Fa dos anys, davant de la crisi residencial i d’emancipació que patim les persones joves del nostre país, des del Govern de l’Estat es va aprovar la mesura d’impulsar un bo social de lloguer. Des de CCOO de Catalunya i Acció Jove vam analitzar llavors aquesta mesura en tant que pal•liativa, a la vegada que insuficient i regressiva, ja que sense un control estricte dels preus del lloguer es deixava a la voluntat de mans privades els preus finals del lloguer. Temíem que l’excusa de la seva existència impliqués un abús unilateral per part dels propietaris i els fons voltors, i, fins i tot, un increment del preu del lloguer d’habitacions per a les persones joves.
Durant aquests dos anys, hem pogut constatar, a més, problemes en la implementació del bo jove a moltes comunitats autònomes. Des del conjunt de CCOO arreu de l’Estat hem reclamat l’agilització del pagament del bo de lloguer jove que a territoris com l’Aragó, el País Valencià, Andalusia i Catalunya anava amb gairebé vuit mesos de retard. Més enllà d’aquesta situació, la informació i la transparència sobre els procediments per demanar aquest tipus d’ajuts, així com els compromisos i els deures que implica, ha estat molt poc concreta. En el darrer mes, amb l’inici de la campanya de la renda 2023, s’ha suscitat una preocupació creixent entre els joves que van sol•licitar l’ajuda al lloguer durant el darrer any, que han manifestat el seu desconcert davant les conseqüències fiscals que aquest bo comporta a l’hora de realitzar la declaració de la renda.
La inquietud ha estat expressada a través de diverses plataformes, en què destaquen les xarxes socials. Alerten de la paradoxa d’haver de fer front a una alta càrrega impositiva per una ajuda destinada a pal•liar les dificultats econòmiques de les persones arrendatàries. Aquesta preocupació no només reflecteix la dificultat financera immediata dels joves, sinó que també posa de manifest la manca de transparència i informació adequada sobre els procediments fiscals associats a les ajudes al lloguer.
La joventut treballadora pateix condicions laborals precàries que dificulten la seva estabilitat econòmica i té limitat l’accés a un habitatge digne pels alts preus del lloguer, fruit de l’especulació immobiliària. Les traves que les persones joves s’han trobat per poder accedir a un ajut econòmic no han fet més que agreujar aquesta situació. Així, aquesta càrrega impositiva addicional genera desmotivació a l’hora de sol•licitar ajudes econòmiques i contribueix a reforçar els discursos antiimpostos i individualistes que sorgeixen en aquesta franja de la població gràcies a les campanyes populistes neoliberals de la dreta i la ultradreta.
Així mateix, es fa evident la necessitat d’una revisió del sistema d’ajuts al lloguer amb un enfocament més inclusiu i que tingui en compte les circumstàncies específiques de les persones sol•licitants. Com denunciàvem fa un parell d’anys, mesures com el bo social jove o els ajuts a la compra d’habitatge per a menors de 30 anys són insuficients, ja que no van a l’arrel del problema: actualment, a l’Estat espanyol l’habitatge no està garantit com un dret, sinó que és un bé de mercat. Calen mesures estructurals per solucionar l’actual crisi residencial que patim com a societat: cal regular de manera ambiciosa els preus del lloguer, penalitzar els habitatges buits, limitar i controlar les llicències per fer pisos turístics a ciutats tensades com Barcelona i, sobretot, augmentar l’oferta d’habitatge públic. Fer front a la crisi d’emancipació juvenil des d’aquest prisma també beneficia el conjunt de la societat i, sobretot, altres sectors vulnerables de la població, com és el cas de les dones o la població migrant.
Igualment, destaquem la importància d’oferir un suport adequat i un acompanyament per a les persones beneficiàries d’aquestes ajudes amb l’objectiu de prevenir sorpreses desagradables com les que s’han viscut en aquest cas. La falta de coneixement sobre els procediments fiscals i la variabilitat en les circumstàncies laborals de les persones sol•licitants posen de manifest la necessitat d’una millor orientació i assistència per part de les autoritats competents.
En conclusió, des de CCOO de Catalunya i Acció Jove, entenem que per solucionar l’actual crisi d’emancipació juvenil és imprescindible:
- Abordar la problemàtica de l’emancipació juvenil de manera integral, involucrant el conjunt de les institucions públiques, tant estatals com autonòmiques i municipals, des d’una perspectiva universal.
- Tenir compromís per un pacte nacional de la joventut que abordi les problemàtiques estructurals que ens impossibiliten emancipar-nos.
- Afrontar l’actual crisi residencial mitjançant mesures ambicioses i universals, com la regulació dels preus del lloguer, la penalització dels pisos buits, la limitació de pisos turístics i l’augment del parc públic d’habitatge en lloguer social, impossibilitant que aquest darrer acabi en la compra.
- Reforçar els serveis d’orientació i assessorament destinats al jovent, perquè siguin una mesura d’acompanyament per a aquelles persones que necessiten accedir al sistema d’ajuts actual. És necessària la formació tant en drets laborals com en fiscalitat per evitar sorpreses desagradables en el món laboral.
- Reforçar els serveis públics i revertir les retallades del darrer cicle polític. Els discursos neoliberals i ultraindividualistes que qüestionen els consensos socials al voltant de l’estat del benestar es fonamenten en les mancances actuals dels serveis públics, fruit d’una dècada de retallades i infrafinançament. Més enllà de l’educació i la pedagogia en matèria fiscal, la millor medicina contra el discurs antiimpostos és enfortir el sector públic en tots els àmbits.