Document de CCOO davant l’informe de la Comissió d’experts sobre la sostenibilitat del sistema públic de pensions

FACTOR DE SOSTENIBILITAT
CCOO DAVANT L’INFORME DE LA COMISSIÓ D’EXPERTS

7 DE JUNY DE 2013

El sistema de pensions és una peça bàsica de l’estat del benestar.

De la seva extensió i nivell de prestacions, en depèn no només el nivell de renda dels pensionistes, objectiu essencial de protecció personal del sistema, sinó també, en mesura creixent, l’evolució de la demanda interna de béns i serveis i, per tant, de l’evolució de les empreses i l’ocupació. Els pensionistes són avui 1 de cada 5 habitants a Espanya i aquesta relació s’incrementarà abans de mitjans de segle a 1 de cada 3. En la seva immensa majoria, els pensionistes dediquen a consum la pràctica totalitat de la seva renda.

Qualsevol aproximació, doncs, a la sostenibilitat i característiques del nostre sistema de pensions, ha de partir de reconèixer la seva necessitat i el seu paper com a mecanisme fonamental de protecció social.

Les pensions contributives a Espanya es financen “bàsicament” amb les cotitzacions socials. Les prestacions no contributives, “exclusivament” amb la imposició general. Recomanació 1 ª del Pacte de Toledo el 1995. Per tant, el nivell i la cobertura de les pensions contributives depèn en primer lloc del nivell d’ocupació, de les cotitzacions socials i la seva capacitat de finançament  i, en segon lloc, de la decisió del conjunt de la societat espanyola per mantenir nivells de transferència intergeneracional de rendes adequats i equilibrats entre generacions.

El sistema de pensions té dos reptes fonamentals d’enfrontar avui.

La massiva destrucció d’ocupació provocada per la crisi i un model productiu i de flexibilitat externa / interna inadequats, que ha provocat un desequilibri conjuntural entre ingressos per cotitzacions i despeses en prestacions contributives, que obliga a consumir anticipadament el Fons de reserva de la Seguretat Social. No hi ha explicació demogràfica o estructural per al dèficit actual i, per tant, no exigeix ¿¿reformes estructurals del sistema per aquest motiu.

L’evolució demogràfica que fa que entre mitjans de la pròxima dècada i mitjan segle, el nombre de pensionistes creixi de forma molt important en accedir a la jubilació la generació del “baby boom” espanyol (nascuts entre finals dels 50 i finals dels 70 del segle passat). Per afrontar aquest repte, del qual som perfectament conscients venim preparant des de fa dues dècades, amb un model d’èxit que hem de preservar i enfortir, el consens polític al voltant del Pacte de Toledo i l’acord i participació dels principals finançadors del sistema, empreses i treballadors.

La despesa en pensions creix avui anualment de forma rellevant per la conjunció de tres factors principals: la major esperança de vida que exigeix ¿¿abonar pensions més temps, la major pensió mitjana de les noves pensions davant les quanties de les que causen baixa i, finalment, pel major nombre de pensionistes que hi accedeixen cada any, davant dels que causen baixa per defunció. Aquests tres factors, probablement, es mantindran en els propers anys però, d’ells, amb certesa, el que provoca un impacte més important i té una evolució creixent fins ben passat 2040, és el del nombre de nous pensionistes.

Intentar carregar qualsevol ajust de la despesa en pensions davant d’una eventual insuficiència financera derivada de les cotitzacions socials i el mercat de treball, sobre l’esquena de la generació més nombrosa i que contribueix a sostenir, durant la seva vida activa, el conjunt dels sistemes de protecció social, és injust i inacceptable. Ho sabem des de fa dècades i des de 1995 venim actuant per prevenir i governar aquest procés enfortint el sistema de pensions amb més contributivitat, més solidaritat, més equitat en les prestacions, millor protecció social d’amplis col·lectius, més exigència de compliment i aportacions als col·lectius que planifiquen o eludeixen les seves contribucions al sistema, més control…

L’Acord de Pensions de 2011 i la Llei 27/2011 és l’última fita en aquest itinerari i reforça tots els paràmetres anteriors. En ella, partint que la millor garantia del nostre sistema de pensions i, per tant, la seva millor factor de sostenibilitat és el consens polític i l’acord entre els governs i els interlocutors socials, es va preveure abordar en 2027, coincidint amb els primers anys d’incorporació a la jubilació de la generació del “baby boom”, una negociació sobre el conjunt de paràmetres del sistema per abordar el progressiu augment de l’esperança de vida.

