Article de Dolors Llobet al blog ‘Dones de CCOO de Catalunya’

El darrer congrés de CCOO de Catalunya va aprovar la creació del Comitè de Dones com un espai estable de participació de les dones que formen part dels òrgans de direcció per reflexionar, compartir experiències, avaluar i fer propostes sobre les polítiques i les actuacions del sindicat en relació amb la perspectiva de gènere.

Han estat quatre anys de posada en marxa d’un espai innovador en relació amb altres organitzacions, que ha contribuït a fer avançar la igualtat de gènere dins i fora del sindicat i a l’apoderament de les dones que hi han participat.

Un espai que també tenia per objectiu ser un espai de formació i sensibilització de les dones que ocupen llocs de responsabilitat a totes les estructures sindicals amb la voluntat que la reflexió en clau de gènere arribés més enllà de les dones que ocupen la responsabilitat específica de les secretaries de les dones.

Amb aquest objectiu el pla de treball del Comitè de Dones ha combinat la tasca d’anàlisi de les propostes sindicals i de la presència de les dones als òrgans de direcció del sindicat, amb la participació de persones expertes en les reunions plenàries que han enriquit les nostres reflexions, com Carolina Recio i  Tània Verge.

La tasca duta a terme pel Comitè de Dones ha estat determinant perquè la Conferència de Dones i Homes celebrada ara fa un any hagi estat un procés participatiu que ha fet posar la feminització del sindicat en el centre dels objectius sindicals.

A partir del proper congrés el Comitè de Dones formarà part dels nostres Estatuts, cosa que el dotarà  estabilitat que permetrà que es consolidi com un instrument útil per desenvolupar els compromisos adquirits en la Conferència de Dones i Homes i que han estat recollits el Pla d’acció dels propers anys.

Estem feminitzant el sindicat perquè volem feminitzar la societat!

Dolors Llobet

L’article El Comitè de Dones de CCOO fa quatre anys ha estat publicat originàriament al blog Dones de CCOO de Catalunya

Aquesta publicació digital arriba per correu electrònic, amb una periodicitat quinzenal, a tots els afiliats i afiliades que ho desitgen, completa la informació de la revista en paper Lluita Obrera i afegeix un plus d’actualitat a la informació del sindicat.

En aquest número parlem sobre l’empobriment dels salaris i les pensions, la poca creació d’ocupació, els acomiadaments del Grup Hotusa i el Pla d’urgències sanitàries, entre altres temes.

Fes clic per veure el número 260 del Lluita Digital.

Si encara no t’hi has subscrit, fes-ho ara!

Subscripció gratuïta al Lluita Digital.

Valoració de les dades de l’IPC de desembre de 2016

L’índex de preus de consum (IPC) del mes de desembre a escala estatal s’incrementa 9 dècimes respecte del mes anterior, i tanca el 2016 amb un índex de l’1,6% en termes interanuals, motivat principalment per l’increment dels preus dels carburants i de l’electricitat.

La inflació subjacent, és a dir, l’estructural, que no té en compte ni els aliments no elaborats ni el preu dels carburants, s’incrementa 2 dècimes, fins a l’1%, i se situa per primer cop des del juny del 2014 per sota de l’índex general.

L’IPC mensual se situa en el 0,6% per l’increment del preu dels carburants, l’electricitat, els viatges organitzats i els aliments, i es veu compensat en part pels preus del vestit i el calçat que registren algunes de les rebaixes del mes de desembre.

A Catalunya, l’IPC interanual incrementa 9 dècimes, se situa en l’1,9% i manté les 3 dècimes de diferencial positiu amb l’indicador estatal sobretot per l’efecte dels preus del sectors lligats al turisme.

Els preus a la zona euro incrementen 5 dècimes i se situen en un 1,1% en termes interanuals, mentre que l’IPC harmonitzat espanyol incrementa 9 dècimes fins a l’1,4%, i se situa per primer cop des de gener del 2015 per sobre de l’indicador de l’eurozona.

