Resolució del 12è Congrés de CCOO de Catalunya
Les dades sobre la situació laboral del jovent català no són positives: l’any 2020 va finalitzar amb una taxa del 27,3 % d’atur juvenil —concentrant-se un 38,1 % en les persones joves menors de 24 anys— i la situació no sembla que pugui millorar a curt termini. Les polítiques d’austeritat que els governs europeus van aplicar arran de la crisi del 2008 van deixar els sectors més vulnerables encara més precaritzats, entre ells la joventut, i la pandèmia ha aprofundit en les greus condicions laborals i econòmiques de la majoria de joves.
Actualment, sembla que ser jove és sinònim de ser precari i que, alhora, triguem més a sortir d’aquesta etapa vital marcada per la precarietat. Les feines a les quals podem accedir sent joves estan marcades per la temporalitat i per sous baixos, i això crea un cicle viciós del qual és difícil escapar, ja que impedeix poder construir projectes de vida estables i, entre altres qüestions, emancipar-nos. La concepció d’un futur incert i que sembla que mai arribarà en prosperitat és pràcticament característica d’unes generacions —millennial i Z— que sembla que no han viscut una altra realitat que no sigui aquesta.
És important remarcar l’impacte que tenen als baixos índexs d’emancipació juvenil les feines brossa que abanderem les persones joves, però no en són els únics causants. Exclosos de la impossibilitat per optar a la compra d’habitatge, l’única alternativa que trobem és el lloguer. Un lloguer que, en la majoria de casos, és restrictiu amb les rendes baixes —sobretot a les grans ciutats— i que arran de la manca de regularització provoca abusos cap als inquilins i l’expulsió dels nostres barris per la incapacitat de poder-lo pagar.
Una altra conseqüència de la gran recessió —i un triomf del neoliberalisme en el camp de l’hegemonia política i cultural— va ser la incentivació de la individualització del lloc de feina i la seva competència. Això també ha afectat part d’un jovent que no només pot arribar a buscar solucions individuals a problemes col·lectius, sinó que no coneix la importància de l’acció col·lectiva i sindical. És per això que és crucial que, des del sindicalisme de classe, siguem capaços de dotar de respostes les incògnites que la joventut es planteja en moments en què l’únic important és el nostre present, la necessitat de construcció d’un futur diferent i millor.
És crucial un compromís per solucionar els problemes que pateix en el seu dia a dia el jovent: des del mercat laboral fins a la lluita per l’habitatge, però també per la consecució d’un sistema educatiu públic, gratuït i de qualitat o una societat més igualitària i lliure de violències masclistes, LGTBI-fòbiques i racistes. Necessitem una societat compromesa amb el canvi social, i per això també ens fa falta un sindicat de classe, unit i fort que pugui pressionar per assolir aquests objectius i oferir un projecte als i les joves del nostre país.
En aquesta línia, per aconseguir un sindicat que tingui en compte les demandes del jovent i que representi la seva veu, hem de tenir espais de coordinació i debat juvenil com és el cas d’Acció Jove. Alhora, necessitem que les persones joves afiliades a Comissions Obreres que participen en les seves federacions, en les seccions sindicals i en els comitès d’empresa s’impliquin en la vida diària del sindicat i també en Acció Jove, perquè d’aquesta manera les demandes laborals i socials juvenils siguin assumides i defensades.
Molts joves afiliats i afiliades, així mateix, per la situació inestable del mercat de treball i per la temporalitat, no es troben arrelats en una empresa permanentment, ni tan sols en una federació. Això provoca que part de la joventut que podria estar activa al sindicat no té un arrelament al seu lloc de treball, i això dificulta la seva implicació directa a comitès i seccions sindicals. Acció Jove ha de servir com a nexe per a aquest sector de la joventut, perquè sigui el seu espai d’organització i de vincle amb el sindicat. És per això que és important incentivar també la participació no només de les persones joves que són delegades d’empresa o de personal i que, per tant, tenen hores sindicals, sinó de la resta de joves afiliats i afiliades al sindicat.
Finalment, per abordar la complexitat de la sindicació juvenil s’ha de tenir en compte la seva diversitat i, sobretot, que els temps han canviat. El neoliberalisme i les seves repercussions en el mercat de treball i en el món sindical ens han individualitzat i ens dificulten l’organització col·lectiva: treballs brossa, teletreball, contractes en frau de llei, falsos autònoms… La concepció del fet que no hi ha alternativa al sistema capitalista ha provocat un malestar generalitzat que veu l’organització com a insuficient per millorar les nostres condicions de vida. És per això que no podem deixar d’abordar totes les realitats que conformen la precarietat juvenil, des del món agrari i industrial fins a l’educatiu, el de serveis o el sanitari. Si no aconseguim recuperar els drets que van perdre durant l’últim cicle de crisi econòmica, el futur de les generacions següents serà encara pitjor.
CCOO de Catalunya ens comprometem a impulsar un projecte de treball de tota l’organització per enfortir el paper del jovent al sindicat i en el mercat de treball.
CCOO de Catalunya proposem a la resta de la societat civil, partits polítics i Govern de la Generalitat un pacte per garantir:
- La lluita contra l’atur juvenil.
- L’erradicació de la precarietat, que afecta especialment el jovent.
- L’accés a un habitatge digne per a les persones joves.
- L’accés universal a l’educació de qualitat a tots nivells.
- Passarel·les entre l’educació i el mercat de treball amb un canvi del sistema d’FP, amb un augment de places públiques i la remuneració de les pràctiques formatives.
- La fi de l’abús de les pràctiques no curriculars com a sistema d’accés a la feina en precari.
- La lluita contra les violències masclistes contra les joves amb la corresponent educació en valors no patriarcals i que trenquin amb els rols de gènere.
- La lluita per la construcció d’un sistema de salut psicològica públic i de qualitat, que tingui recursos i que pugui abordar els problemes de salut mental.