Davant de la publicació del nou Reglament d’estrangeria, des de CCOO de Catalunya volem expressar la nostra satisfacció per la recuperació del marc de consulta social i la recuperació del diàleg social en la discussió de la normativa aprovada.

Pel que fa als continguts de la normativa aprovada, des del sindicat valorem positivament els avenços en seguretat jurídica i en garanties per a les persones estrangeres, així com les millores en els criteris que cal complir i en la simplificació dels procediments a què es veuen abocades les persones estrangeres en el nostre país, tant per accedir a la regularitat administrativa com per mantenir-la.

Tanmateix, considerem que les mesures recollides en el nou reglament -que no entrarà en vigor fins al mes de maig del 2025- per si soles no resoldran la situació dels centenars de milers de persones que actualment es troben sense autorització administrativa a l’Estat espanyol, a les quals cal donar resposta de manera urgent i extraordinària, mesura que compta amb l’aval de la ciutadania.

En aquest sentit, ens sorprèn la incorporació d’un procés selectiu de regularització només destinat a persones en situació irregular i a qui se’ls ha desestimat la protecció internacional. Denunciem que aquesta proposta no hagi estat sotmesa ni a consulta pública ni social en els respectius àmbits de discussió i, exigim mesures de regularització que no generin cap tipus de discriminació entre les persones estrangeres en situació d’irregularitat.

Ara bé, com ja hem denunciat reiteradament, l’aprovació del nou reglament  posa encara més de manifest la necessitat de resoldre la mancança estructural en el funcionament de l’Administració pel que fa als tràmits vinculats amb l’estrangeria. Els endarreriments més enllà del termini que marca la legislació, les dificultats en l’obtenció de cites a les oficines d’estrangeria o la policia nacional, les dificultats per empadronar-se o per donar-se d’alta a la Seguretat Social…  aboquen les persones afectades a una situació d’inseguretat jurídica, cosa que té greus efectes en tots els àmbits de la seva vida quotidiana, però especialment les condemna a la precarització i a l’explotació laboral.

En aquest sentit, cap possible millora en el marc normatiu tindrà efectes reals per garantir una gestió adequada de la immigració i impedir la creació de bosses d’irregularitat si no es garanteix un funcionament àgil, simplificat i eficient dels procediments administratius vinculats a aquest nou marc normatiu.

Per aquesta raó, reclamem a les administracions implicades que prenguin les mesures necessàries de manera urgent per agilitzar la resolució d’aquestes procediments i la dotació dels recursos humans i materials necessaris per garantir un funcionament ràpid, àgil i eficient en la tramitació dels diferents procediments administratius que han de realitzar les persones estrangeres, que garanteixi la igualtat de tracte per a tota la ciutadania.

Entrevista a Manolo Fages, responsable de Polítiques Públiques de CCOO de Catalunya, analitza els reptes de la crisi d’habitatge i les propostes per garantir-ne el dret.

«És que l’habitatge no és només una qüestió econòmica, sinó també una qüestió de drets humans; la qualitat de vida de la classe treballadora depèn directament de la seva capacitat d’accedir a un habitatge digne.»

1. Quina és la teva anàlisi de la situació actual de l’habitatge a Catalunya? Quins són els principals col·lectius afectats per aquesta crisi i com influeix en el mercat laboral i la qualitat de vida de la classe treballadora?  

Encara que és un col·lectiu al qual no es fa referència sempre, crec que és necessari parlar-ne: la gent gran. És veritat que en l’anomenada generació del baby boom i en generacions anteriors hi ha un percentatge de persones molt elevat que tenen habitatges propis, però aquests habitatges, en molts casos, són antics i no són adequats a les necessitats residencials d’aquestes persones, cosa que els posa en un atzucac, perquè el preu de mercat del seu habitatge no els permet vendre’l i accedir a un altre que tingui les condicions que necessiten. 

Des de CCOO creiem que s’haurien d’implementar plans públics per a la creació d’habitatges assistits en règim de lloguer social o a canvi de la cessió del seu habitatge. Aquests plans públics haurien de ser gestionats per les administracions i s’haurien d’utilitzar en lloguers socials.

Com sempre, però, els col·lectius més afectats són els joves, les persones immigrants i les dones (amb els seus fills i filles), especialment les que formen una família monoparental.

2. Les polítiques públiques d’habitatge semblen no revertir la crisi. A què creus que es deu aquesta manca d’eficàcia? És un problema de pressupost, d’execució o d’orientació ideològica?  

Com diu Liliana Reyes, el problema de l’habitatge és polièdric, i la solució, per tant, ha de ser igualment polièdrica. És veritat que faria falta una inversió pressupostària molt important, però no és l’única cosa que falta. La prova és que en els últims 20 anys s’han dedicat a habitatge més de 200.000 milions d’euros i no han solucionat el problema. I el motiu és que la inversió es va fer des d’una visió ideològica, des del nostre punt de vista, errònia: es van dedicar els diners a ajudes a la compra d’habitatge i a beneficis fiscals. La conseqüència d’aquesta inversió errònia és que es podrien haver construït gairebé 2.000.000 d’habitatges públics, que no es van fer, i aquests diners van acabar en mans de capital privat sense que servissin per incrementar el parc públic d’habitatges.