CCOO considera que:

• L’IPC tanca el 2016 amb un diferencial de més d’un punt sobre l’increment de les pensions decretat pel Govern del PP,  per tant les persones que cobren una pensió veuran reduït de nou el seu poder adquisitiu aquest 2017.
• Els baixos salaris i la precarietat laboral fan augmentar la pobresa laboral i que la recuperació del consum intern sigui feble. No hi haurà recuperació econòmica fins que no hi hagi recuperació salarial i ocupació de qualitat.
• La inflació a Catalunya continua sent superior a l’estatal i per tant cal actuar amb uns pressupostos socials per donar resposta a la situació d’emergència social que viu una part important de la ciutadania.
• Les polítiques d’austeritat, la precarietat laboral i les retallades de pensions i prestacions socials estan perjudicant el poder adquisitiu de les persones, i fan augmentar els nivells de pobresa i exclusió social.
• L’increment de l’IPC estatal en relació amb l’eurozona afecta negativament la competitivitat de les empreses espanyoles. Cal canviar les polítiques d’austeritat i posar fi als objectius de dèficit que afecten l’economia de l’eurozona, llastren la recuperació i ofeguen a la ciutadania.

CCOO reclama:

– Increments salarials als convenis, augment progressiu del salari mínim interprofessional (SMI) i increment dels indicadors de referència dels ajuts públics IPREM i IRSC a Catalunya d’acord amb l’augment de l’IPC.
– Recuperar la revaloració de les pensions d’acord amb la inflació a través de la derogació de la reforma de les pensions del Govern del PP, i la recuperació del consens del Pacte de Toledo entre partits i organitzacions sindicals i empresarials que asseguri el futur del sistema públic de pensions.
– A Catalunya, la posada en marxa de forma urgent de la renda garantida de ciutadania per a qui no té recursos, i uns pressupostos socials per actuar contra la pobresa i l’exclusió social.
– Que el Congrés dels Diputats es comprometi a derogar les dues reformes laborals que estan precaritzant les condicions laborals i amenacen la recuperació de l’economia.
– Derogació de la reforma de les prestacions d’atur, que n’ha restringit l’accés i n’ha retallat la quantia i la durada.
– Una reforma fiscal progressiva perquè pagui més qui més guanya i es persegueixi el frau, l’evasió i l’elusió fiscal.
– Control dels preus dels serveis bàsics i de les xarxes de distribució perquè perjudiquen a les persones amb més dificultats per arribar a final de mes.

Oficina de Premsa de CCOO de Catalunya
Barcelona, 13 de gener de 2017

Article de Luisa Montes, publicat al blog ‘Dones de CCOO de Catalunya’

El Tribunal Constitucional (TC), està format per dotze membres: quatre són nomenats a proposta del Congrés dels Diputats, quatre a proposta del Senat, dos a proposta del Govern de la Nació i dos a proposta del Consell General del Poder Judicial.

L’1 de gener d’aquest any, va finalitzar el mandat de tres magistrats proposats pel Senat (hi ha una vacant per mort no coberta, des de l’any 2015), per la qual cosa s’ha de realitzar la renovació parcial del TC, designant quatre nous membres. El procediment de designació pel Senat es realitza a proposta dels parlaments autonòmics, i s’aprova per majoria de 3/5 dels senadors i senadores.

Cal recordar que l’última designació parcial (2010), es va realitzar amb tres anys de retard pel bloqueig sistemàtic del PP, ja que en tots els parlaments autonòmics on tenien majoria, van proposar als mateixos candidats impossibilitant qualsevol acord que no passés per les seves propostes.

Si analitzem els nomenaments de constitució del TC, dona la sensació que tots els organismes que han de proposar magistrats i magistrades per al TC, tenen un conjunt de regles no escrites, que configuren una cultura i creen barreres que dificulten l’accés a les magistrades a ser membres del TC, a part de l’anomenat «sostre de vidre».

«Els efectes del sostre de vidre són patents: és com si realment hi hagués una barrera invisible sobre els caps de les dones en una piràmide jeràrquica, barrera que no pot traspassar-se mitjançant esforços individuals.»

L’any 1980, es va constituir el primer TC, format per 11 magistrats i només una magistrada (a proposta del Senat). Fins a la tercera renovació parcial es va mantenir aquesta situació. Des del 1989 fins al 1998, les dones van desaparèixer del TC, i no va ser fins al 1998 quan en la sisena renovació parcial, una magistrada va tornar a formar part del TC. L’any 2001 per primera vegada, dues magistrades formen part del TC al mateix temps i aquesta situació s’ha mantingut fins avui.

