Reclamem consens polític per uns pressupostos socials davant la crisi de preus
Tot i la reducció de la inflació i la confirmació del canvi de tendència des del juliol passat, el 6,8 % d’increment de l’índex de preus de consum interanual continua llastrant amb força la renda disponible de les llars treballadores i, amb ella, el consum. Mentre els beneficis empresarials creixen en clau interanual un 7 %, els salaris negociats per conveni ho fan en menys d’un 2,7 %, cosa que trasllada dues qüestions rellevants. En primer lloc, la inflació actual es deu als “efectes de segona volta” que introdueixen les empreses mantenint els seus marges de benefici. En segon lloc, que aquesta manca de visió comporta una forta contracció de la demanda en un escenari al qual tampoc és aliè el sistema financer, amb el BCE al davant, mitjançant un increment de l’Euribor que, des de maig passat, ha multiplicat per 10 la pressió financera sobre les llars amb hipoteques o crèdits. En aquest escenari les tres prioritats són la contenció de preus, la redistribució de la riquesa i de la pressió de la crisi actual, i l’incentiu de la inversió pública per ampliar l’escut de protecció social i activar els canvis necessaris per fer front a la doble transició. En aquest sentit l’acord assolit en el marc del Consell del Diàleg Social el passat 5 de desembre és una molt bona iniciativa que reclama d’un consens polític ampli per tal de fer-la real en el marc d’uns pressupostos que han de tenir un caràcter marcadament social.
A Catalunya, l’IPC interanual se situa en el 6,4 %, 4 dècimes per sota de l’indicador registrat el mes passat (6,8 %) i 4 dècimes per sota de l’indicador estatal (6,8 %). Aquesta desacceleració en l’increment de preus té com a principals components el menor descens proporcional en l’habitatge i en el transport. Cal destacar, però, com continuen incrementant-se de manera desproporcionada aquells béns de consum més bàsics, dels quals no podem prescindir i que afecten en major grau aquelles llars amb menors rendes disponibles, com ara els aliments i les begudes no alcohòliques, amb un increment del 13,5 %, o el transport, amb un increment del 6,9 %.
A escala de l’Estat, l’IPC interanual se situa al 6,8 %, 5 dècimes per sota del passat mes d’octubre (7,3 %) i 4 dècimes per sobre de l’indicador per Catalunya (6,4 %). Aquest descens relatiu en els preus troba les mateixes causes que hem descrit pel cas de Catalunya, amb lleugeres variacions. En concret, els aliments i les begudes no alcohòliques incrementen a raó del 15,3 % i el transport augmenta en un 7,7 %.
La inflació subjacent, que és aquella que no té en compte ni els aliments no elaborats ni els preus de l’energia i que, per tant, captura amb major fiabilitat l’estat real de l’economia, aïllant el comportament d’aquells productes més volàtils, augmenta 1 dècima respecte del mes anterior i se situa en el 6,3 %. Per tant, cal destacar com, malgrat l’índex general indica una desacceleració continuada en l’increment de preus, en canvi, l’indicador de la inflació subjacent no comparteix aquesta tendència de reducció en l’increment de preus i s’incrementa molt lleugerament. Aquest és, per tant, un element preocupant, ja que la inflació subjacent no acaba de recollir les millores en la contenció d’increment de preus que sí que semblaria mostrar l’índex general. A falta de continuar observant el comportament de l’índex general i de la subjacent durant més mesos, semblaria que s’està produint una divergència en les tendències de tots dos índexs i que la inflació subjacent pot acabar superant l’índex general durant els propers mesos.
La taxa de variació anual de l’IPCH (índex de preus de consum harmonitzat), que mesura l’evolució dels preus de l’Estat, seguint la mateixa metodologia per a tots els països de la zona euro, per tal de facilitar la comparació entre països que comparteixen una mateixa política monetària, en el cas espanyol se situa en el 6,7 %, 6 dècimes per sota del mes passat (7,3 %) i 3,3 punts percentuals per sota de l’indicador pels països de l’eurozona (10,0 %). El fet que Espanya es trobi amb tanta diferència per sota del conjunt dels països de l’eurozona té molt probablement com a explicació principal la limitació dels preus energètics coneguda com «excepció ibèrica». Aquestes dades posen en evidència com cal aplicar mesures efectives per la contenció de preus que tinguin en compte la naturalesa d’aquesta crisi de preus (com ara la limitació de preus focalitzada en aquells productes més inflacionaris) i no en aplicar mesures tradicionals de política monetària que poden ser útils per atacar una crisi de demanda però no una d’oferta, com l’actual.
CCOO considera que:
• La crisi de preus és el resultat del desajust en la redistribució de rendes, que penalitza els salaris per tal de mantenir els marges de benefici de les empreses, amb increments anuals del 7 %. Al mateix temps el consum de les llars catalanes ha baixat al ritme d’1 punt trimestral des del 4,6 al quart trimestre del 2021 fins a l’1,3 al tercer d’enguany. La posició de força i de control de mercat que s’està traslladant des de grans empreses energètiques o de l’alimentació accentua els riscos de recessió i és totalment ineficient des del punt de vista econòmic. La contenció de preus mitjançant mesures legals i fiscals suposa una prioritat de primer ordre.
• Com mostra el Gabinet Econòmic confederal de CCOO, des del 2008 els salaris han perdut prop d’un 13 % de poder adquisitiu. L’increment dels preus i l’increment de l’Euribor, que s’ha multiplicat per 10 des de maig d’enguany, tenallen la renda disponible de les llars i llastren la demanda i, amb ella, l’estabilitat en termes macroeconòmics. L’increment dels salaris acumulat a l’octubre era del 2,64 %, 3 vegades inferior a l’increment dels preus. És inajornable un increment salarial que passa per l’ajust i l’actualització del salari mínim interprofessional i d’un canvi de focus per part de la patronal en el marc d’una negociació col·lectiva que no pot continuar bloquejant.
• La crisi de preus i de rendes té un impacte que s’accentua en funció de la pobresa de les llars. Si recordem que prop de 2 milions de persones a Catalunya estan per sota del llindar de la pobresa, i que un de cada 6 l’hivern del 2020-2021 no podia mantenir la seva llar a la temperatura adequada, sembla evident que la prioritat rau a ampliar l’escut social mitjançant rendes mínimes, ajuts puntuals i millora de prestacions, subsidis i pensions mínimes. En aquest sentit, l’Acord de mesures signat pel Govern i els agents Socials el passat 5 de desembre suposa un avenç important que s’ha de concretar en uns pressupostos que reclamen un ampli consens polític.
• Al marge de mesures en l’àmbit de la protecció social, l’esmentat acord en planteja també d’altres de relatives a les polítiques d’ocupació, la formació professional i també la inversió en l’activitat productiva i la indústria. En un moment de fortes incerteses la doble transició, en l’àmbit del model energètic i de la digitalització, no es poden posposar. L’eficiència en la utilització dels fons europeus extraordinaris és la clau per actualitzar el nostre teixit productiu i instal·lar-ho amb solidesa en els paràmetres del nou segle. Les inversions que es realitzin s’han de construir segons el diàleg social i prioritzant l’ocupació de qualitat, la millora dels serveis i l’efecte activador sobre la inversió a les empreses.