situació laboral del jovent català no són positives: l’any 2020 va finalitzar amb una taxa del 27,3 % d’atur juvenil —concentrant-se un 38,1 % en les persones joves menors de 24 anys— i la situació no sembla que pugui millorar a curt termini. Les polítiques d’austeritat que els governs europeus van aplicar arran de la crisi del 2008 van deixar els sectors més vulnerables encara més precaritzats, entre ells la joventut, i la pandèmia ha aprofundit en les greus condicions laborals i econòmiques de la majoria de joves.
Actualment, sembla que ser jove és sinònim de ser precari i que, alhora, triguem més a sortir d’aquesta etapa vital marcada per la precarietat. Les feines a les quals podem accedir sent joves estan marcades per la temporalitat i per sous baixos, i això crea un cicle viciós del qual és difícil escapar, ja que impedeix poder construir projectes de vida estables i, entre altres qüestions, emancipar-nos. La concepció d’un futur incert i que sembla que mai arribarà en prosperitat és pràcticament característica d’unes generacions —millennial i Z— que sembla que no han viscut una altra realitat que no sigui aquesta.
És important remarcar l’impacte que tenen als baixos índexs d’emancipació juvenil les feines brossa que abanderem les persones joves, però no en són els únics causants. Exclosos de la impossibilitat per optar a la compra d’habitatge, l’única alternativa que trobem és el lloguer. Un lloguer que, en la majoria de casos, és restrictiu amb les rendes baixes —sobretot a les grans ciutats— i que arran de la manca de regularització provoca abusos cap als inquilins i l’expulsió dels nostres barris per la incapacitat de poder-lo pagar.
Una altra conseqüència de la gran recessió —i un triomf del neoliberalisme en el camp de l’hegemonia política i cultural— va ser la incentivació de la individualització del lloc de feina i la seva competència. Això també ha afectat part d’un jovent que no només pot arribar a buscar solucions individuals a problemes col·lectius, sinó que no coneix la importància de l’acció col·lectiva i sindical. És per això que és crucial que, des del sindicalisme de classe, siguem capaços de dotar de respostes les incògnites que la joventut es planteja en moments en què l’únic important és el nostre present, la necessitat de construcció d’un futur diferent i millor.
És crucial un compromís per solucionar els problemes que pateix en el seu dia a dia el jovent: des del mercat laboral fins a la lluita per l’habitatge, però també per la consecució d’un sistema educatiu públic, gratuït i de qualitat o una societat més igualitària i lliure de violències masclistes, LGTBI-fòbiques i racistes. Necessitem una societat compromesa amb el canvi social, i per això també ens fa falta un sindicat de classe, unit i fort que pugui pressionar per assolir aquests objectius i oferir un projecte als i les joves del nostre país.
En aquesta línia, per aconseguir un sindicat que tingui en compte les demandes del jovent i que representi la seva veu, hem de tenir espais de coordinació i debat juvenil com és el cas d’Acció Jove. Alhora, necessitem que les persones joves afiliades a Comissions Obreres que participen en les seves federacions, en les seccions sindicals i en els comitès d’empresa s’impliquin en la vida diària del sindicat i també en Acció Jove, perquè d’aquesta manera les demandes laborals i socials juvenils siguin assumides i defensades.
Molts joves afiliats i afiliades, així mateix, per la situació inestable del mercat de treball i per la temporalitat, no es troben arrelats en una empresa permanentment, ni tan sols en una federació. Això provoca que part de la joventut que podria estar activa al sindicat no té un arrelament al seu lloc de treball, i això dificulta la seva implicació directa a comitès i seccions sindicals. Acció Jove ha de servir com a nexe per a aquest sector de la joventut, perquè sigui el seu espai d’organització i de vincle amb el sindicat. És per això que és important incentivar també la participació no només de les persones joves que són delegades d’empresa o de personal i que, per tant, tenen hores sindicals, sinó de la resta de joves afiliats i afiliades al sindicat.
