Barcelona, 27 de maig de 2019
Abans que res, deixeu-me agrair al Servei Lingüístic de CCOO de Catalunya i a la Fundació Cipriano García la possibilitat que m’heu ofert de participar en la presentació d’aquesta exposició. La veritat és que m’ha fet il·lusió per tot el que Teresa Pàmies representa per a aquells que ens vam anar incorporant a la militància activa i al compromís polític i social als anys setanta, i necessitàvem referents propis amb els quals identificar-nos i poder-nos projectar. Sens dubte, Teresa Pàmies ho va ser per a moltes dones i homes d’aquella generació, ja que a través dels seus llibres podíem reconciliar els nostres anhels rebels.
També vull felicitar la iniciativa de portar aquí, a CCOO, l’exposició “Teresa Pàmies. Tot és en els llibres”, elaborada per la Institució de les Lletres Catalanes i emmarcada en l’Any Teresa Pàmies, promogut per la mateixa institució i amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. L’espai d’exposicions del sindicat on ha estat ubicada —que vol ser un espai obert que ens permeti connectar amb les diferents expressions culturals del país, contribuir al debat lliure d’idees, reforçar el compromís amb la justícia social, la igualtat i la llibertat, i promoure els valors de transformació social i creixement personal— no podia deixar d’acollir aquesta exposició que ens permet valorar Teresa Pàmies, obrera, autodidacta, antifeixista i compromesa, una de les nostres.
Teresa Pàmies, més enllà del valor de la seva obra literària, representa el compromís polític i social, el pensament lliure i creatiu, la memòria que vol explicar i entendre el present, el paper no subordinat de la dona i la reivindicació d’un feminisme rigorós, el valor de la militància, la camaraderia i la responsabilitat. Una trajectòria vital que connecta amb el compromís i els valors de moltes dones i homes que són el cos i la força col·lectiva del sindicat.
Teresa Pàmies va néixer el 1919 a Balaguer i va morir el 2012 a Granada. Per tant, va viure molt i va veure moltes coses, i ens les va anar explicant en llibres i articles, acostant-nos a un passat sovint oblidat per ajudar-nos a entendre i a moure’ns en el present, per comprometre’ns amb el futur. La seva obra és un reflex de la seva vida, feta des del compromís amb els ideals de justícia social necessaris per viure plenament, sense renunciar a expressar els sentiments, que ens projecten com a éssers humans i ens acompanyen en el combat contra les injustícies de tot tipus associades a aquest capitalisme ferotge i absurd que ens ofega.
Teresa Pàmies escriu amb la convicció de qui creu en els valors que expressa. Això va remoure moltes consciències en la Catalunya i l’Espanya grises, carrinclones i elitistes dels anys setanta del segle passat.
Joves com érem quan vam tenir entre mans Testament a Praga o, més tard, Quan érem capitans, vam veure com era sacsejada la memòria col•lectiva d’una societat anestesiada i amnèsica per la repressió i la por imposada per la dictadura franquista. Potser ja havíem contactat amb la denúncia de la injustícia i la repressió, somiàvem mons millors, de llibertat i igualtat, coneixíem retalls d’història i ens estimàvem Catalunya i la seva llengua. Però Teresa Pàmies ens va acostar el coneixement de la República, la guerra, l’exili, el compromís polític i social, la voluntat revolucionària, abocant-hi sentiments, sense renunciar a mostrar les contradiccions del comportament humà. Reivindicava el seu compromís polític, la seva militància, la seva acció i ho feia sense obviar tampoc l’autocrítica d’un dogmatisme que amagava els nostres propis errors o les baixeses de fanatismes que denunciava i rebutjava.
Una dona militant d’esquerres, compromesa socialment i política, carregada de compromís moral i ètic, catalanisme, comunisme, socialisme, esquerranisme, feminisme: la dona idealista i altruista que defineix el seu fill Sergi. La seva vida va ser coherent amb els seus principis i els valors que abraçava. Lluitadora, també era capaç de sacrificar-se, i era conseqüent en totes les facetes de la seva vida com a filla, muller, mare, activista, militant, escriptora…
Teresa Pàmies va ser una d’aquelles joves capitanes i capitans de la llibertat, de la justícia social i de la igualtat que en la República van disposar del marc on comprometre’s per poder-ho materialitzar. La Guerra Civil i la dictadura ho van voler estroncar a sang i foc, amb repressió, assassinats, exili i presó. Aquella generació de joves, generosa, plena de força, carregada d’utopies, va aprendre a viure entre privacitats i, sovint, a conviure amb dogmes i disciplines militants.
Teresa Pàmies sempre va mantenir el lligam amb la seva joventut, va estar preocupada per aquest món de llibertat, justícia i igualtat que deixàvem a les futures generacions, i va ser capaç d’adonar-se, en cada moment, del que passava, d’analitzar la situació concreta i de ressituar-se.