3. Com afecta la crisi d’habitatge a les reivindicacions laborals i sindicals? Pots integrar aquesta lluita dins de les negociacions col·lectives i les plataformes reivindicatives dels treballadors i treballadores?

Indubtablement que afecta, ja que serveix de molt poc aconseguir grans avenços en la negociació col·lectiva, si el que s’hi aconsegueix es perd després en dos elements que marquen fonamentalment la qualitat de vida de la classe treballadora: la cistella de la compra i l’habitatge.

No és que puguem integrar aquesta lluita a les negociacions col·lectives, és que l’hem d’integrar. Segurament ens trobem en un terreny de joc que s’està modificant, ja que aquests factors són nous en la negociació col·lectiva, però així, només d’entrada, se m’ocorren algunes idees. Per exemple, en aquells casos en els quals hi hagi un fons social en el conveni, dedicar-ne una part a temes d’habitatge, o bé si hi ha plans de pensions d’ocupació, intentar que les aportacions es dediquin a inversió en parc immobiliari no especulatiu. En aquest sentit, CCOO d’Espanya ha fet una proposta sobre la creació d’un fons d’inversió per a l’habitatge assequible (FIVA), que pugui canalitzar tots aquests recursos al costat de capital públic, per incrementar el parc d’habitatge públic existent i que aquest sigui compatible amb els objectius de petits estalviadors i les inversions dels plans de pensions d’ocupació, però que no tingui caràcter especulatiu.  

4. Com es poden compatibilitzar els interessos econòmics del turisme amb el dret a l’habitatge? N’hi ha prou amb limitar les llicències de pisos turístics o cal una reforma més àmplia? 

El sector turístic i especialment els grans operadors han d’entendre que, si volen tenir expectatives a mitjà i a llarg termini, el model turístic ha de canviar. Si no es modifica el model turístic i es fa compatible socialment amb els veïns de les localitats turístiques i sostenible mediambientalment, el seu futur és molt negre, però en el camí s’haurà emportat per davant ciutats i pobles.

Per això, no és suficient limitar els pisos turístics. Aquests, a més, han de tenir el mateix tractament que qualsevol altre allotjament vacacional, i cal determinar quin impacte tenen en els serveis locals i autonòmics i en el medi ambient. Per tant, cal afegir-los el preu d’aquests serveis.

5. Ciutats com Barcelona competeixen per atraure inversors i talent estranger. Creus que això és compatible amb el dret a l’habitatge? Quin paper hi hauria de tenir l’Administració pública per equilibrar aquesta situació?  

Jo no crec que sigui un problema d’on venen les inversions, sinó com venen i per què venen. És a dir, si la inversió que arriba és per especular amb l’habitatge o altres elements i no genera valor afegit per a la societat catalana. 

Pel que fa a l’arrelament social, ens estem equivocant, des del nostre punt de vista, en la manera d’atreure talent estranger. El talent s’ha d’atreure creant un clima de confiança i dotant de mitjans suficients per facilitar la sinergia amb el talent autòcton, que ja tenim. Tot i reiterant-me, crec que les administracions han de tenir dos papers fonamentals: d’una banda, el de control, intentant evitar aquestes inversions que compren blocs de cases sencers per treure’ls del mercat residencial i traslladar-los al turístic, i, de l’altra, treballant en programes de col·laboració entre empreses catalanes i estrangeres que, per exemple, treballin per a una transformació verda de la nostra indústria.

6. Quines mesures concretes proposes per incrementar el parc públic d’habitatge? L’expropiació de pisos buits o la promoció de cooperatives d’habitatge són solucions viables?  

La primera mesura ha de ser definir un pla d’habitatge global que ataqui tots els fronts. Des de CCOO hem llançat una bateria molt àmplia de mesures, però, en concret, sobre les que planteges, la primera, més que expropiació dels pisos buits, seria l’expropiació de l’ús d’aquests pisos buits, per posar-los en situació de lloguer social i pagant al propietari el preu que es consideri just des de la visió que l’habitatge és un dret constitucional i universal.

Prèviament a aquesta mesura, sí que gravaria fiscalment de manera important els pisos buits, especialment, els que estan en possessió de grans tenidors d’habitatge. També intervindria sobre el contracte de temporada, que és l’altra escletxa per on les immobiliàries han trobat la manera de saltar-se la llei. Aquest contracte hauria de tenir caràcter causal, per exemple persones treballadores desplaçades temporalment, estudiants, desplaçats per tenir cura de malalts, etc., i hauria d’estar subjecte a limitació de preus i a control administratiu com una forma més d’habitatge residencial, això sí, amb caràcter temporal.

