“L’únic que no és licit és resignar-se”, Josep Fontana
29/05/2019
Converses a
l’entorn de la figura de Josep Fontana, organitzades per la Fundació Cipriano García i la Fundació de Serveis a la Ciutadania de CCOO de Catalunya
“L’únic que no és lícit és resignar-se”, Josep Fontana
Aquest acte
crec que és oportú, més enllà de l’homenatge i el record a Josep Fontana, sens
dubte merescut i necessari, perquè ens permet aproximar-nos a molts dels reptes
del present aprofitant el fet de “pensar històricament”, que, com apunta l’Andreu
Mayayo en el seu article a Perspectiva, parteix del coneixement de la vida
social, essencialment pràctica, d’una història basada en fets i no en relats.
Un història que ens vol ensenyar a ser crítics amb el poder establert i a
aprendre del passat per construir el futur.
En aquesta
entrevista projectada, la darrera, enregistrada per la revista Perspectiva de
l’FSC, a la qual hem d’agrair i felicitar que hagi organitzat aquesta acte, ho
deixa clar: l’enorme desigualtat d’avui, l’absurda i injusta precarietat
laboral i vital en què ens trobem immersos i que, en especial, afecta la joventut
i les persones migrants no són fets abstractes assentats en el no-res ni
apareixen com un càstig diví insuportable al qual ens hem de resignar. És fruit
d’una concatenació de decisions i actuacions que els poders econòmics, emparats
per la superestructura política que els sustenta, han dut a terme al llarg del
temps. El capitalisme i l’apropiació i la concentració de la riquesa creada és el
fil conductor d’aquest mode de producció i, en conseqüència, porta a anar
limitant cada cop més els drets per tal de facilitar millor el procés
d’acumulació. Per això ens explica com la por, d’una banda, o la cobdícia, de l’altra, són elements que són a la base dels processos econòmics i socials que vivim.
Els trenta “gloriosos”, on la por de la revolta de les “masses” amb el fantasma, i
l’esperança, del comunisme va permetre cessions de drets, de benestar, de
qualitat de vida; de la mateixa manera que la cobdícia per recomposar la taxa
de guanys capitalista és a la base de l’ofensiva de Reagan i Thatcher per
atacar els sindicats i abaixar impostos. Calia desmuntar la capacitat de
resposta dels treballadors i calia afeblir la capacitat protectora del estats
per millorar la taxa de guanys que de manera privada s’apropien les elits i
s’acumulen cada cop en menys mans en aquesta actual fase del capitalisme
financer global.
Potser per això
Josep Fontana era proper al sindicat, ens coneixia i ens alertava tant dels
límits de l’acció com de la necessitat de reforçar-nos i fer-nos valer. Quan
vam crear l’Arxiu Històric va intervenir en el 5è Congrés de CCOO de Catalunya, l’any
1991, per explicar-nos el valor del patrimoni històric documental i la
necessitat de la seva recuperació, preservació i difusió. Un valor que anava
més enllà de la possibilitat de reconstruir fets i que ens ha de permetre
definir la història a partir del que es va voler fer i del que es va aconseguir
que ens permeti no només reconstruir una imatge nítida del passat sinó, sobretot, recuperar algunes idees i algunes lliçons que de ben segur són vigents en la
perspectiva d’abordar els reptes de futur.
Josep Fontana
mantenia vincles amb CCOO i, en especial, amb l’FCG, es mantenia entre el l’equip
d’historiadors que assessoraven l’Arxiu Històric i va fer de president del
jurat del Premi Ángel Rozas.
Voldria
destacar que CCOO i l’FCG vam retre homenatge a Josep Fontana l’any 2011, en
un acte on li fèiem un reconeixement conjunt amb Jordi Nadal. Era la resposta
que el sindicat vam voler donar a la negativa de la UAB a nomenar-lo doctor
honoris causa a proposta d’un nombrós grup de professors i acadèmics de la
universitat. Aquell rebuig, que ser titllat per Borja de Riquer, un dels
proposants, com una “conxorxa dels necis, de gent mediocre, envejosa i sectària
que mana avui en dia a la universitat” i que va generar enorme perplexitat en
bona part de la comunitat acadèmica del país. No s’entén aquella negativa a la distinció
a dues persones (altres universitats el van investir doctor i van reconèixer la seva
trajectòria, com la URV, UPC –Jordi Nadal–, la Universitat de València, la
Universitat de Girona) amb una important trajectòria i una indiscutible
qualitat i rellevància acadèmica i científica de la seva obra. Tampoc
s’entén que l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), activat pels sectors més
conservadors que odiaven tot allò que pogués fer olor de comunisme, li impedís
l’ingrés ja als anys setanta del segle passat. Als anys noranta, quan es va voler tornar
a proposar, també es va estroncar, atesa la negativa d’un sector de la
institució clarament antimarxista i que ha manifestat una clara hostilitat vers
Josep Fonatana i altres historiadors propers, que el consideren un perill per
a la historiografia catalana.
