En el marc del Dia Mundial de l’Aigua, i davant la sequera persistent, cal garantir una gestió social de les restriccions i aprofundir a les mesures estructurals
El dia 22 de març va ser declarat com a Dia Mundial de l’Aigua per l’Assemblea General de les Nacions Unides (ONU). L’objectiu número 6 dels ODS (Objectius de desenvolupament sostenible) tracta de garantir la disponibilitat i la gestió sostenible de l’aigua i el sanejament per a totes les persones. La garantia del subministrament d’aigua en quantitat i en qualitat suficients és fonamental per al desenvolupament de la societat i per a la lluita contra la pobresa i les malalties en qualsevol part del món. A Catalunya, la disponibilitat d’aigua per a les necessitats fonamentals de les persones no està en risc a curt termini, malgrat la llarga sequera que ens afecta. Si són probables, però, restriccions que afectaran a l’activitat econòmica i a usos que ara donem per garantits.
En primer lloc, Catalunya es troba més ben preparada per garantir la disponibilitat d’aigua enguany que davant la sequera de 2008, precisament per les mesures que es van prendre arran d’aquell episodi. Mesures que han estat: augmentar la capacitat de dessalinització, de regeneració i de captació. Tant les administracions públiques con el sector privat han augmentat l’eficiència en l’ús de l’aigua, però, bàsicament, això no ha suposat menys pressió sobre el recurs ni la millora de la seva qualitat, perquè han augmentat els usos de l’aigua per volums equivalents als estalviats, mitjançant pràctiques més eficients.
La successió d’episodis de sequera va significar certa conscienciació sobre la necessitat d’estalviar un recurs escàs com l’hídric. Això ha permès arribar a consums d’aigua domèstica per càpita bastant acceptables, en comparació amb altres territoris. En tot cas, encara hi ha marge de millora. Per exemple, alguns municipis encara tenen pèrdues molt elevades a la seva xarxa d’aigua potable, fet que caldria corregir amb urgència. També fora interessant incentivar mesures d’estalvi a les llars, de manera similar al que s’està fent amb l’eficiència energètica, en paral·lel a la definició d’un model de tarificació més social, que permeti que tothom pugui disposar d’uns nivells bàsics de consum independentment de la seva vulnerabilitat econòmica.
La situació d’emergència climàtica declarada per les institucions ha de suposar prendre mesures estructurals sobre l’ús i la gestió del cicle de l’aigua per adaptar-nos a les conseqüències de l’escalfament global, que comportaran episodis de sequera més sovintejats i encara més punyents dels coneguts fins ara. Cal augmentar la nostra capacitat de dessalinitzar, però sabent que el cost energètic d’aquesta tècnica la fa inviable per a usos econòmics diferents de garantir l’aigua per usos bàsics de les persones. Garantir els usos per l’activitat econòmica passa per incrementar l’eficiència per reduir el total de volums utilitzats, però també per augmentar la nostra capacitat de regeneració de les aigües emprades. I això no només demana inversions en infraestructures de tractament i crear una doble xarxa d’aigua segons els usos i l’origen, també obliga a abandonar les pràctiques que contaminen les masses d’aigua per filtracions o abocaments i les que dificulten i encareixen la regeneració.
Sols amb un programa intensiu d’estalvi, regeneració i per evitar la degradació de les masses d’aigua serà possible alliberar els cabals necessaris per la imprescindible funció ecològica de l’aigua en el medi natural. Ens cal recuperar la qualitat i quantitat de les aigües que corren pel nostres rius i la que es manté al subsòl com a possible reserva en circumstàncies de sequera. Les mesures d’emergència no haurien de fer-nos perdre de vista aquest objectiu.
Per mantenir la qualitat de l’aigua que necessitem cal tenir cura del manteniment del cabal dels rius, llacs i aqüífers, dels seus entorns i no contaminar-los. Cal garantir aquests usos respecte d’altres vinculats a activitats econòmiques, legítimes, però que no es poden posar per davant, ni del dret de les persones de la gestió sostenible que garanteixi la disponibilitat d’aigua en el futur.
Cal reduir l’aigua que captem, perquè n’hi haurà menys de disponible, perquè hem de respectar i millorar els cabals ecològics, com la manera de garantir la sostenibilitat i conservació dels recursos hídrics. Tot això ens ha de dur a revisar les concessions d’ús d’un bé que és públic en circumstàncies de canvi climàtic, que el limitaran encara més.
L’aigua no es substituïble per cap altre recurs. Per això no es pot gestionar com si fos un bé més de mercat ni finançaritzar-la. En aquest sentit, cal reforçar les polítiques públiques de control i gestió de l’aigua prioritzant l’interès general, i respectant sempre la jerarquia d’usos de l’aigua que posa el dret humà a l’aigua, a la salut i la cura del medi ambient per davant de la resta d’usos.
Avui, la planificació del cicle de l’aigua a Catalunya, està mancada de la participació dels sindicats més representatius. L’any 2010 se’ns va fer fora del consell de Direcció de l’Agència Catalana de l’Aigua -no es va fer el mateix amb les patronals-, entre d’altres motius per facilitar el fracassat procés de privatització de l’empresa pública Aigües Ter-Llobregat, que garanteix el subministrament a la major part de la població de Catalunya.
Cal recordar que per la sequera de l’any 2008 es va constituir la Taula per a la sequera. Aleshores es va posar de manifest que hi ha diverses maneres d’enfocar les eventuals restriccions amb diferents impactes per les persones i els llocs de treball segons es prenguin unes opcions o unes altres. Ara mateix, són òrgans estrictament interdepartamentals els que gestionen l’actual situació de sequera. CCOO reclama al Govern de la Generalitat, i en concret al Departament d’Acció Climàtica, que reincorpori la visió dels agents socials a la gestió de l’actual episodi de sequera i a l‘elaboració de polítiques per fer front a un problema que és estructural i que també afecta a milions de llocs de treball.