Les dades de l’IPC del mes d’octubre no mostren grans canvis respecte de les del mes passat, amb un manteniment dels índexs interanuals tant per a Catalunya com per al conjunt de l’Estat. Aquest comportament respon a l’efecte base, que és un efecte estadístic fruit del fet que la variació interanual es calcula prenent com a referència el mateix període de l’any passat, on hi va haver una reducció de l’índex general entre setembre i octubre de 1,6 punts. Per aquesta raó, tot i reduir-se aquest darrer mes la inflació general, en ser aquest descens inferior al de l’any passat, el resultat és d’estabilitat. D’altra banda, cal destacar la reducció de 6 dècimes fins al 5,2% de la inflació subjacent, considerat com un indicador més sòlid i menys volàtil que l’índex genera, tot i que encara se situa en nivells força elevats, els quals cal reduir. Finalment, cal alertar que, per primer cop des de l’estiu del 2022, l’IPC harmonitzat estatal se situa per sobre del mateix índex per al conjunt de països de la zona euro quan, al llarg d’aquest darrer període inflacionari, el comportament havia estat el contrari. Caldrà anar seguint aquesta circumstància, que podria tenir conseqüències perilloses per a la competitivitat del nostre teixit productiu.
A Catalunya l’IPC interanual se situa en el 3,4 %, exactament el mateix nivell que el mes passat i 1 dècima per sota de l’índex estatal (3,5 %). Quan desagreguem els preus de la cistella de la compra trobem que és l’habitatge l’element que més pressiona a l’alça i, en canvi, el transport i els aliments i les begudes no alcohòliques tiren cap avall l’índex, assolint una compensació final en què l’índex general es manté invariable respecte del mes passat.
A escala de l’Estat, l’IPC interanual se situa en el 3,5 %, també al mateix nivell que el mes anterior. En aquest cas, es reprodueix el mateix comportament dels preus que hem descrit per Catalunya, sent l’habitatge el grup de producte que més pressiona a l’alça, fruit sobretot de la despesa energètica vinculada a l’habitatge.
La inflació subjacent, que és aquella que no té en compte ni els aliments no elaborats ni el preu dels carburants i que, per tant, captura amb major fiabilitat l’estat real de l’economia, aïllant el comportament més volàtil del preu del petroli, se situa en el 5,2 %, 6 dècimes per sota del mateix índex del mes passat (5,8 %). Per tant, la tendència d’aquest indicador és decreixent, i això és positiu, però encara es plantegen reptes importants per reduir aquests nivells tan elevats.
La taxa de variació anual de l’ICPH (índex de preus de consum harmonitzat), que mesura l’evolució dels preus seguint la mateixa metodologia per a tots els països de la zona euro, per tal de facilitar la comparació entre països que comparteixen una mateixa política monetària, en el cas espanyol se situa en el 3,5 %, 2 dècimes per sobra del mes anterior (3,3 %) i 6 dècimes per sobre de l’índex per al conjunt de països de la zona euro (2,9 %). Aquest indicador per a l’eurozona registra una important variació negativa de -1,4 punts percentuals respecte del passat mes de setembre (4,3 %) i dona com a resultat que, per primer cop des de l’estiu passat, l’indicador harmonitzat de l’eurozona quedi per sota de l’indicador per Espanya. Aquesta no és una bona notícia i caldrà fer un seguiment de l’evolució d’aquests dos índexs.
CCOO considera que:
- Quan fins i tot la patronal apel·la a un increment dels salaris, com va fer en roda de premsa el passat dia 8, sembla que el consens és ampli sobre la prioritat que suposa en termes socioeconòmics el fet d’incrementar la cohesió social i la renda disponible de les llars. Quan el 16,5% de les persones treballadores viu en risc d’exclusió social, la millora de les rendes del treball no tan sols és el fonament d’una demanda estable i diversificada, sinó també d’una pau social que permeti encetar grans projectes de societat com els que resten pendents en l’àmbit de la transició ecològica i digital. Recuperar i dotar de contingut l’Acord interprofessional de Catalunya (AIC) és la millor via per garantir que aquest consens es traslladi a la negociació dels convenis col·lectius.
- En la ponderació dels diferents elements que graven la renda disponible de les llars treballadores pesa molt especialment el preu que aquestes han de dedicar a l’habitatge, ja sigui de lloguer o de compra. L’increment continuat al llarg dels darrers anys dels primers, i la immensa càrrega que suposa per les llars amb hipoteques l’increment dels interessos que han de pagar els propietaris i propietàries, suposen un llastre que esdevé estructural. La gentrificació i l’increment en la mobilitat geogràfica laboral amb persones que no poden pagar-se un habitatge al lloc que treballen reclama polítiques públiques com l’ampliació del parc d’habitatge protegit o la limitació efectiva de l’especulació immobiliària.
- El factor que ha aportat més estabilitat als ingressos de l’estat del benestar, però també a la demanda agregada, ha estat la millora de la qualitat i del volum de l’ocupació que ha facilitat la reforma laboral. Tot i així hi ha encara massa persones que no veuen garantit el seu dret a una ocupació digna, molt especialment aquelles que tenen més de 45 anys. Avui tres de cada quatre persones que romanen a l’atur des de fa més d’un any pertanyen a aquest col·lectiu. Fer front a l’edatisme de les empreses, valorant el criteri, l’experiència i la capacitat que aporten aquests treballadors i treballadores esdevé una veritable prioritat.
- El desencaix entre vacants i demandes d’ocupació té a veure amb la manca de qualificació acreditada per part de moltes persones treballadores i que a escala de l’Estat afecta prop del 50 %. Tanmateix el bon funcionament de molts sectors es basa en competències que han de ser acreditades i reconegudes, i que s’han de completar en plans de formació i qualificació individualitzats que facin realitat el dret a la formació al llarg de la vida i a la promoció professional de les persones treballadores. Assolir aquest objectiu passa per sensibilitzar i garantir el dret en l’accés als permisos de formació establerts legalment.
Escolta aquí la valoració de Ricard Bellera, Secretari de Treball i Economia