Respecte de les cooperatives d’habitatge, crec que l’economia social hi ha de tenir també un paper important, i, per descomptat, que el sòl que posin les administracions a disposició sigui per construir habitatges socials a preus assequibles i que no els construeixin ells directament de manera que no caiguin en mans de capital privat amb interessos mercantils. És a dir, aquest sòl, per tant, ha d’anar destinat a lloguer social o a cessió en forma de dret de superfície, i dirigit a entitats socials i a l’economia social.

7. Quin impacte creus que pot tenir la limitació del preu dels lloguers per protegir les veïnes i els veïns? Hi ha exemples internacionals que puguin servir-nos de model? 

La intervenció en el mercat de l’habitatge és imprescindible, i la limitació de preus de lloguer és necessària, però això no és suficient per a la protecció de l’inquilí. Qualsevol persona experta en dret d’habitatge dirà que hi ha un desequilibri inacceptable entre la posició jurídica de l’arrendador i la de l’inquilí, per exemple en la durada del contracte, en les diferents fórmules de lloguer que ha deixat la llei del dret a l’habitatge… En resum, el control de preus és necessari, però no suficient.

Quant a exemples internacionals, segurament, si preguntessis a cent persones que coneguin el tema, la gran majoria contestarien el mateix: Viena. Allà s’ha realitzat política d’habitatge des de fa uns cent anys, i el resultat és que el 60 % de la població viu en habitatges socials. Viena té més de 220.000 habitatges de lloguer controlats directament o indirectament per l’Administració, i, una última dada, un habitatge de 80 metres costa, de lloguer, uns 900 euros, tenint en compte que el salari mitjà, enguany, a Àustria és d’una mica mes de 57.000 euros. Això no vol dir, però, que el sistema de Viena sigui perfecte, sinó que també té els seus clarobscurs i, com tot, és millorable.

8. Com es pot garantir l’habitatge per a les classes treballadores en barris afectats per la pressió turística i immobiliària? Es poden implementar solucions immediates o és un problema que requereix una estratègia a llarg termini?  

Part de la resposta a aquesta pregunta, crec que és en les anteriors respostes: amb polítiques públiques, limitació dels pisos turístics, intervenció sobre els habitatges buits, control dels preus i contractes de lloguer, creació d’oficines d’habitatge que mediïn entre arrendadors i inquilins i també en l’oferta, i, sobretot, en un element que diferencia una mica les nostres propostes i que és la vinculació del preu dels lloguers als salaris.

Respecte de la segona part de la pregunta, caldrà prendre mesures d’urgència perquè la situació és de màxima emergència, i per això s’ha d’actuar sobre el parc d’habitatge existent, no podem esperar que es construeixin milers d’habitatges. Però, alhora, és necessari un gran pacte d’estat per establir aquesta estratègia d’habitatge a llarg termini. Com deia en l’exemple, a Viena fa més de cent anys que desenvolupen una política d’habitatge amb un clar objectiu i un gran acord social i polític.

9. Quin paper poden tenir els sindicats com CCOO en la lluita pel dret a l’habitatge? Tens propostes concretes o accions planificades per influir en les polítiques públiques?  

CCOO té l’obligació de tenir un paper important en la lluita pel dret a l’habitatge perquè aspirem a construir una societat millor. Com a sindicat sociopolític no podem ser aliens als problemes que afecten la societat, en general, i, per descomptat, perquè és la classe treballadora la que més està patint aquesta crisi i volem tenir aquest paper sense protagonisme, des de la complicitat i la unitat amb altres organitzacions socials. Per això decidim sumar-nos a la manifestació del dia 23 de novembre. 

Sí que tenim propostes concretes. No les enumeraré totes, però sí que diré que tracten del parc públic d’habitatge, del preu del lloguer, de les garanties tant dels petits arrendadors com dels inquilins, de la lluita contra els desnonaments i sobre què s’ha de fer amb els habitatges que estan en possessió de la SAREB i la normativa de segona oportunitat, entre d’altres. 

10. Com es poden construir aliances entre el moviment sindical i altres col·lectius, com la PAH o el Sindicat de Llogateres i Llogaters? Quins reptes comporta coordinar aquestes lluites?  

Estem treballant amb les entitats que vam signar la crida per l’habitatge el 2020, com són la FAVB, la UGT o la PAH, entre d’altres, per aconseguir un front comú que ajudi a canviar les polítiques d’habitatge actuals. Ho estem fent des de la humilitat i posant-nos a disposició de totes les organitzacions igual que ho fan ells. També els oferim la nostra intel·ligència col·lectiva i la nostra important xarxa (territorial i de centres de treball).

