Programa número 292 de CCOO de Catalunya a Televisió de Catalunya, amb el títol “Salaris o conflicte: la mobilització“, emès el 14 de novembre de 2022 al Canal 33.

En aquest programa expliquem que milers de delegats i delegades de CCOO i UGT es van manifestar a Madrid el 3 de novembre per reclamar el desbloqueig dels convenis i augments salarials davant un context de preus desbocats.

Podeu veure el programa “Salaris o conflicte: la mobilització” en aquest enllaç https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa-sindical-ccoo/salaris-o-conflicte-la-mobilitzacio/video/6186341/?ext=SMA_WP_F4_CE24_

Altres programes a https://www.ccoo.cat/programa-de-ccoo-a-tvc/

La reducció de la inflació en 1,7 punts el més d’octubre és sens dubte una bona notícia que posa de relleu l’encert a l’hora d’introduir el control de preus mitjançant mecanismes com el conegut per ‘excepció ibèrica’ en el cas del gas. Tanmateix, s’ha de situar l’increment de preus de setembre a octubre de 2021, d’1,4 punts que comporta un efecte estadístic que es trasllada a aquesta millora que ha experimentat la inflació.

Aquesta realitat explica també en bona part el manteniment de la inflació subjacent, tot i la forta baixada de l’índex general. Si mirem amb més detall la inflació de diferents productes, ens adonem que el que és la cistella de la compra de les persones treballadores continua exposada a una pressió sense precedents. Amb un increment dels aliments i begudes no alcohòliques a Catalunya del 14%, (del 22%, el 18,3%, el 25% o el 25,7% en productes tan bàsics com ho son respectivament els cereals, la carn de pollastre, la llet o els llegums i verdures) i un increment dels carburants i combustibles del 18%, la situació de precarietat a la que es poden enfrontar moltes llars catalanes a l’arribada de l’hivern és preocupant. Són, per tant, inajornables les polítiques de control de preus, l’increment dels salaris, i la millora de les rendes, prestacions i subsidis que garanteixen els ingressos mínims de les persones treballadores.

A Catalunya, l’IPC interanual es situa en el 6,8%, un punt i set dècimes per sota de l’indicador registrat el mes passat (8,5%) i cinc dècimes per sota de l’indicador estatal (7,3%). Aquesta desacceleració en l’increment de preus que registra l’índex general en relació a la variació interanual registrada el mes passat ve motivada principalment pel menor increment dels preus de l’habitatge i de vestit i calçat,

En tot cas, els preus continuen situant-se en extrems molt elevats i hem de continuar alertant com són precisament aquells béns de consum més habitual aquells que registren increments més elevats, com ara els aliments i begudes no alcohòliques, que s’incrementen el 14,0%; el transport, que s’encareix el 8,3% i els hotels o cafès i restaurants, que també augmenten preus en un 7,0%.

A nivell de l’Estat, l’IPC interanual es situa en el 7,3%, un punt i sis dècimes per sota de l’indicador  registrat en relació al mes de setembre (8,9%), i se situa cinc dècimes per sobre de l’indicador d’inflació general per a Catalunya (6,8%). Aquest descens relatiu en l’increment de preus  té idèntiques causes que les descrites en l’apartat anterior relatiu a Catalunya. De la mateixa manera que aquí, al conjunt de l’Estat el principal grup de productes que més s’encareix respecte l’increment interanual registrat el mes passat són els aliments i begudes no alcohòliques, amb un increment de preus del 15,4%. Per tant, un cop més veiem com s’encareixen proporcionalment més aquells productes consumits pel conjunt de la població i que tenen una major afectació en les persones amb rendes més baixes, en tractar-se de productes dels quals no es pot prescindir.

La inflació subjacent, que és aquella que no té en compte ni els aliments no elaborats ni els preus de l’energia i que, per tant, captura amb major fiabilitat l’estat real de l’economia, en aïllar el comportament d’aquells productes més volàtils, es manté en el 6,2%. És el mateix indicador registrat el mes passat. Per tant, cal destacar com, malgrat l’índex general indica una desacceleració en l’increment de preus, en canvi, el indicador de la inflació subjacent no comparteix aquesta tendència de moderació. Aquest és, per tant, un element preocupant ja que la inflació subjacent, que, com hem dit, recull amb major precisió l’estat real de l’economia no acaba de notar les millores en la contenció d’increment de preus que sí que semblaria mostrar l’índex general.

La taxa de variació anual de l’IPCH (Índex de Preus de Consum Harmonitzat) mesura l’evolució dels preus de l’estat, seguint la mateixa metodologia per a tots els països de la zona euro, per tal de facilitar la comparació entre països que comparteixen una mateixa política monetària. En el cas espanyol es situa en el 7,3%, un punt i set dècimes menys en relació a l’índex registrat el mes anterior (9,0%). Cal destacar com, de la mateixa manera que ja vam destacar el mes anterior, l’IPCH estatal d’aquest mes (7,3%) es situa per sota de l’ICPH del conjunt de la zona euro (10,7%). Caldrà anar seguint l’evolució d’aquest indicador per veure si aquesta tendència es consolida i per poder intuir quina pot ser la causalitat d’aquest descens (estacionalitat, “excepció ibèrica” de limitació del preu del gas, etc).

CCOO considera que:

• L’increment de preus mitjà de desembre 2021 a novembre 2022 ha estat del 8,35%, el que serveix de referència a l’increment de les pensions. La translació d’aquest increment a la nòmina de les persones pensionistes, per tal de garantir el seu poder adquisitiu, queda garantit per la llei 21/2021, que va acabar amb l’índex de revalorització que hagués permès contenir l’increment al 0,25%, amb una pèrdua de poder adquisitiu de 8,1 punts. Tanmateix, la situació dels pensionistes amb pensions més baixes requereix d’un marc normatiu estable que garanteixi uns ingressos suficients per garantir una vida digna.
• La inflació subjacent trasllada l’increment dels preus energètics que han realitzat els i les empresàries als preus de consum. Malauradament, d’aquest efecte de segona volta, que explica una bona part dels beneficis extraordinaris que s’estan experimentant a moltes empreses, es parla ben poc. Davant aquesta realitat calen mesures de control de preus, també al sector de l’alimentació; polítiques fiscals que gravin beneficis injustificables davant la situació de precarietat generalitzada, i polítiques salarials, inclòs el Salari Mínim Interprofessional, que garanteixin el poder adquisitiu del treball i l’estabilitat de la demanda.

• Tal i com han plantejat les organitzacions sindicals més representatives en un recent document, els pressupostos de la Generalitat són indispensables per fer front al context que enfronten la societat i el teixit productiu catalans. Es tracta de protegir a les persones i de mantenir els serveis de l’estat del benestar, de crear ocupació de qualitat i d’incentivar l’economia productiva. Un bo social de subministraments de 150%, l’actualització de l’Índex de Renda de Suficiència de Catalunya (IRSC), congelat durant 12 anys (en els que la inflació ha pujat més d’un 25%), o el finançament del transport públic són algunes de les mesures plantejades per CCOO i UGT.

Aquests pressupostos han d’incorporar també mesures fiscals que permetin equilibrar la pressió que està exercint la inflació sobre les llars catalanes, i que facilitin recursos per polítiques públiques que són inajornables i que no s’han de finançar engruixint el deute públic. La iniciativa a nivell estatal amb un paquet de mesures fiscals específic, hauria de ser complementat mitjançant la iniciativa del govern en els comptes públics catalans, per tal de garantir més progressivitat fiscal i més cohesió social.