Finalment, per abordar la complexitat de la sindicació juvenil s’ha de tenir en compte la seva diversitat i, sobretot, que els temps han canviat. El neoliberalisme i les seves repercussions en el mercat de treball i en el món sindical ens han individualitzat i ens dificulten l’organització col·lectiva: treballs brossa, teletreball, contractes en frau de llei, falsos autònoms… La concepció del fet que no hi ha alternativa al sistema capitalista ha provocat un malestar generalitzat que veu l’organització com a insuficient per millorar les nostres condicions de vida. És per això que no podem deixar d’abordar totes les realitats que conformen la precarietat juvenil, des del món agrari i industrial fins a l’educatiu, el de serveis o el sanitari. Si no aconseguim recuperar els drets que van perdre durant l’últim cicle de crisi econòmica, el futur de les generacions següents serà encara pitjor.
CCOO de Catalunya ens comprometem a impulsar un projecte de treball de tota l’organització per enfortir el paper del jovent al sindicat i en el mercat de treball.
CCOO de Catalunya proposem a la resta de la societat civil, partits polítics i Govern de la Generalitat un pacte per garantir:
- La lluita contra l’atur juvenil.
- L’erradicació de la precarietat, que afecta especialment el jovent.
- L’accés a un habitatge digne per a les persones joves.
- L’accés universal a l’educació de qualitat a tots nivells.
- Passarel·les entre l’educació i el mercat de treball amb un canvi del sistema d’FP, amb un augment de places públiques i la remuneració de les pràctiques formatives.
- La fi de l’abús de les pràctiques no curriculars com a sistema d’accés a la feina en precari.
- La lluita contra les violències masclistes contra les joves amb la corresponent educació en valors no patriarcals i que trenquin amb els rols de gènere.
- La lluita per la construcció d’un sistema de salut psicològica públic i de qualitat, que tingui recursos i que pugui abordar els problemes de salut mental.
En solidaritat amb les víctimes de conflictes armats internacionals i per la construcció de solucions pacífiques basades en el diàleg i la justícia social
23 de maig de 2021
Resolució del 12è Congrés de CCOO de Catalunya
Actualment, es calcula que hi ha conflictes armats actius a almenys trenta-dos estats arreu del món. Tanmateix, només ens n’arriba una part a través dels mitjans de comunicació, com en el cas de Palestina, Colòmbia, el Sàhara Occidental, Síria, el Iemen, Nigèria o Armènia.
Només alguns d’ells aconsegueixen uns minuts d’atenció, ja que han de competir amb centenars de notícies i interessos polítics i mediàtics. Els conflictes, però, no desapareixen, ja que persisteixen els interessos geopolítics de les elits econòmiques i la lluita pel control i l’apropiació de recursos clau per mantenir el model del capitalisme depredador imperant. La concentració de poder i de riquesa per part d’una elit cada cop més reduïda, més transnacional i més difícil d’identificar genera les més grans injustícies i desigualtats. Aquesta lluita pel poder sovint s’oculta darrere de qüestions ètniques i religioses. Les poblacions d’aquests països, d’aquestes regions del món, continuen resistint amb un gran patiment, sobrevivint o, massa sovint, morint per la força de les armes o de la pobresa.
L’elecció de Donald Trump com a president dels Estats Units fa quatre anys va transformar la política exterior del món. D’una banda, el trumpismeha devastat el multilateralisme, entès com a instrument amb la capacitat de crear grans consensos i d’avançar en política internacional. Caldrà voluntat i esforç per tornar a la situació prèvia, que, tot i ser molt millorable, almenys permetia avançar en certs consensos promoguts per organismes internacionals. De l’altra, ha atiat un nou escenari de guerra freda entre els Estats Units i la Xina, aquest cop pel control de la digitalització en l’àmbit global, que se suma a la competència comercial i industrial entre les dues grans potències.