El principal repte és posar-nos d’acord tant pel que fa a l’estratègia com al full de ruta per aconseguir-la. L’objectiu és comú i les propostes de cada organització no són gaire diferents en allò substancial, però sí que és cert que tenim maneres i temps de treball distints, i això és, potser, el més difícil de coordinar.

11. Quina estratègia adoptarà CCOO Catalunya en els pròxims anys per combatre la crisi d’habitatge? És una prioritat estratègica per al sindicat? 

CCOO té un full de ruta consensuat a la Comissió Executiva i transmès a tota la nostra organització. És per als propers temps i ja hem desgranat de manera implícita alguns dels seus punts. El primer és el coneixement: hem de formar i sensibilitzar tota la nostra estructura sindical perquè incorpori, a la seva activitat, la posició i les propostes del sindicat sobre habitatge. Segon, cal treballar les aliances que abans comentàvem per aconseguir un gran front social que pressioni la política en l’exigència de solucions socialment justes a l’actual problema de l’habitatge. Hem d’incidir a través del diàleg social i la concertació territorial en les polítiques d’habitatge tant en l’àmbit de la Generalitat com en el dels municipis. En resum, hem d’intentar que aquestes propostes, que portem treballant des de fa temps, es transformin en realitats. Per acabar, per descomptat que l’habitatge és una prioritat estratègica per a CCOO: és impossible dignificar la vida de les persones sense un sostre en el qual puguin viure i, per tant, com a organització progressista que som no podem ser-hi aliens, sinó que ha de ser una de les nostres prioritats en els pròxims anys.

Mariela Iglesias i Mireia Fiori analitzen la crisi de l’habitatge des d’una perspectiva de gènere, reivindicant el dret a un habitatge digne i inclusiu com a eina d’igualtat.

Per Liliana Reyes, secretària de Noves Realitats del Treball, Territori i Migracions de CCOO de Catalunya

«La mercantilització de l’habitatge perpetua les desigualtats estructurals, convertint l’accés en un privilegi condicionat per factors com la bretxa salarial i la divisió sexual del treball, que històricament han situat les dones en una posició de vulnerabilitat.»

Entrevista a:

Mariela Iglesias. Sociòloga, especialista en polítiques urbanes. Professora al màster universitari de Ciutat i Urbanisme dels Estudis de Dret i Ciència Política de la UOC. Membre de Territoris Oblidats i col·laboradora de la FAVB.

Mireia Fiori. Urbanista, directora del màster universitari de Ciutat i Urbanisme dels Estudis de Dret i Ciència Política de la UOC. Membre assessora de la Unitat d’Igualtat de la mateixa universitat. 

La crisi de l’habitatge és, sense dubte, una de les nostres principals preocupacions. L’accés cada vegada més restringit a un habitatge ens està deixant, fins i tot tenint una feina, en risc d’exclusió residencial, especialment les dones. Però per què les dones?

Sabem que tenim un gran problema d’habitatge, és clar. Creiem, però, que, com en la majoria de les crisis, les dones en resultem més afectades i que patim més exclusió residencial. Com ho veieu vosaltres?

MF: Perquè un habitatge sigui inclusiu, ha de ser accessible, i aquest dret, ara mateix, a Espanya, no està garantit. 

MI: Quan penso en la crisi d’habitatge a Espanya, penso que les polítiques d’habitatge que s’han fet són més d’accés al mercat de l’habitatge que no pas de desenvolupament del dret a l’habitatge. L’orientació que es dona al problema és la de com accedir al mercat de l’habitatge, però no la de com garantir aquest dret. Així, l’habitatge és una mercaderia més, i accedir al mercat és sempre més difícil per a les dones, principalment per la bretxa salarial que hi ha entre dones i homes, ja que històricament les dones no han estat en el treball assalariat en les mateixes condicions que els homes. A més, la propietat i la titularitat també són majoritàriament masculines.

Així doncs, si abordem la situació des d’un enfocament interseccional, el problema no rau només en els factors de desigualtat de les dones en si, sinó que també té a veure amb les desigualtats estructurals. És així?

MF: Crec que tot s’explica pel risc de pobresa: hi ha més dones en la pobresa (principalment, les dones migrants) perquè són les que tenen pitjors condicions de treball i perquè hi ha una clara discriminació dels arrendadors.

Així mateix, les dones en condició de monoparentalitat es troben en situació de risc i, també, els seus fills i filles. Són situacions que sumen desigualtats, de manera que ja d’entrada el mercat de l’habitatge les expulsa.

MI: Tot és com una roda que va fent d’engranatge de diversos factors. És una acumulació de factors que fan que mai hi puguis accedir en igualtat de condicions perquè tot, estructuralment, està dissenyat per a l’accés al mercat privat, i no hi ha condicions perquè les dones, les més vulnerables, hi tinguin un veritable accés. Hem de posar un fre en aquesta roda i fer canvis estructurals per generar inclusió, hem de posar l’enfocament en el dret més que en l’accés al mercat, perquè garantir el dret a l’habitatge és generar inclusió. 