Va créixer, i ens ho va fer conèixer, en aquella República que lluitava contra una societat clerical, patriarcal, creuada de supersticions i de domini classista. A Balaguer es va bastir la seva voluntat revolucionària per combatre tot això, quan amb 12 anys ja acompanyava el seu pare, militant del Bloc Obrer i Camperol, i anticlerical, a vendre La Batalla, mentre la seva mare, molt catòlica, la preparava per fer la primera comunió. Va prendre bona nota del que li va dir un dia el seu pare: “No et deixis domesticar”, i ho va dur a la pràctica: dona lliure, com a dona, com a esposa, com a militant. Potser per això es distanciava del fanatisme d’esquerres i quan reivindicava la memòria històrica, repassant les atrocitats de la guerra, la volia conèixer tota, també el costat fosc dels actes de què érem responsables.
Reivindicava el paper de les dones i la seva capacitat revolucionària per canviar la realitat. Com quan reivindica la memòria de les mestres socialistes de l’Escola Normal de Lleida, l’immens treball que feien, viatjant pels pobles, canviant la vida de moltes dones i homes, ensenyant, lluitant contra una societat endarrerida. Dones que, ens deia, eren com homes. No és estrany que en aquella societat creuada de supersticions i atavismes, la República obrís les portes a moltes dones a projectar la voluntat revolucionària. Era una feminista rigorosa, d’un feminisme que reivindica com a revolucionari i amb el qual reivindica el paper de les dones que treballen i que fan la feina com els homes.
Davant el puritanisme de les esquerres apareix l’afany alliberador de moltes dones revolucionàries que, seguint Aleksandra Kollontaï, van aixecar la bandera de la llibertat sexual per construir una societat nova, conscient també que això seguiria topant amb molts homes que se’n volien aprofitar simplement per autojustificar les relacions d’amistançades. El seu feminisme tenia la capacitat de rebel·lar-se contra totes les baixeses comeses contra les dones i va reconèixer les dificultats per denunciar-ho, en especial quan les protagonitzaven homes “revolucionaris”, com quan recordava que la revista Nous Horitzons va censurar l’article en què denunciava el maltractament a una dona comès per un membre de CCOO. Denunciava, així, la hipocresia moral dels sectors d’esquerres, però també ens alertava d’unes actituds extremes del feminisme que podien contribuir al seu desprestigi.
Sens dubte, Teresa Pàmies és de les nostres. És de les nostres perquè sense la capacitat de relligar la història, de saber d’on venim i qui som, sense voluntat de transformar la realitat injusta amb el compromís polític i social, nosaltres tampoc seríem ni útils ni necessaris. Per això, ens sentim propers a una dona que ha viscut aquest compromís intensament i amb vitalitat, i ens ho ha explicat passant-hi el sedàs de l’èpica i la raó.
Joan Carles Gallego
Algunes citacions:
“A vós, pare, si mai us fan un homenatge a Balaguer, no serà amb placa a la porta d’un hotel, sinó a les muralles de la presó, on tantes vegades fóreu tancat per haver gosat demanar la terra per al qui la treballa, la nacionalització de les propietats de monges i capellans, la separació de l’Església de l’Estat, l’escola laica i gratuïta, l’emancipació de la dona, la recuperació de les prostitutes, l’amor lliure i tantes barbaritats per vós somiades. I si calia escriure un epitafi, podria dir: ‘Aquí reposen les despulles d’un gran somiatruites’.” Testament a Praga (1971)
“El món, te’l fas sempre a la mesura dels teus desitjos.” Va ploure tot el dia (1974)
“Un poble no és ben bé íntegre si no coneix a fons la seva llengua. El meu poble no la sap.” Va ploure tot el dia (1974)
“La ignorància, en certes situacions, ajuda més que la informació.” La filla del gudari (1997)
“L’única cosa que no vol un llibre és morir-se de fàstic als prestatges o als calaixos.” Va ploure tot el dia (1974)
“Aquell instructor va intervenir dient allò de Lenin: ‘Cal dir la veritat per crua que sigui’. A mi, allò em va agradar de valent, i, posat a defensar-me a cops de cites, vaig citar aquell gran místic que fou Jacint Verdaguer: ‘Quan facis una cosa ben feta no et deixis doblegar per ningú’.” Tomàs i Teresa Pàmies, Testament a Praga (1971).
Feu clic per descarregar-vos la Intervenció de Joan Carles Gallego a l’acte d’inauguració de l’exposició ‘Teresa Pàmies. Tot és en els llibres’ en format PDF o la galeria de fotos de l’acte d’inauguració de l’exposició de Teresa Pàmies