No podem oblidar tampoc els efectes del canvi climàtic. En les darreres dècades, aquest fenomen ha provocat el desplaçament de milions de persones, perseguides per la fam, la pèrdua de collites, l’escassetat d’aigua i de sòl fèrtil, i la destrucció dels ecosistemes que els proporcionaven els seus mitjans de subsistència. Són refugiats i refugiades climàtics, que provenen, majoritàriament, de països amb pocs recursos i que no poden adaptar-se a l’impacte de l’escalfament global, tot i no pertànyer al grup dels principals països emissors de gasos amb efecte d’hivernacle.
Volem fer una menció especial a Palestina, per l’actualitat del conflicte que viu, combinada amb el seu pes històric. D’aquí a dos anys se celebrarà el 75è aniversari de l’adopció de la Resolució 181 de les Nacions Unides sobre la partició de Palestina i l’establiment de l’Estat d’Israel. Mentrestant, el poble palestí roman sota l’ocupació israeliana. L’escalada de violència d’aquests dies és una mostra més de l’assetjament a què és sotmès el poble palestí, que pateix de nou una crisi humanitària, amb una franja de Gaza completament assetjada. La usurpació de la terres palestines a Cisjordània no s’ha aturat i les violacions de la 4a Convenció de Ginebra són un fet. Israel continua expandint els assentaments per aconseguir l’annexió de facto de Jerusalem Oriental i de Cisjordània.
Per tot això, CCOO de Catalunya:
- Expressa l’oposició als assentaments israelians en territori palestí ocupat i denuncia que Israel viola la legalitat i el dret internacional de manera constant, amb la qual cosa nega els drets fonamentals de la població palestina.
- Insta, un cop més, la comunitat internacional i, en especial, la Unió Europea a assumir les seves responsabilitats i a exercir tota la seva influència sobre l’Estat d’Israel per afavorir espais reals de negociació en el marc de les resolucions de les Nacions Unides.
- Insta el Govern d’Espanya a reconèixer l’Estat palestí i a facilitar les vies per a una solució negociada del conflicte dins de la legalitat internacional que no podrà ser un pacte bilateral entre els Estats Units i Israel, d’esquenes al poble palestí.
- Exigeix al Govern d’Espanya que reforci el suport humanitari a la població palestina i que contribueixi al suport a les institucions palestines.
- Insta les institucions catalanes, espanyoles i europees a trencar les relacions i els convenis bilaterals amb l’Estat d’Israel fins que aquest aturi la violència contra la població palestina i les agressions contra les famílies palestines de Sheikh Jarrah, i a exigir la fi de la repressió i l’ocupació israeliana en terres palestines a fi d’aconseguir una pau justa a la regió.
De la mateixa manera, també volem fer una menció explícita a la situació que pateix el poble colombià. El 2016 Colòmbia va signar l’Acord de pau, que posava fi al conflicte armat que havia assolat el país d’extrem a extrem durant més de cinquanta anys. Tanmateix, l’acord no ha estat capaç de construir l’arquitectura d’un nou estat basat en la justícia social ni tampoc ha garantit els mecanismes de justícia transicional a través del sistema integral de veritat, justícia, reparació i no repetició.
En aquest context, el 2019, el moviment sindical, conjuntament amb les organitzacions de la societat civil, van iniciar el Paro Nacional. Des del passat 28 d’abril, el poble colombià ha sortit de manera massiva al carrer per exigir el dret a la vida, a la pau i a unes condicions de vida dignes. El Govern colombià, però, ha respost a les mobilitzacions amb una escalada de violència desmesurada i brutal en què les diferents forces de seguretat han desplegat accions d’intimidació, persecució, atac i repressió contra les persones manifestants. Així, el Govern de Colòmbia és responsable de 51 homicidis, 1.502 detencions arbitràries i 87 persones víctimes de violència basada en el gènere.
Per tot això, CCOO de Catalunya:
- Exigeix la desmilitarització i la fi de la persecució, els assassinats i la violència contra les persones que exerceixen el seu dret a la protesta pacífica, i l’aplicació efectiva del dret internacional de drets humans i de la Constitució de la República de Colòmbia per assegurar la vigència i l’exercici del dret a la llibertat d’expressió, les llibertats sindicals i la protesta social pacífica.
- Insta el Govern colombià a desestimar de manera definitiva les reformes socials i tributàries que atempten contra els drets de la classe treballadora del país.