Necessitem mesures legislatives, però si les dones patim més exclusió residencial que els homes, hauríem de pensar també en polítiques d’habitatge amb perspectiva de gènere?

MF: Sí, les dones estan més exposades a ser desnonades, a patir pobresa energètica, a viure en una ubicació pitjor, en una propietat pitjor…

MI: Crec que hem de fer una discriminació positiva, sí, com en altres polítiques. És cert que l’adjudicació de l’habitatge públic sí que té en compte alguns factors com la monoparentalitat i els fills a càrrec, però és insuficient. Per tant, s’ha d’abordar la regulació del mercat, perquè amb habitatge públic no s’hi arriba, així que hem de començar a gestionar o a regular la gestió del mercat privat, de manera pública. En alguns espais es diu que es gestionin públicament les borses privades d’habitatge i que les discriminacions no siguin possibles, que els requeriments per al lloguer siguin regulats, que no et puguin demanar el que vulguin unilateralment. Sí, s’ha d’intervenir en aquesta matèria o s’ha de regular de manera pública perquè és un dret, no tot s’hi val. S’ha de canviar la gestió que en fa el mercat.

MF: No és només posar el límit de preu, sinó que s’ha de regular, d’una banda, i incentivar, de l’altra. A més, cal atendre les diferents formes familiars i les necessitats diverses dels que no són la típica llar. S’han d’incorporar les vulnerabilitats existents.

Ens pots explicar una mica més en detall què vols dir quan afirmes que hem d’atendre les diferents formes familiars o de llar?

MI: Sí, és molt important reconèixer altres formes familiars, perquè les dones moltes vegades ens organitzem amb altres dones, per criar juntes, per exemple. Hi ha estratègies i formes de noves famílies que les polítiques públiques encara no reconeixen, de manera que per donar-te una ajuda tu has de dir quants ingressos tens a la llar. Llavors, es distorsiona tot, perquè seguim pensant en la família tradicional, en la parella com allò normatiu.

MF: Tenim un model arcaic que no ha sabut evolucionar amb les necessitats reals, que no visibilitza o que no considera la vulnerabilitat de col·lectius diversos.

MI: És clar. Per exemple, en el cas de les dones soles, les dones grans, que possiblement són propietàries, no estem fomentant un altre tipus d’habitatge i de comunitat, perquè elles són vulnerables i, moltes vegades, estan soles. La seva condició d’habitabilitat és paupèrrima moltes vegades. 

Llavors, entenem que, a més d’un parc públic, hi ha d’haver una gestió pública i més comunitària, diria jo, no?

MI: És clar, mira, sabem que moltes dones estan criant soles, que hi ha una cultura de criança individualitzada. Pensem que, amb el tema de l’habitatge, també hi té molt a veure el reconeixement del treball de cures. Aquest reconeixement permetrà la creació de polítiques integrals, polítiques de ciutat, amb horaris compatibles de vida i de treball. 

Començar a entendre, més que parlar-ne, que hi ha diferents treballs fonamentals que fem les dones és bàsic.

MF: Si les ciutats no consideren el treball reproductiu en la planificació de les seves polítiques, estarem excloent les dones del dret a l’espai i de l’accés a l’habitatge, per descomptat.

Heu parlat de com ens organitzem les dones. Què hem de fer nosaltres per treballar juntes per aconseguir l’accés a un habitatge digne?

MI: Hem de prendre més la paraula, tenir més veu, reconèixer l’heterogeneïtat que hi ha entre nosaltres. Em sembla que la sororitat ha de reconèixer la nostra diversitat de condicions de vida. L’organització en el cooperativisme funciona i hi ha hagut bones experiències. Crec que també hi pot haver l’oportunitat de dissenyar altres tipus d’habitatges que ens permetin criar d’una altra manera, cuidar-nos d’una altra manera, envellir de manera diferent.

MF: Hi ha moltes iniciatives, però encara són molt incipients en relació amb l’impacte que té en el dret a l’habitatge. Tenim una estudiant que va fer un treball relacionat amb això. Es diu Almudena Sánchez i conclou que, per a l’àmbit de Madrid, ni el cohousing ni la cooperativa són ara mateix alternatives que puguin donar resposta a aquesta situació, perquè segueix existint una barrera econòmica per accedir-hi, ja de base, però també perquè hi ha una barrera de disponibilitat per participar-hi, perquè aquestes iniciatives suposen la participació de les persones que hi viuran i sabem que les dones tenim menys temps. Llavors, sí que és necessari apostar decididament per impulsar aquestes iniciatives al voltant de molta més solidaritat i suport per a la construcció de xarxes. Si no hi ha una aposta ferma amb perspectiva feminista, seguirem parlant de manera una mica al·legòrica.

MI: I molt complexa, perquè llavors hi accedeix només qui té molt capital social, i les dones, realment, som més pobres en diners i en temps.

