CCOO de Catalunya celebra l’evolució de l’IPC, però recorda que massa llars catalanes continuen instal·lades en la pobresa
Les dades de l’IPC corresponent al mes de febrer ens mostren una important reducció de sis dècimes de l’indicador general d’inflació i una tímida reducció de tan sols una dècima de la inflació subjacent. Per tant, fem una valoració positiva de les dades d’inflació que, cada cop s’acosten més als objectius d’inflació que determina l’autoritat monetària europea. Malgrat aquesta evolució positiva, continuem destacant l’elevat increment de preus d’alguns dels productes bàsics com l’habitatge i els aliments, que tensen l’economia de les llars treballadores, molt especialment d’aquelles amb menor nivell d’ingressos.
Cal tenir en compte, tal com destaca el recent informe de pobresa en el treball del 2023 que vam publicar ahir des del sindicat, que la taxa de persones en risc de pobresa o exclusió social (taxa AROPE) a Catalunya és del 24,4 % i una part important de la població catalana (373.200 segons les darreres dades disponibles i un 10,9 % en termes relatius) es troba en situació de risc de pobresa, malgrat tenir feina. Per tant, aquest context inflacionari impacta en un escenari social on una part important de la població té greus dificultats econòmiques.
En aquest sentit, cal fer esment a un informe recent del Banc d’Espanya en el qual s’alertava de com les llars del nostre país tenien diverses estratègies per afrontar la inflació, que passaven per incrementar la compra de productes rebaixats o de menor preu i qualitat, i, sobretot, per fer ús de l’estalvi. Més preocupant és com una part important de les famílies que no tenen capacitat d’estalvi han hagut d’incrementar les hores treballades per amortir l’impacte de la inflació.
A Catalunya l’IPC interanual se situa en el 2,7 %, sis dècimes per sota del mes passat (3,3 %) i una dècima per sota de l’indicador estatal (2,8 %). Entre els grups de productes que registren un increment més elevat, destaquem els hotels, cafès i restaurants, amb una pujada interanual de 5,1 %, i els aliments i begudes no alcohòliques, amb un increment de 4,7 %. Tot i aquest increment, com durant el mateix període de l’any passat que encara van registrar una pujada superior a la d’aquest any, han acabat contribuint a la reducció de l’índex general.
A l’àmbit de l’Estat, l’IPC interanual se situa en el 2,8 %, també sis dècimes per sota del mateix indicador del mes passat (3,4 %). També en aquest cas destaquem com l’habitatge i els aliments i begudes no alcohòliques han contribuït a la reducció de l’índex, malgrat situar-se en nivells elevats de preu, a causa de l’efecte base anteriorment esmentat. En concret, els aliments han registrat una variació interanual del 5,3 % i l’habitatge el 4,2 %, a causa del descens dels preus de l’electricitat.
La inflació subjacent, que és aquella que no té en compte ni els aliments no elaborats ni el preu dels carburants i que, per tant, captura amb major fiabilitat l’estat real de l’economia, aïllant el comportament més volàtil del preu del petroli, se situa en el 3,5 %, una dècima per sota del mateix indicador el mes passat. Per tant, es constata la dificultat de reducció d’aquest indicador, que es redueix a un ritme més lent que l’índex general.
La taxa de variació anual de l’ICPH (índex de preus de consum harmonitzat), que mesura l’evolució dels preus seguint la mateixa metodologia per a tots els països de la zona euro per facilitar la comparació entre països que comparteixen una mateixa política monetària, en el cas espanyol se situa en el 2,9 %, sis dècimes per sota del mateix indicador el mes passat i tres dècimes per sobre de l’indicador per al conjunt de països de l’eurozona, que queda en el 2,6 %, després de rebaixar dues dècimes en relació amb el mes anterior (2,8 %). Per tant, és una bona dada per al nostre país, que veu millorada la seva situació competitiva respecte dels països del nostre entorn monetari.
CCOO considera que:
- La caiguda dels pressupostos i la convocatòria anticipada d’eleccions per al 12 de maig no és una bona notícia perquè redueix els recursos i la capacitat de resposta als problemes socioeconòmics que enfronten les persones treballadores a Catalunya. Amb una de cada deu persones treballadores que viu sota el llindar de la pobresa, i quan aquesta afecta al 24,4 % de la població, això és, a 1.873.200 persones, és imprescindible fer un esforç suplementari des de les institucions per mantenir o, fins i tot, ampliar l’eficiència en la gestió de les polítiques socials, educatives i sanitàries que atenen les necessitats bàsiques de la població.
- Fites tan importants com el trasllat de l’ingrés mínim vital a Catalunya i la revisió de la llei de renda garantida de ciutadania o l’anunciada transformació del Servei Públic d’Ocupació de Catalunya (SOC), necessiten ara consensos amplis, no tan sols en l’espectre polític, sinó en l’àmbit de la concertació i el diàleg social. El 2024 no pot ser un any perdut, sinó que les convocatòries electorals (catalana i europea) han de ser plantejades des de la normalitat democràtica i sense interferir en el funcionament acurat de les administracions, ja sigui en la programació de la formació professional, en la inserció laboral, en les polítiques de dependència o fent front a la crisi d’habitatge que pateixen massa persones al nostre país.
- Al llarg dels darrers dos anys, ha estat la fortalesa del mercat de treball la que ha donat una certa estabilitat al creixement econòmic. Tanmateix, tal i com transmet un recent informe del Banc d’Espanya (2024/T1) i com es veu en l’evolució de l’indicador de la carència material severa, hi ha una diferència important entre com han viscut aquest període les llars amb estalvis i ingressos mitjans, respecte de les que no han pogut gaudir ni d’un ni dels altres. El recurs al crèdit, la pluriocupació i l’austeritat extrema suposen una pressió afegida per a moltes persones que necessiten exercir el seu dret a un treball de qualitat. Com garantir aquest dret hauria de centrar els debats en les imminents comtesses electorals.
- En aquest mateix entorn d’inflació i increment del preu del diner, aquells sectors amb una forta concentració i amb manca de competitivitat, com el financer o l’energètic han tingut beneficis extraordinaris que no es traslladen al teixit socioeconòmic, ni milloren tampoc la competitivitat o sostenibilitat del teixit productiu. El model fiscal, amb la tributació d’aquests beneficis per millorar la cohesió social, ha de ser un altre tema de debat. Davant dels reptes com a civilització que enfrontem en l’àmbit ecològic, tecnològic i demogràfic, els recursos de l’economia han de posar-se al servei de la ciutadania per millorar la seva qualitat de vida i el benestar.