- Dona suport a les organitzacions sindicals de Colòmbia en la seva demanda d’establir espais de diàleg social per negociar el “Pliego único de emergencia”, que ha de contribuir a la construcció d’una societat basada en la justícia social.
- Insta el Govern colombià a garantir el lliure exercici de les llibertats sindicals i a posar fi a la violència antisindical perpetrada de manera impune a Colòmbia i practicada amb l’objectiu d’aïllar i debilitar la capacitat d’acció col·lectiva de la classe treballadora.
Palestina i Colòmbia ens haurien de fer mal cada dia. També el Iemen, el Sàhara, Síria, Nigèria, els segrestos, les violacions i la mercantilització habituals de noies i dones, i qualsevol acció o omissió que violi els drets humans a qualsevol lloc i en qualsevol moment haurien de captar la nostra atenció, preocupar-nos i fer-nos mal. Això, tanmateix, ha d’anar acompanyat d’una anàlisi crítica i profunda, una acció coherent i constant, expressada a través de l’activisme i del vot. La solidaritat internacional, la denúncia de la vulneració dels drets humans i l’ús de tots els instruments de pressió democràtics han de ser una constant en la nostra acció com a sindicat de classe i internacionalista. Hem d’exigir cada dia el respecte d’aplicació, accés, compliment i vigència del dret internacional de drets humans.
Nova direcció sorgida del 12è Congrés de CCOO de Catalunya
23 de maig de 2021
Comissió Executiva de CCOO de Catalunya
Javier Pacheco Serradilla
Secretaria general
Andrés Querol Muñoz
Organització
Dolors Llobet i Maria
Estudis, Cultura i Memòria
Cristina Torre López
Acció sindical i Transicions justes
Michela Albarello
Relacions institucionals, Transparència i Digitalització
Ricard Bellera i Kirchhoff
Treball i Economia
Carmen Juares Palma
Noves realitats del Treball i Economia Social i Solidària
Enrique Rodríguez Ruiz
Assessorament
Aurora Huerga Barquín
Política Territorial i Migracions
Manuel Carlos Fages Marta
Polítiques públiques
Mentxu Gutiérrez Jiménez
Dones i Polítiques LGTBI
Maribel Ayné Domingo
Internacional i Cooperació
Álvaro Muñoz García
Recursos i Finances
Pots conèixer-los millor a l’espai d’Òrgans de direcció
Contingent lliure al Consell Nacional de CCOO de Catalunya
Irene Ortiz García
Jorge Moraleda Daza
Irina García García
Carles Domingo Gonzalo
Maite Hernández Valero
Alfred Simó Artola
Montserrat Ros Calsina
Marc March Mayo
Mónica Pérez Cardoso
Llorenç Serrano Giménez
Mirnaya Chabas Segura
Félix Jesús Muruzabal Munarriz
Anna Bonilla Sánchez
Javier a. Rubio Rubio
Maribel González Gallardo
Manel Pulido Guerrero
Paqui Algarra Cirera
Jordi Arnaiz Moreno
Rosa Sans Amenós
Ovidi Huertas Castillo
Saida Ehliluch Antit
Lluis Vidal Sixto Orozco
Romina García Inglés
José Ángel Arnal Lizarraga
Comissió de garanties i arbitratge
Luisa Montes Pérez
Jaume Pros Perelló
Dolors Villaró Rovira
Juan Pérez Bernabé
Fernando Jiménez Ferrero
Delegació de la CONC al Congrés de la CS CCOO
Javier Pacheco Serradilla
Mercè Puig Cañellas
Carlos Pellejero Gómez
Teresa Esperabe Prieto
Josep Maria Romero Velarde
Isabel Gutiérrez Muela
José Antonio Hernández Martínez
Cristina Rodríguez Vila
Ramón González Monroy
Lucía Aliagas Picazo
Gonzalo Plata Jiménez
Alicia Hernández Jarque