Bé, entenc que hauríem d’apostar per un model més col·laboratiu, amb gestió pública potent, amb perspectiva feminista, perquè és veritat que les dones gestionem més la llar. Ara bé, què diuen les dades sobre qui té la propietat, la titularitat, les hipoteques i els contractes de lloguer? 

MF: Probablement, hi ha una diferència de gènere en la titularitat dels contractes de lloguer o de compra, no ho sé, però això seria només un símptoma d’un desequilibri a la base. Les dones, a banda d’encarregar-se de les seves tasques productives, són les qui s’ocupen de les tasques reproductives, mentre que els homes encara avui s’ocupen majoritàriament, si no exclusivament, de les tasques productives. En una societat com la nostra, això també fa que les dones siguem menys lliures per poder triar on i com viure. Per aquesta raó, sense una política que defensi aquest dret de manera diferencial, sempre hi haurà inequitat.

Propostes per garantir el dret a viure dignament

Espanya arrossega quatre dècades fallides de política d’habitatge des del punt de vista de garantir el dret a l’habitatge, tot i que aquestes han estat molt reeixides per al negoci immobiliari, financer i constructor a costa de la necessitat d’habitatge de la població.

En aquest sentit, val a dir que les polítiques d’habitatge que s’han fet són més d’accés al mercat de l’habitatge que no pas de desenvolupar el dret a l’habitatge. En efecte, l’orientació que es dona al problema és de com accedir al mercat de l’habitatge, però no de com garantir-ne el dret. 

Així, l’habitatge és una mercaderia més, en mans privades, majoritàriament.

La problemàtica d’habitatge té caràcter polièdric, és a dir que té moltes cares, i nosaltres intentem analitzar-les i, en funció d’això, treballar-les, com lògicament fem totes i tots.

La política pública d’habitatge pot articular-se entorn de dos eixos principals d’actuació: 

• L’actuació i la regulació sobre el parc d’habitatge ja existent. 
• La promoció i la construcció de nous habitatges i les seves tipologies.

Totes dues possibilitats requereixen recursos diferents i tenen terminis de consecució també diferents, i no només són compatibles, sinó que ambdues són necessàries per facilitar —a curt termini— i garantir —a llarg termini— l’accés a un habitatge assequible digne i sostenible a tota la població.

Així doncs, amb l’objectiu d’afrontar els dos eixos anteriors, CCOO de Catalunya formulem el seguit de propostes que consten a continuació:

GENERAR UN PARC PÚBLIC I DE LLOGUER SUFICIENT I ASSEQUIBLE D’HABITATGE ESTABLE

• Les inversions públiques han d’anar orientades a generar un parc públic d’habitatge.
• Cal utilitzar, amb aquest objectiu, les diferents opcions legals que existeixen, com són el dret a tanteig o la regla del 50 % d’habitatge de protecció oficial en noves promocions.
• La totalitat del parc immobiliari i el sòl de la SAREB (Societat de Gestió d’Actius Procedents de la Reestructuració Bancària) han de passar als parcs públics d’habitatge. Si el deute de la SAREB és nostre, també han de ser nostres els habitatges i el sòl. Això sí, amb la dotació econòmica complementària suficient, per garantir la seva ocupabilitat en condicions de sostenibilitat i respecte al medi ambient.
• Cal introduir modificacions legals perquè part dels actius immobiliaris que encara són en mans de les entitats bancàries que van ser rescatades amb fons públics siguin posats a la disposició de la SAREB perquè puguin ser cedits a les comunitats autònomes i a les administracions locals.
• És necessari incrementar els pressupostos d’habitatge, que, actualment i amb dades globals, són del 0,1 % del PIB, amb l’objectiu de l’1,5 % tant a escala municipal com a les altres administracions, i incrementen els recursos per exercir el dret de tanteig i retracte.
• És necessari que els incentius fiscals tant per a arrendataris com per a arrendadors tinguin per objectiu afavorir la posada en el mercat d’habitatge de lloguer social i a preu assequible.
• Cal facilitar que el lloguer sigui una opció segura i estable d’accés a l’habitatge. S’ha de donar cobertura legal, tant administrativa com econòmica, perquè els joves, les persones migrants i la ciutadania amb pocs recursos o en risc d’exclusió puguin accedir a habitatges de lloguer.
• S’han d’establir controls administratius suficients perquè l’habitatge de temporada no s’utilitzi com un element d’especulació o com a manera de “burlar” la Llei pel dret a l’habitatge.
• I això no és incompatible amb la necessitat de creació d’un parc d’habitatge públic en règim de lloguer per als treballadors i treballadores desplaçats, estudiants, amb altres necessitats, per exemple sanitàries, etc. L’habitatge ha de ser digne, saludable i adequat. 
• Cal implementar polítiques per ampliar el parc de lloguer, facilitant la rehabilitació i el lloguer segur.
• Cal crear les condicions necessàries de serveis, mobilitat i habitatge assequible en condicions de sostenibilitat i respecte al medi ambient per al seu accés a les zones rurals com a mesura de repoblació del territori i de descongestió de les grans urbs.