CCOO no podíem
deixar de fer aquest reconeixement a Josep Fontana, amb qui ens
unien fortes complicitats politicoideològiques i intel·lectuals, i de treball
historiogràfic a través de l’Arxiu Històric, i que mai havia tingut una negativa a
participar en els diversos actes que li demanàvem. L’últim va ser en ocasió del 50è aniversari de l’acte fundacional de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya,
l’any 2014, on va inaugurar l’exposició de CCOO “50 anys de lluita construint
Catalunya” al Museu d’Història de Catalunya, en una magnífica intervenció
que podeu consultar en vídeo.
Les
intervencions de Josep Fontana sempre eren classes magistrals que ens apropaven
a un millor coneixement del present i ens empenyien a repensar com havíem de construir el futur. El seu compromís i reconeixement de la importància de la lluita
sindical queda reflectit en la seva obra. Així ens ho va recordar en la
intervenció del 50è aniversari de CCOO de Catalunya, on va fer valer la importància
històrica dels sindicats “cabdals al segle XIX per aconseguir guanyar per als
treballadors els primers drets socials i com la continuïtat de la seva lluita
va permetre obtenir el segle XX uns avenços que van fer dels anys que van
seguir al 2a Guerra Mundial una etapa de progrés en què van registrar-se les
taxes més baixes de desigualtat”. Sabem que la seva concepció de la història es
refereix “als homes, a tots els homes del món quan s’uneixen entre si en
societat i treballen i lluiten i es milloren a si mateixos” i per això també
ens va recordar la participació activa dels treballadors en les lluites dels
anys setanta en defensa de les llibertats socials i nacionals, com va ser la
mobilització massiva de la societat, “potenciada per les vagues del 1976 en un
marc de crisi econòmica que va aconseguir forçar el règim a emprendre el
camí de la Transició, i no les negociació per alt dels dirigents polítics. Va
ser la força del carrer la que va obligar els hereus de la dictadura a pactar i
fer concessions, i al carrer, al costat de la ciutadania, estaven els afiliats
de Comissions.”
Aquesta anàlisi
no és simple nostàlgia, és el que el permet fa alertar de la situació de
precarietat en què ens trobem avui, de les contradiccions socials i econòmiques
que l’actual fase de desenvolupament del capitalisme i de les polítiques que el
governen comporten, i dels enormes retrocessos socials i polítics que ens
envolten a tots els nivells per concloure la necessitat de retornar a un
repartiment més equitatiu dels ingressos entre els salaris i els guanys, d’una
fiscalitat justa i d’un model social del benestar per la qual cosa insisteix que les polítiques que s’estan fent deriven del poder de negociació dels
accionistes i administradors amb els treballadors.
Conscient, però, de les dificultats actuals per aconseguir-ho, atès el control de la vida
política per part del capital financer, ens empeny a “canviar a fons les condicions
vigents en la política actual per tal d’aturar la màquina imparable de la
desigualtat, per aturar l’empobriment col·lectiu i recuperar, d’aquesta manera,
la dinàmica d’un progrés compartit”. Però tenia clar que “el poder no fa cap
concessió tret que se li exigeixi. Mai no n’ha fet cap i mai no ho farà” i, per
això, insistia que són els ciutadans i ciutadanes mobilitzats els que tenen la capacitat
per dur el poder a la taula de la negociació i els nous consensos. Josep Fontana era conscient del paper de les
organitzacions sindicals i de la seva necessitat i utilitat, però també de les
limitacions actuals derivades unes del context, profundament analitzat, i
altres de les mateixes insuficiències de l’acció sindical i de les contracorrents
culturals en relació amb el valor de l’organització. Per això, quan repassava
aquests 50 anys de CCOO quedava clar que entenia “la història, com un arma
en mans dels sectors populars, carregada de raons per construir el futur” i potser per això acabava la intervenció amb l’esperança d’un futur en què “els
sindicats no seran solament el testimoni d’un passat en què van contribuir a
fer una societat més justa i més equitativa, sinó una eina que ajudi
seriosament la tasca de recuperar aquests valors col·lectius”.
Doncs
preguem-ne nota: recordem i homenatgem Josep Fontana i continuem treballant per organitzar-nos-nos més i millor, adequant i obrint les formes i
espais de l’acció sindical a tots aquells homes i dones que en aquest món del
treball immers en un profund canvi es troben en situació d’enorme precarietat
laboral i vital que les polítiques dominants actuals imposen, i reforcem-nos
per lliurar aquesta batalla per canviar les condicions i les polítiques actuals,
conscients que el poder res no ens concedirà si no ho exigim i ho combatem,
Joan Carles
Gallego i Herrera