El Govern del Partit Popular ha actuat en els últims 18 mesos de manera unilateral sobre continguts parcials de l’Acord de 2011 i previs (jubilació anticipada i parcial, compatibilitat treball-pensió, integració de llacunes, integració d’empleades de llar en el règim general de Seguretat Social, bases de cotització de cuidadors no professionals i subsidis per atur …). Aquesta actuació ha merescut i mereix el nostre retret, denúncia i resposta, tal com hem vingut i continuarem fent.

Així mateix, el Govern s’ha compromès amb la Unió Europea desenvolupar de manera anticipada el “factor de sostenibilitat” previst en l’Acord de Pensions de 2011 i la Llei 27/2011. Ha inclòs aquest compromisos en la Llei d’estabilitat pressupostària aprovada en 2012 i ha constituït una Comissió d’Experts per realitzar un primer treball al respecte que, segons afirma, enviarà al Pacte de Toledo i als interlocutors socials per obrir, ara sí, un procés de negociació.  

Per tant, per a CCOO, L’Informe de la Comissió d’Experts que avui es fa públic és això, un informe. No vincula el Govern, ni a les Corts Generals, ni als interlocutors socials. És als representants dels ciutadans i als interlocutors socials a qui correspon definir i abordar les qüestions relacionades amb el nostre sistema de pensions. El treball d’un grup de persones, amb un coneixement més o menys profund de la Seguretat Social, ha de tenir l’atenció que mereixin la qualitat i continguts de les seves conclusions però no pot substituir la responsabilitat política i social sobre el disseny, nivells de cobertura i finançament del nostre sistema de pensions.

Sobre l’entrada en vigor de qualsevol mesura d’aquest tipus, la referència de l’Acord de Pensions de 2011 és a partir de 2027. És cert que des de 2011, la situació del mercat de treball ha empitjorat substancialment i que això obliga a prendre decisions però aquestes no són necessàriament l’anticipació d’un determinat mecanisme d’ajust de despesa en pensions. CCOO ha proposat i reitera avui, conscient de l’esforç que això suposa per a empreses i treballadors amb ocupació, la necessitat d’augmentar de forma conjuntural les cotitzacions a la Seguretat Social, de manera que s’eviti el consum anticipat del Fons de Reserva i es pugui salvar l’actual situació de crisi alhora que es continua actuant des del consens polític i el Diàleg Social sobre el nostre sistema de pensions.

A Espanya dediquem a finançar pensions mica més del 10% del PIB, xifra molt inferior a l’entorn d’un 13,5% que es dedica avui a la Unió Europea. Sembla lògic que mantinguem nivells de protecció i cobertura social comparables als del nostre entorn, finançats bàsicament amb cotitzacions socials pel que fa a pensions contributives es refereix, i amb recurs a imposició general en el que resulti necessari per garantir nivells al voltant de la mitjana dels països del nostre entorn en lloc de considerar com a única opció la simple reducció de pensions. Europa no pot, no ha de tenir desequilibris entre els sistemes de protecció social. És legítim que l’esforç dels diferents països sigui comparable. Espanya té aquí un important camí per recórrer.

Mantenir un sistema de pensions adequat no s’exigeix ¿¿de forma ineludible una reducció de les prestacions dels nostres pensionistes com s’intenta fer creure en massa ocasions. És possible seguir millorant la quantia mitjana de les nostres pensions, i mantenir una estructura equilibrada d’ingressos i despeses, actuant sobre el mercat de treball i l’ocupació, assumint una adequada transferència d’ingressos entre generacions i finançant des de les cotitzacions socials, bàsicament, i els pressupostos de l’Estat com a complement de les anteriors quan sigui necessari.

Traslladar confiança i confort a les generacions més nombroses, aclarir qualsevol dubte sobre el compromís intergeneracional en matèria de pensions és i ha de ser un objectiu essencial. El Pacte de Toledo i al diàleg social són les eines i vehicles adequats per a això. A ells ens remetem i en ells exigim que s’aborden aquestes qüestions.