MESURES LEGALS I DE LIMITACIÓ DE PREUS, GARANTIES A L’ARRENDADOR I A L’ARRENDATARI

• S’ha de crear un organisme públic que gestioni i garanteixi els drets dels petits arrendadors i els inquilins, i que faci de mediador, tant en els conflictes que puguin sorgir en la seva relació com en el moment d’accedir als habitatges.
• Cal que el contracte d’arrendament residencial ordinari tingui caràcter indefinit causal. 
• Cal introduir dins de la cobertura de la Llei pel dret a l’habitatge els pisos turístics i de temporada i el lloguer residencial.
• Cal regular el preu del lloguer de manera efectiva i aplicable arreu del territori.
• La llei d’habitatge preveu la creació d’un índex de referència per al preu dels lloguers. És indispensable que l’elaboració d’aquest índex tingui en compte, a més, la renda disponible de les llars i la mitjana salarial dels treballadors i treballadores del territori, i que pari especial atenció a aquells col·lectius que perceben salaris més baixos.
• Cal crear una entitat pública de finançament per a l’habitatge que faciliti l’obtenció de crèdits per accedir a habitatges socials en règim de cessió del dret de superfície, amb ús durant períodes llargs i amb capacitat de transmissió patrimonial (per exemple, 75 o 100 anys, o transmissió a segones o terceres generacions).
• Des de CCOO proposem la creació d’un fons d’inversió per a l’habitatge assequible (FIVA) que serveixi per canalitzar tant la inversió pública com els capitals privats sense ànim especulatiu i altres elements financers (plans de pensions, etc.), que siguin útils per finançar la construcció d’habitatges públics en règim de lloguer, de caràcter social i amb uns lloguers assequibles.
• Cal eliminar que els habitatges de protecció oficial puguin acabar al mercat privat.

MESURES LEGALS DE NORMATIVES DE SEGONA OPORTUNITAT

• Cal oferir suport efectiu des de l’Administració local a les persones que han sofert un procés de desnonament.
• És necessari augmentar els recursos a les oficines del dret a l’habitatge locals per poder prestar aquest servei.
• Cal acompanyar les famílies que estan patint un desnonament per poder gestionar el lloguer social per part de bancs i grans propietaris abans d’iniciar una demanda.
• És necessari ajudar a gestionar la defensa dels drets de la ciutadania davant les grans corporacions energètiques de serveis, per evitar els talls d’aigua, llum i gas en domicilis amb persones, especialment davant situacions de vulnerabilitat.
• Cal desenvolupar programes de creació d’habitatges assistits de caràcter social, per a persones de la tercera edat, que bé puguin accedir-hi en règim de lloguer a través d’un lloguer assequible o cedint la possibilitat de llogar les de la seva propietat amb caràcter social des de l’esfera pública.
• És necessari aportar una solució definitiva al greu problema dels desnonaments. Si l’habitatge és un bé de caràcter social reconegut constitucionalment, cap persona en situació de vulnerabilitat pot ser desnonada sense una solució residencial alternativa. 

MESURES DE PARTICIPACIÓ CIUTADANA

• Cal incloure comunitats, agents socials i veus locals en la planificació de l’habitatge. 
• S’han de promoure taules de participació, amb entitats, organitzacions, agents socials i ciutadania en general, per debatre i actuar sobre la temàtica residencial concreta de cada municipi.
• És necessari que les corporacions locals endeguin polítiques actives contra la sectorització per nivell de renda de l’habitatge i els barris; l’habitatge ha de ser un eix de diversitat i pluralitat a les ciutats.
• Cal implicar-se i coordinar-se amb les diferents entitats supramunicipals (consells comarcals, diputacions…) per incidir amb una sola veu en defensa de l’habitatge digne.

FISCALITAT JUSTA I PROGRESSIVA

• Superar la desigualtat instal·lada a la societat i que es manifesta en l’accés a l’habitatge requereix una fiscalitat justa, ambiental i solidària. 
• Avançar per aquesta via reclama intensificar la lluita contra el frau, incrementar la tributació de les rendes del capital, harmonitzar a l’alça la fiscalitat en l’àmbit de l’Estat i europeu, i millorar la suficiència i la progressivitat del sistema tributari fins a situar-lo al nivell de la nostra zona monetària.
• S’han d’establir impostos especials i taxes municipals sobre els habitatges buits.
• La garantia de l’accés a l’habitatge s’ha de fer efectiva mitjançant la millora de salaris i prestacions, però també a través de la contenció dels preus. 
• Són necessàries polítiques de control de preus, especialment en els productes bàsics del cistell de consum, com els aliments, el transport o l’energia, i també l’habitatge, i fan falta indicadors que permetin mesurar els beneficis empresarials que operen en els diferents sectors productius a fi de poder redistribuir-los i garantir que tornin a l’economia per la via dels salaris.