Només cinc dones d’un total de 60 persones han format part del TC i només una n’ha estat presidenta. En les renovacions parcials cap dona ha estat proposada per formar part del TC, per part del Govern ni del poder judicial.

Com podem apreciar, el TC no ha complert amb el percentatge 40% – 60% que garanteis una composició equilibrada.

La Democràcia exigeix paritat en la representació i la presa de decisions i, per suposat, en l’àmbit constitucional també, pel que cal un Tribunal Constitucional equilibrat

Un dels pilars fonamentals de les democràcies es basa en la igualtat de tots els ciutadans i ciutadanes.

Un principi que emana de la Declaració Universal dels Drets Humans que declara en el seu article 2. 1. Tota persona té els drets i llibertats proclamats en aquesta declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, idioma, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, posició econòmica, naixement o qualsevol altra condició.

I que és ratificat en el capítol III de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea, en la qual es declara: Igualtat davant la llei, no-discriminació, diversitat cultural, religiosa, lingüística, igualtat entre homes i dones, drets del menor, drets de les persones grans, integració de les persones discapacitades.

Perquè aquest principi pugui ser defensat en el marc de la convivència ha estat necessari tot un procés de definició de drets i garanties, que s’ha anat desenvolupant en les conferències i tractats internacionals.

Concretament a les Nacions Unides i a la Unió Europea s’han creat diferents organismes que treballen en la promoció i protecció dels Drets de les Dones

La Declaració d’Atenes (1992) i la Plataforma d’Acció de Beijing (1995) constitueixen, sens dubte, referents claus en la conceptualització i en les propostes sobre participació de les dones en la presa de decisions i el poder polític. La Declaració d’Atenes va definir la situació existent de «desigualtat profunda en totes les instàncies i organismes públics i polítics a tots els nivells -local, regional, nacional i europeu-» com una situació de dèficit democràtic, en què l’accés als drets polítics formals no condueix a la igualtat en la pràctica.

Resulta paradoxal que mentre la sentència del Tribunal Constitucional de febrer de l’any 2008, argumenta entre altres qüestions:

– Que l’article 9.2 de la Constitució autoritza a exigir dels partits polítics que integren en les seves candidatures una participació equilibrada de tots dos sexes.

– No hi ha discriminació, sinó equilibri entre sexes. La Llei d’Igualtat no estableix una mesura de discriminació inversa o compensatòria (afavorint un sexe sobre un altre), sinó una fórmula d’equilibri entre sexes. Aquesta fórmula tampoc és estrictament paritària, en tant que no imposa una total igualtat entre homes i dones, sinó la regla que uns i altres no podran integrar les candidatures electorals en una proporció inferior al 40%, o superior al 60%.

La composició del TC, no és equilibrada i hauria de ser un referent exemplar del principi d’igualtat, tant en les seves resolucions com en la seva composició paritària de dones i homes.

CCOO de Catalunya s’adhereix al manifest «UN TRIBUNAL CONSTITUCIONAL EQUILIBRAT», de l’Associació de Dones Jutgesses d’Espanya (AMJE), reivindicant que els quatre nomenaments siguin de magistrades, per fer possible la participació real i la igualtat efectiva d’homes i dones per poder avançar cap a una representació equilibrada.

L’absència de les dones és un dèficit democràtic incompatible amb una veritable democràcia.

Luisa Montes

L’article de Luisa Montes Cal un Tribunal Constitucional amb més dones s’ha publicat originàriament al blog Dones de CCOO de Catalunya

El Servei Lingüístic de CCOO de Catalunya ha elaborat la Guia sindical per a intervencions orals en llengua catalana en els mitjans audiovisuals, que explica els pilars principals sobre els quals se sustenta la política de comunicació del sindicat, entre els quals l’ús correcte de la llengua catalana, i un seguit d’instruccions o pautes clau perquè tant responsables de Comunicació com portaveus d’empresa facin una bona declaració oral en català als mitjans de comunicació.

La Secretaria de Comunicació i Xarxes Socials i el Servei Lingüístic havien detectat la necessitat d’augmentar la capacitat de les persones vinculades a l’activitat sindical de CCOO de Catalunya que són responsables de Comunicació o que actuen com a portaveus d’empreses, i aquesta guia ha d’ajudar aquestes persones a estructurar la informació que han de transmetre oralment d’una manera ràpida, clara i sintètica.