Miquel Lluch Rodríguez
Belén López Sánchez
Ivan Ramos Verdegay
Michela Albarello
Ricard Bellera Kirchhoff
Verónica Fernández García
Álvaro Muñoz García
Natalia Castro Font
Pere Ortega González
Mentxu Gutiérrez Jiménez
Miguel Ángel Boiza López
Gema Rodríguez Narváez
Manuel Fages Marta
Estíbaliz Pous Blas
Joan Canela Coll
Aurora Huerga Barquín
Carlos Asensio Marín
Emilia Macías Rosado
Enrique Rodríguez Ruiz
Laura Fages Hernández
Eduardo Jodar Larena
Montse Sedo Montoya
David Ruiz Mateos
Anna Núñez Vílchez
Avelino Romero Asensio
Carmen Juares Palma
Félix Jesús Muruzabal Munarriz
Maite Hernández Valero
Anna Maria Moreno Delgado
Josep Rueda Martínez
Conxita Mañe Armenteros
Kilian Pérez Novelles
Isabel Caire Parra
Tomas Díaz Montesinos
Saida Ehliluch Antit
Silvia Pintiado Dalmau
Jorge Moraleda Daza
Juan Jiménez López
Mercè Haro García
Dolors Llobet Maria
Maribel Ayné Domingo
Cristina Torre López
Andrés Querol Muñoz
Carlos Del Barrio Quesada
Tania Pérez Díaz
Montserrat Ros Calsina
Suplents
Irene Ortiz García
Juan Montesinos Andradef
Manel Pulido Guerrero
Maribel González Gallardo
Yolanda García Puga
Jordi Arnaiz Moreno
Francisca Alagarra Cirera
Josep Maria Yagüe Polo
Raquel Collado Ruiz
Alberto Puivecino Lobera
Nuria Arza Cros
Enrique López Martínez
Mónica Pérez Cardoso
Carlos Díaz García
Diana Estudillo Sánchez
Carles Casanova Losilla
Montse Margalef Margalef
Ovidi Huertas Castillo
Fany Galeas Sánchez
Josep Maria Montalbán Ruiz
Estefanía Navarro Ale
Enric Quilez Puig
Rasedo Soldevilla González
David Rueda Pérez
Mercedes Paredes Duran
Xavier Ricart Esteban
Cristina Pena Jove
Fidel Coron Leal
Eva Colorado Ruiz
Lluita digital 371
23 de maig de 2021
Aquesta publicació digital arriba per correu electrònic, amb una periodicitat quinzenal, a tots els afiliats i afiliades que ho desitgin, afegint un plus d’actualitat a la informació del sindicat.
En aquest número parlem de la cloenda del 12è Congrés, que el sindicat ha tancat amb força renovada per continuar sent una organització imprescindible per a la gent treballadora; de la reelecció de Javier Pacheco com a secretari general amb el suport del 94,59% dels delegats i les delegades; i de la nova direcció de CCOO de Catalunya.
Fes clic per veure el número 371 del ‘Lluita Digital‘.
Javier Pacheco, reelegit com a secretari general de CCOO de Catalunya amb el suport del 94,59% dels delegats i delegades
22 de maig de 2021
El 12è Congrés de CCOO de Catalunya, que se celebra els dies 21, 22 i 23 de maig a l’Auditori del Fòrum de Barcelona, ha escollit avui Javier Pacheco Serradilla com a secretari general del primer sindicat de Catalunya. La seva candidatura, que ha estat l’única que s’ha presentat a la Secretaria General, ha obtingut el suport del 94,59% dels delegats i delegades (542 vots a favor i 31 en blanc).
Durant el dia d’avui s’ha aprovat el Pla d’Acció, que ha estat presentat per Dolors Llobet, amb un total de 520 vots a favor, que representen el 97,56 %, i 13 abstencions. També ha obtingut l’aprovació del plenari l’informe de balanç presentat per Javier Pacheco, amb un total de 527 vots a favor, que representen el 96,87%, 5 vots en contra i 12 abstencions (en total, 544 vots).
Oficina de Premsa de CCOO de Catalunya
Barcelona, 22 de maig de 2021