Per Liliana Reyes, responsable de Noves Realitats del Treball, Economia Social i Solidària de CCOO Catalunya i Salvador Clarós, coordinador de polítiques sectorials.

«Avui l’habitatge ha esdevingut un instrument de mercat i un refugi patrimonial en lloc de tenir estrictament valor d’ús residencial.»

Clama la indignació per la inacció d’uns governs locals, autonòmics i de l’Estat que es mostren incapaços d’intervenir resolutivament per garantir el dret a l’habitatge. La dificultat d’accés a l’habitatge té un component doble: salaris baixos i lloguers alts. Tan alts que sovint superen o desborden els ingressos familiars. El moment de bonança i de creixement econòmic que travessa el país contrasta amb la inestabilitat residencial que pateixen treballadors i treballadores, sobre els quals s’acarnissa un mercat de lloguer que funciona cada cop més com el mecanisme més gran de generació de desigualtat a través de la transferència de rendes de llogaters a propietaris.  

Durant els darrers anys, estem assistint a un canvi en el règim de tinença d’habitatge: creix la demanda de lloguer i baixa la compra. A Barcelona, la ciutat més tensada de Catalunya, els lloguers han crescut més del 60 % els darrers 10 anys. El problema, que afecta tot l’àmbit metropolità i més enllà, també ciutats en zones turístiques, ha creat un clima d’emergència social per exclusió residencial de moltes famílies, especialment joves i col·lectius vulnerables. Ara bé, l’escalada de preus no s’explica només per la insuficiència d’un irrisori parc d’habitatge públic, sinó també per la caiguda de l’oferta de lloguer habitual ocasionada per la fuga de grans i petits tenidors cap al lloguer de temporada, el lloguer d’habitacions o el lloguer turístic, aprofitant l’auge del nombre de visitants de la ciutat. També per l’acaparament de propietat immobiliària en mans de fons d’inversió, els quals perverteixen el valor d’ús de l’habitatge. Així doncs, avui l’habitatge ha esdevingut un instrument de mercat i un refugi patrimonial en lloc de tenir estrictament valor d’ús residencial. 

La Llei pel dret a l’habitatge —aprovada fa un any i escaig al Congrés dels Diputats per fer front a la crisi social ocasionada per l’augment dels lloguers i que inclou mesures per augmentar l’oferta a preus assequibles, destensar el mercat de lloguer i donar ajudes a joves i col·lectius vulnerables per facilitar l’accés a l’habitatge— està resultant poc efectiva. No ha aconseguit aturar suficientment la pujada dels preus i, a més, s’ha reduït l’oferta de lloguer d’habitatge habitual pels lloguers de temporada i d’habitacions, que van quedar fora de regulació en la llei.  

L’habitatge públic és un bé molt escàs a Catalunya que cal fer créixer. No obstant això, ampliar aquest parc demana llargs terminis d’execució. Els 50.000 habitatges públics abans del 2030 anunciats per la Generalitat són una promesa voluntariosa i necessària. Però augmentar el parc d’habitatge públic per assolir una dimensió significativa capaç de modular els preus del mercat és un projecte a llarg termini, almenys d’aquí a 20 anys, com reconeix el mateix Govern de la Generalitat. És imprescindible intervenir a curt termini regulant els límits màxims del lloguer, erradicar el lloguer turístic, temporal o d’habitacions, i posar al mercat els 400.000 habitatges buits a Catalunya i més de 75.000 a la ciutat de Barcelona, mitjançant polítiques de fiscalitat, bonificació i intermediació per facilitar la rehabilitació i el lloguer. També cal la cancel·lació completa, en els propers 4 anys, dels pisos turístics de Barcelona, que ha anunciat l’alcalde Collboni. En definitiva, s’ha d’aturar la gentrificació a les nostres ciutats, les quals avui estan expulsant els seus ciutadans i ciutadanes en benefici d’una ciutat aparador de souvenirs, expats i elits empresarials. 

Les propostes de CCOO de Catalunya exigeixen inversió suficient i polítiques efectives; la creació d’un organisme públic que gestioni i garanteixi els drets dels petits arrendadors i inquilins, i que faci de mediador; un fons públic d’inversió per a l’habitatge assequible, i, per descomptat, el foment de contractes estables i salaris dignes que permetin l’emancipació del jovent. 

Amb aquestes reivindicacions ens sumem a la mobilització per a la defensa de l’habitatge del 23 de novembre a la ciutat de Barcelona, com ho hem fet arreu de l’Estat. No pararem la lluita fins que tota la classe treballadora del país tinguem el dret efectiu a un habitatge digne que ens permeti viure amb dignitat i amb un projecte de vida futur, amb benestar i amb felicitat.