Un any més, CCOO de Catalunya presenta les seves dades sobre bretxa salarial, en coincidència amb el Dia Europeu per la Igualtat Salarial, que té lloc el 22 de febrer. Entre els anys 2020 i 2021 la bretxa salarial de gènere a Catalunya va créixer, tant pel que fa al guany mitjà anual (del 24,5 al 24,8) com al guany per hora treballada (del 14,3 al 15,4). Si bé van créixer els salaris d’homes i de dones, els dels homes ho van fer encara més, en especial el salari per hora treballada: els salaris dels homes han crescut un 3,9 % i els de les dones un 2,9 %. Tot i això, si comparem l’any 2021 amb deu anys enrere, 2011, la bretxa salarial de gènere ha disminuït de manera general.
L’estudi es fa a partir de les dades del 2020 i el 2021, pel que s’ha de tenir en compte que les dades que aquí es presenten (en especial les referents al 2020) estan marcades per l’excepcionalitat viscuda arran de la pandèmia de la COVID-19. A més, la xifra sobre bretxa salarial que aquí es proporciona s’ha de llegir com “en quin percentatge haurien de créixer els salaris de les dones per a ser com els dels homes” i no “quant cobren de menys les dones”, que és la mesura habitual. Aquesta variació conceptual pot fer que les xifres variïn lleugerament respecte de les que ofereixen altres entitats. Els informes de bretxa salarial confederals inclouen també aquest canvi metodològic des del 2022.
Si bé en els informes del 2022 i el 2023 es van utilitzar dades de dues fonts diferents depenent del cas (Enquesta d’estructura salarial de l’INE i Agència Tributària) en aquesta ocasió s’ha treballat únicament amb dades de l’Enquesta d’estructura salarial, que és la font més emprada per parlar de bretxa. El motiu és que com que no hi ha un informe de context que justifiqui i posi en context cada elecció, el ball de xifres podria portar a equívoc.
La bretxa salarial de gènere en el salari mitjà anual és molt menor entre els treballadors temporals (1,8) que entre els indefinits (27,4).
En el cas de la bretxa per hora treballada, des de l’any 2019 les retribucions de les dones amb contractes temporals són lleugerament superiors a les dels homes, per la qual cosa no hi hauria en aquest cas bretxa de gènere (o sí, però en sentit invers). La bretxa salarial de gènere per hora treballada entre els treballadors indefinits és del 17,5.
Tal com mostren els gràfics a continuació, en tots els casos la tendència és a un escurçament de la bretxa salarial de gènere que, com hem vist, ja s’ha superat en el cas de les retribucions per hora treballada dels treballadors temporals.
La bretxa salarial entre els menors de 25 anys ha disminuït entre el 2020 i el 2021 (del 20,5 al 18,9) però en el context d’una caiguda salarial, més accentuada en el cas dels homes.
La bretxa salarial ha augmentat en els grups d’edat d’entre 25 i 54 anys, en especial dels 35 als 44 anys (del 23,2 al 25,1), coincidint (estadísticament) amb el moment d’arribada de la maternitat i l’augment del treball reproductiu.
La bretxa disminueix entre els majors de 55 anys (del 28,4 al 25,6) en marc d’augment salarial, superior en el cas de les dones.
Entre els anys 2020 i 2021 va disminuir la bretxa salarial de gènere en el percentil 10 i en el quartil inferior (salari mitjà del 10 % de persones que menys cobra i del 25 % de persones que menys cobra respectivament). Aquest fet pot estar relacionat amb la pujada de l’SMI, amb més afectació entre les dones.
En canvi, la bretxa va augmentar en la mediana (salari que obtenim si partim la població en dos meitats exactes, no confondre amb mitjana), en el quartil superior i el percentil 90. Podem dir, per tant, que s’escurça la bretxa entre els treballadors que menys cobren i s’eixampla entre els que tenen salaris més alts. Ho veiem en el gràfic.
Es manté la tendència per la qual la bretxa salarial és més elevada en els percentils inferiors (percentil 10 bretxa 41,2) que en els superiors (percentil 90 bretxa 19,9). Recordem que la bretxa és una mesura relativa, encara que la bretxa sigui menor en els percentils alts, la diferència en euros és molt més elevada (P10 = diferència 3.889 €, P9 = diferència 8.920 €).
El 2021 la bretxa salarial de gènere va ser del 26,3 % entre els treballadors i treballadores amb nacionalitat estrangera, inferior a la bretxa del 22,5 % que trobem entre els de nacionalitat espanyola.
L’existència d’una bretxa més reduïda entre els treballadors estrangers no és atribuïble en cap cas a una més favorable situació entre aquests treballadors, ans al contrari: els seus salaris són sensiblement més baixos que els dels treballadors amb nacionalitat espanyola.
En el gràfic següent podem veure com la bretxa salarial per nacionalitat continua sent més elevada que la bretxa salarial de gènere: els salaris dels homes estrangers haurien de créixer un 31,8 % per igualar els dels homes amb nacionalitat espanyola, i els salaris de les dones amb nacionalitat estrangera haurien d’augmentar un 27,8 % per arribar al nivell dels de les dones amb nacionalitat espanyola. El salari mitjà d’una dona estrangera hauria de créixer un 61,4 %, per igualar el salari mitjà dels homes amb nacionalitat espanyola.
La bretxa salarial de gènere és més accentuada com menys qualificat és el tipus d’ocupació.
La bretxa en les ocupacions “mitjanes” té una tendència descendent des del 2018. La bretxa en els grups d’ocupacions “altes” i “baixes”, en canvi, està estancada i, fins i tot, s’observa un repunt, en especial en les “altes”, que passen de mostrar una bretxa del 22,4 al 23,8.
Valoració de les dades i propostes polítiques
Val a dir que no podem concloure que existeixi una tendència d’augment de la bretxa en tant que la data d’extracció de les fonts citades està profundament impactada encara per la COVID-19.
En qualsevol cas, necessitem propostes polítiques amb perspectiva feminista, que incorporin la medició acurada sobre de quina manera impacten les mesures i la legislació de manera diferent en les dones.
És prioritari un pacte integral de cures que reivindiqui el dret a ser cuidat i cuidada i que dignifiqui les tasques dels sectors laborals implicats, massivament feminitzats. Aquí hem de fer especial esment a les famílies monoparentals femenines i a les mares i les treballadores migrants, sense xarxa familiar de suport.
És indispensable que els homes s’incorporin al sector de les cures, així com feminitzar el sectors laborals masculinitzats, transformant-los en espais segurs per a les dones.
La reducció de la jornada laboral ha d’estar profundament lligada a unes polítiques de corresponsabilitat que equilibrin la distribució de la càrrega de les cures i les tasques domèstiques.
