Les dades de la inflació del mes de juliol ens mostren un increment interanual de quatre dècimes en l’índex general d’inflació i de cinc dècimes en la inflació subjacent. Des de CCOO de Catalunya creiem que cal interpretar les dades amb una perspectiva temporal més amplia i amb prudència, ja que, més enllà de la contribució a la inflació per part d’alguns grups específics de productes com ara els carburants, l’encariment s’explica principalment per l’efecte base, un efecte de tipus estadístic que tot i que molt probablement s’anirà reproduint durant els propers mesos, hauria de tendir a regularitzar-se. Cal valorar que l’índex registrat aquest passat mes de juliol (2,3 %) queda molt per sota del 10,8 % que es va assolir el juliol del 2022. Per tant, tot i aquest repunt, s’ha produït una millora molt significativa durant els darrers dotze mesos, cosa que situa la inflació general dins dels objectius de política monetària i queda com assignatura pendent la normalització de la inflació subjacent, encara molt elevada.
A Catalunya l’IPC interanual se situa en el 2,3 %, quatre dècimes per sobre de l’índex registrat el mes passat (1,9 %), se situa al mateix nivell que l’índex estatal (7,6 %). En termes interanuals destaquem l’elevat increment de preus dels aliments i les begudes no alcohòliques (10,1 %), seguit dels preus relacionats amb l’oci i cultura (8,2 %). L’increment dels primers té a veure fonamentalment amb l’augment del preu de les fruites i de l’oli. Quant al segon, té a veure amb l’encariment dels paquets turístics. Tot i així, el transport i el vestit i el calçat, tot i que amb augments aparentment més suaus, han contribuït encara en major mesura a l’increment de l’índex.
En l’àmbit de l’Estat, l’IPC interanual se situa en el 2,3 %, també quatre dècimes per sobre de l’índex registrat el mes passat (1,9 %) i al mateix nivell que l’índex registrat per Catalunya (2,3 %). Quant a l’anàlisi dels components del cistell de consum, es reprodueix la mateixa situació que hem descrit per a Catalunya, i en destaca l’increment de preus dels aliments i les begudes no alcohòliques (10,8 %) i d’aquells relacionats amb l’oci i cultura (7,2 %).
La inflació subjacent, que és aquella que no té en compte ni els aliments no elaborats ni el preu dels carburants i que, per tant, captura amb major fiabilitat l’estat real de l’economia, aïllant el comportament més volàtil del preu del petroli, se situa en el 6,2 %, tres dècimes per sobre de la registrada el mes passat (5,9 %), i trenca així també la dinàmica descendent dels passats mesos.
La taxa de variació anual de l’ICPH (índex de preus de consum harmonitzat), que mesura l’evolució dels preus seguint la mateixa metodologia per a tos els països de la zona euro per facilitar la comparació entre països que comparteixen una mateixa política monetària, en el cas espanyol se situa en el 2,1 %, cinc dècimes per sobre del mes passat (1,6 %). En canvi, l’indicador de l’ICPH per a la zona euro es redueix dues dècimes i se situa en el 5,3 %. Per tant, les dades d’aquest mes semblarien indicar que la inflació estructural del passat mes de juliol va afectar el nostre país en major mesura que al conjunt de països que conformen l’eurozona, quan durant els darrers mesos la situació era justament la contrària. Caldrà més perspectiva temporal per poder interpretar adequadament aquest gir i veure si es consolida com a canvi de tendència o es queda en un episodi circumstancial.
CCOO considera que:
- Les dades dels beneficis de les empreses de l’Ibex que el primer semestre de l’any assoleixen els 26.153 milions d’euros fins al mes de juny, 12.385 dels quals corresponents a la banca, posen de manifest fins a quin punt la inflació ha comportat i continua comportant una redistribució regressiva de la renda. Aquesta redistribució regressiva llastra i hipoteca el benestar, la seguretat i la certesa de les famílies treballadores, mentre afavoreix l’acumulació de capital per part dels grans actors financers i econòmics. Que el Banc Central Europeu premiï el sector bancari amb una facilitat de dipòsit del 3,75 %, mentre les hipoteques s’encareixen fins a extrems insostenibles per a una bona part de les persones treballadores, és un autèntic despropòsit i sembla posar en qüestió els interessos que hauria de defensar l’autoritat bancària europea.
- L’estratègia de refredar l’economia, amb l’increment del preu del diner i, en conseqüència, dels crèdits per a les empreses i per a les famílies, entra en conflicte amb l’enfocament de les polítiques fiscals europees que pretenen afavorir la inversió necessària per fer front a la doble transició (energètica i climàtica). L’emergència climàtica posa de manifest, més que mai, fins a quin punt són peremptòries les polítiques que afavoreixin un canvi del model productiu i de consum, i això serà inabordable si el que es promou és l’acumulació de capital al preu de dificultar la inversió productiva i el dinamisme de l’economia real.
- Les bones dades macroeconòmiques es deuen en bona mesura a la millora del mercat de treball. Aquest comporta més ingressos per a l’estat del benestar, per via de les cotitzacions, com queda reflectit en els balanços de la Seguretat Social, però també més estabilitat per via de l’increment de la contractació indefinida, que es trasllada en més disposició al consum per part de les persones treballadores. Així ho explicava un recent informe del Banc d’Espanya que confirma que l’ocupació de qualitat és la principal garantia per un creixement sostingut en el temps. Cal però que aquesta qualitat del treball es complementi amb un increment dels salaris que reforci el poder adquisitiu. En aquest sentit esdevé clau la negociació dels convenis per millorar la renda disponible de les persones i per incrementar la productivitat del teixit productiu.
- Malgrat les bones dades d’inflació i d’ocupació, el context socioeconòmic no pot passar de llarg davant la realitat que una quarta part de la població catalana es troba en situació de risc de pobresa (24,7 % taxa AROPE per al 2022). Això comporta la necessitat d’ampliar l’escut social català i de reforçar els mecanismes que garanteixin la igualtat d’oportunitats de les persones en el seu accés a l’educació, la formació i a una feina de qualitat. Resulta, per tant, peremptori completar el disseny i millorar la gestió de la renda garantida de ciutadania, afavorint un encaix eficaç amb l’ingrés mínim vital i completant-lo amb polítiques familiars, laborals i socials que facin front a flagells com la baixa intensitat laboral o l’abandonament escolar prematur.