CCOO de Catalunya alerta que l’increment imparable de la inflació subjacent és avui la major amenaça que planeja sobre economia i treball

Valoració de les dades de l’IPC de febrer de 2023

L’increment en 1 dècima de la inflació subjacent i del règim general estatal, fins a assolir un 7,6 % i un 6,0%, respectivament, suposa una mala notícia per a l’economia i pel mercat de treball. Mentre que la inflació a la zona euro s’està reduint des de l’octubre de l’any passat, a l’Estat va canviar la tendència aquest desembre, per no deixar de pujar. Hi té a veure la inflació subjacent, que és la que no incorpora els preus energètics i els dels aliments no elaborats, i que, en el nostre cas, al gener ja superava en 2,2 punts la inflació subjacent a la zona euro. Mentre que el règim general -el més volàtil- continua essent superior a Europa que a l’Estat, la inflació de caire més estructural està molt per sobre en el nostre cas, la qual cosa suposa un risc a mitjà termini en termes de competitivitat, perquè pot anticipar un escenari amb una inflació que es mantingui per sobre de l’europea. Alhora, l’efecte de la inflació sobre les rendes de les persones treballadores, al qual s’ha de sumar l’efecte que té sobre els crèdits hipotecaris l’increment dels tipus d’interès per part del Banc Central Europeu (BCE), està ofegant la renda disponible i el consum de les llars catalanes amb efectes directes sobre la demanda i l’estabilitat de l’economia i de l’ocupació. Mentre la mateixa Comissió Europea reconeix ara que les empreses tenen marge per apujar els salaris i que l’increment dels beneficis empresarials no milloren el context inflacionari, les patronals romanen en la seva obstinació per garantir i ampliar els marges de benefici, encara que sigui al preu d’aprofundir una crisi que afecta la cohesió social i l’estabilitat i la projecció del nostre teixit productiu.

A Catalunya, l’IPC interanual se situa en el 5,6 %, 3 dècimes per sobre del mes anterior (5,3 %) i 4 dècimes per sota de l’indicador estatal (6,0 %). En tot cas, durant els propers mesos haurem de ser prudents amb la interpretació de les dades interanuals atès que es produeix un evident efecte base, consistent en que, arran de la invasió d’Ucraïna per part de Rússia el febrer de 2022, els preus dels productes energètics i alimentaris (ambdós països són importants exportadors tant de gas com de cereals) van incrementar-se notablement. Per tant, en comparar la pujada de preus d’aquest mes amb l’espectacular increment de preus de tot just fa un any pot fer la sensació que els preus no pugen tant quan, en realitat, hi ha una distorsió estadística perquè fa un any es van incrementar de manera espectacular.

Per aquest motiu, és especialment útil tenir en compte les dades que comparen els preus del mes de febrer amb les del mes anterior. Tot i que, d’aquesta manera, no evitem un possible component estacional (no gaire previsible entre els mesos de gener i febrer), sí que aconseguim aïllar la distorsió de l’esmentat efecte base. En aquest sentit, a Catalunya, l’IPC intermensual és de l’1,0 % i al conjunt de l’Estat és del 0,9 %. Per tant, veiem clarament com l’increment de preus respecte del mes anterior és molt més acusat que el que reflecteixen les variacions interanuals, tant per Catalunya com pel conjunt de l’Estat.

En l’àmbit de l’Estat, l’IPC interanual se situa en el 6,0 %, 1 dècima per sobre del mes anterior (5,9 %) i 4 dècimes per sobre de l’indicador per Catalunya (5,6 %).

El grup de productes que més s’ha encarit respecte de fa un any és el d’aliments i begudes no alcohòliques, que s’ha incrementat en el  16,6 % a l’Estat i el 14,5 % a Catalunya. En concret, trobem que productes tan bàsics per la cistella de la compra de qualsevol família com ara els cereals, que s’han encarit un 23,2 %, els ous (28,0 %), l’oli (32,9 %), els llegums i les hortalisses (23,6 %), el sucre (52 %), la llet (33,1 %), etc. En canvi, aquells productes on s’han focalitzat les polítiques públiques, com ara el transport públic urbà, han disminuït (en aquest cas, amb una reducció de -25,9 %).

La inflació subjacent, que és aquella que no té en compte ni els aliments no elaborats ni els preus de l’energia i que, per tant, captura amb major fiabilitat l’estat real de l’economia, aïllant el comportament d’aquells productes més volàtils, s’incrementa en 1 dècima i assoleix el 7,6 %, 1,6 dècimes per sobre de l’índex general (6,0 %). Tot i que pot semblar un augment tímid, el cert és que aquest indicador té una tendència ascendent imparable que preocupa enormement atès que és un molt bon indicador del nivell de salut de l’economia i pels motius exposats al començament de la nota.

La taxa de variació anual de l’IPCH (índex de preus de consum harmonitzat), que mesura l’evolució dels preus de l’Estat, seguint la mateixa metodologia per a tots els països de la zona euro, per tal de facilitar la comparació entre països que comparteixen una mateixa política monetària, en el cas espanyol se situa en el 6,0 %, i augmenta 1 dècima respecte del mes anterior. Cal destacar com l’IPCH per al conjunt de països que integren la zona euro és de 8,5 % (1 dècima per sota del mes anterior, que va ser de 8,6 %). Aquest diferencial de 2,5 punts percentuals entre l’IPCH de l’Estat espanyol i el del conjunt de països de la zona euro respon, en bona mesura, a les polítiques de contenció de preus focalitzades en el sector energètic que s’han aplicat al nostre país (“excepció ibèrica”) i ens guien en relació amb quines mesures poden resultar  efectives per contenir els preus, a diferència de les polítiques monetàries tradicionals aplicades per part del BCE i que no responen a les característiques de la situació actual.

CCOO considera que:

• Tot i els esforços i la iniciativa del Govern central per millorar la renda disponible mitjançant mesures com l’increment del salari mínim interprofessional, l’ampliació de l’escut social o la millora dels salaris dels treballadors i treballadores públics, esdevé peremptori una millora dels salaris en el marc de l’Acord estatal de negociació col·lectiva. La proposta actual per part dels sindicats que lliga la revisió salarial a l’evolució econòmica dels sectors i dels beneficis empresarials és la millor manera de garantir que es redistribueixen els esforços i s’assoleixi una certa estabilitat.

• Mentre governs com el francès han introduït mesures de control de preus de fins a 200 productes, hi continua havent una oposició frontal a ampliar les mesures que han permès contenir els preus del gas i d’altres productes. La garantia de l’accés als productes de primera necessitat s’ha de fer efectiva mitjançant la millora de salaris i prestacions, però també per via de la contenció dels preus. Per evitar que les mesures públiques acabin llastrant dèficit i deute públic, és clau que aquestes mesures redistribueixin alhora els esforços entre sector públic i privat, gravant via impost de societats els beneficis empresarials.

• Les polítiques del BCE continuen alineades en una estratègia que no ajuda a frenar la inflació i que té ja un elevat cost social. Mentre els beneficis dels bancs suposen un greuge a la situació de la major part de les llars, es continua posant pressió sobre les rendes del treball, preservant les del capital. La política monetària que està forçant l’autoritat bancària europea posa en perill la recuperació i devalua l’impacte de les polítiques fiscals que s’estan aplicant i també la imatge d’unes institucions europees que semblen recuperar per moments les inèrcies i errors generats en resposta a la crisi financera anterior.

Barcelona, 14 de març de 2023