La guia té dues parts ben diferenciades. Una descriu les característiques de les comunicacions difoses als mitjans audiovisuals; de l’elaboració d’aquesta part, se n’ha encarregat la Secretaria de Comunicació i Xarxes Socials del sindicat. I l’altra, elaborada pel Servei Lingüístic, tracta les qüestions estilístiques relacionades amb la llengua que han de ser de gran ajuda i han de beneficiar el missatge.

Esperem que la guia, que té un format senzill, esquemàtic i pràctic, sigui d’ajuda a les persones que han de posar-se, amb més o menys assiduïtat, davant d’un micròfon. La podeu consultar en format digital al web www.ccoo.cat/sl, i si la voleu en format paper, la podeu demanar a la Secretaria de Comunicació i Xarxes Socials o al Servei Lingüístic

Article de M. Carme Catalán publicat al blog ‘Dones de CCOO de Catalunya’

Quan la Secretaria de la Dona i de Cohesió Social de COOO i el Moviment Feminista hem lluitat pel dret al propi cos, ho hem fet principalment des de la reivindicació dels drets sexuals i reproductius, drets que han estat i estan limitats o anul·lats en molts llocs del món, en els quals els avenços sempre han estat fràgils i on hem patit retrocessos; Victoria Sau ens parla de l’expropiació de la maternitat. Segons ella la maternitat no existeix en un sentit sociocultural, ja que el patriarcat ha exclòs les dones d’aquesta; tot i així la lluita per l’apropiació del nostre cos va molt més enllà atès que el domini del patriarcat s’estén a tots els altres àmbits del nostre cos: la manera de vestir, caminar, fer activitats laborals i esportives, tenir cura del mateix cos; tot està normativitzat segons els models de gènere dominants en un lloc o en un moment històric determinat. El fet de poder estar sotmeses a la violència patriarcal ens determina la salut i la vida. El patriarcat unit al model neoliberal dominant imposa uns models en els quals el profit econòmic és un dels seus principals objectius.

Un dels principals camps de discriminació i de lluita és el que té a veure amb la nostra salut i l’atenció sanitària, les desigualtats de gènere en la salut i la malaltia en totes les seves vessants. Els homes moren abans i les dones viuen més anys, però tenen menys salut: pateixen biaixos en la salut a causa de les condicions de treball i de vida; a més, la recerca mèdica es fa com si el cos d’homes i dones no tingués ni sexe ni gènere. L’atenció sanitària oblida i estigmatitza molts dels problemes de les persones, perquè tampoc no té presents les condicions psicològiques, biològiques i socials i, específicament, les condicions de discriminació laboral i social de les dones. L’estat de salut de les persones no depèn només de les intervencions sanitàries.

La salut està fortament influïda per l’entorn i les condicions de vida de la ciutadania, resultat no només de decisions individuals, sinó també de condicionants socials, culturals, econòmics o mediambientals. Les dones acostumen a estar en una situació d’oblit per la seva condició de dones, a la qual s’afegeixen altres condicionants, com la classe social, l’edat, l’ètnia, la discapacitat, l’opció sexual… Totes aquestes reflexions i propostes de canvi, ja les estem fent des fa anys i les estem reflectint en els diversos informes que realitzem per al 28 de maig, Dia Internacional d’Acció per a la Salut de les Dones. En aquest sentit, cal recordar que dels factors que determinen l’estat de salut de les poblacions, la biologia humana suposa un 27%; els sistemes de salut, un 11%, i el percentatge restant es distribueix entre els estils de vida (43%) i l’entorn (19%).

Sense negar la importància que ha tingut l’evolució tecnològica i els avenços en el camp mèdic, no és menys cert que els grans canvis en salut produïts en els últims anys al nostre país ho han estat a causa de factors relacionats amb la qualitat de vida de les persones. Qualsevol retallada en factors que influeixen de forma important en la salut de les poblacions repercutirà de forma global en la salut. Aquesta crisi econòmica capitalista i patriarcal, que ja fa 8 anys que dura i que a Europa ha estat especialment forta, sobretot als països del sud, i les polítiques que l’han acompanyat han sumit en la pobresa la majoria de persones i especialment les dones, i els han fet perdre molts drets, entre ells el de la salut. Els serveis públics, que havien d’intentar pal·liar aquestes desigualats, no ho han fet i s’han retallat, o se n’han anul·lat alguns drets, com el dret universal a l’assistència sanitària, que malgrat les manifestacions de l’actual conseller encara no s’han recuperat completament.

Ara veiem com s’agreuja la descomposició social a tot Europa i com se cerquen excuses per frenar les classes treballadores i no atacar les veritables causes polítiques d’aquesta. L’anomenada crisi dels refugiats és una de les més sagnants. Les dones, juntament amb les persones joves i la població emigrant, la que viu o ha de fugir de les guerres, són els grans perjudicats.

En l’informe del 28 de maig del 2016, “Salut per a totes. Prou desigualtats”, exposàvem que en l’actual context econòmic, cap a una suposada recuperació pel camí del mateix sistema, té un impacte diferent per a les dones que per als homes. Es perpetua la discriminació i la precarietat laboral i afecta la salut de les persones. En el cas de la salut laboral, moltes vegades les diferències de gènere en la malaltia professional s’originen ja en la segregació horitzontal i vertical d’activitats i professions, però també com a resultat de la divisió sexual de l’ocupació i, malauradament, de la precarització del treball de dones.

Els pressupostos que es dediquen a les polítiques públiques d’igualtat cada vegada són menors i insuficients; els de l’Institut Català de les Dones han disminuït un 36,9% del 2008 al 2015. Hi ha altres aspectes com la violència masclista que tenen unes dimensions alarmants en tots els àmbits, especialment en el cas dels assassinats, i això també ho podem relacionar amb la disminució de polítiques de prevenció i atenció precoç tant en l’àmbit escolar com en el conjunt de les administracions. En l’àmbit laboral hi ha dificultats per fer visible l’assetjament sexual i per raó de sexe.

Les polítiques d’austeritat han afectat molt els recursos destinats a l’assistència sanitària, disminuint els diferents professionals contractats (arribant a eliminar-se en alguns casos com les professionals de la mediació sociocultural), augmenten les llistes d’espera, disminuint el temps d’atenció, entre altres conseqüències, i això ha tingut també un reflex en molts altres aspectes on la forma de pal·liar els problemes de salut que no eren atesos en temps suficient era incrementant la despesa de fàrmacs com els que actuen sobre el dolor o tots els aspectes psicològics com l’ansietat i la depressió. Per tant, les grans companyes farmacèutiques han continuat lucrant-se del nostre cos.

No s’ha desenvolupat completament la Llei de salut sexual i reproductiva i la interrupció voluntària de l’embaràs, cosa que ha fet que els centres de la Xarxa Hospitalària d’Utilització Publica no assumeixin completament les seves responsabilitats, sense tenir en compte que la modificació que va realitzar el Govern del Partit Popular envers les dones joves pot afectar greument els casos de les dones més vulnerables.

Altres aspectes com els que tenen a veure amb el respecte als processos naturals del cos de les dones, com l’embaràs, el part, la lactància i la menopausa han continuat ignorant les nostres demandes de millorar el respecte i l’autonomia de la dona; i continuem tenint altes taxes d’intervencions, molt per sobre del que recomana l’OMS com les de les cesàries.

Davant de l’alt increment del càncer de pit no es realitzen polítiques preventives i no hi ha hagut actuacions decidides per millorar el medi ambient: un exemple clar és la necessitat de l’eliminació de productes com els plaguicides que arriben a través dels aliments, que actuen com a disruptors endocrins i que ja fa molts anys que s’està intentant que es regulin.

Existeixen moltes dones afectades per fibromiàlgia o fatiga crònica i/o sensibilitat química múltiple, amb molta relació amb l’exposició de contaminants ambientals (es coneix poc d’aquesta malaltia i hi ha una altra incomprensió social mèdica i administrativa). Es donen graus d’incapacitació no reconeguts per les administracions sanitàries ni laborals.

Quines haurien de ser les actuacions efectives del Departament de Salut? I dels ajuntaments, que malgrat les poques competències directes en sanitat són responsables de la salut dels ciutadans i ciutadanes i poden dir i fer molt per revertit aquestes situacions? Hi ha alguns plans de salut en els quals s’apunta un canvi de tendència, però això serà real o quedarà en el calaix de les bones intencions.

M. Carme Catalán

L’article El cos de les dones, territori expropiat, de M. Carme Catalán, s’ha publicat originàriament al blog Dones de CCOO de Catalunya