L’increment de l’IPC que s’ha manifestat al llarg dels darrers dos mesos, i que suma ja 7 dècimes, és una mala notícia per a les llars treballadores, però també ho és per al conjunt de l’economia pel llastre que suposa per al consum. Mentre les empreses doblen els seus beneficis en plena onada inflacionària, els treballadors i treballadores veuen com es contrau el seu poder adquisitiu. Tot i que les dades de despesa de les llars han estat positives els darrers mesos, per efecte de la millora de l’ocupació i de la major confiança que trasllada l’increment de la contractació indefinida en les persones treballadores, hem vist com el segon trimestre hi ha hagut una desacceleració significativa de la despesa familiar. Davant aquest context de redistribució injusta de la renda reclamem mesures de contenció de preus i mesures fiscals que permetin recuperar un equilibri que esdevé clau per a l’estabilitat socioeconòmica.
A Catalunya l’IPC interanual se situa en el 2,5 %, 2 dècimes per sobre de l’índex registrat el mes anterior (2,3 %) i 1 dècima per sota de l’índex estatal (2,6 %). En termes interanuals, el grup de productes que més ha contribuït a l’increment de preus ha estat el del transport, impulsat per un major increment en el preu de la benzina i dels carburants, en relació amb el mateix període de l’any passat. D’altra banda, malgrat que no és un dels productes que més s’ha encarit, volem destacar, per la seva importància i l’impacte que té a les llars treballadores, l’increment de 8,5 % dels aliments i begudes no alcohòliques.
A escala de l’Estat, l’IPC interanual se situa en el 2,6 %, 3 dècimes per sobre del mateix indicador el mes passat (2,3 %) i 1 dècima per sobre de l’indicador registrat per aquest mes per a Catalunya (2,5 %). L’anàlisi que podem fer de l’evolució de preus de la cistella de productes no és diferent del que hem fet per Catalunya, i destaca l’increment del transport com a producte que més contribueix a l’augment de preus, a causa de l’efecte base.
La inflació subjacent, que és aquella que no té en compte ni els aliments no elaborats ni el preu dels carburants i que, per tant, captura amb major fiabilitat l’estat real de l’economia, aïllant el comportament més volàtil del preu del petroli, se situa en el 6,1 %, 1 dècima menys que el mes passat (6,2 %). Tot i que es tracta d’una tímida disminució, el fet que la subjacent retorni a una dinàmica de decreixement -iniciada el passat mes de març i truncada el mes passat-, és una bona notícia pel conjunt de l’economia.
La taxa de variació anual de l’ICPH (índex de preus de consum harmonitzat), que mesura l’evolució dels preus seguint la mateixa metodologia per a tos els països de la zona euro, per tal de facilitar la comparació entre països que comparteixen una mateixa política monetària, en el cas espanyol se situa en el 2,4 %, 3 dècimes més que el mes passat (2,1 %). D’altra banda, l’IPCH per la zona euro es manté al mateix nivell que el mes anterior, amb un 5,3 %. Per tant, hem de destacar el diferencial existent entre l’IPCH de l’Estat i el de la zona euro, que, sens dubte, té com a una de les principals explicacions les diferents polítiques aplicades, atès que a l’Estat s’ha aplicat una política de contenció de preus en alguns productes, com ara els carburants (“excepció ibèrica”), que, tot i ser una política limitada que es podria haver ampliat a altres productes estratègics, ha donat com a fruit una contenció important dels preus en relació amb els països del nostre entorn.
CCOO considera que:
- Tal com ha posat en evidència l’Observatori de Marges Empresarials i el recent Informe Mensual de Recaptació de l’Agència Tributària, la onada inflacionària, que ha suposat un increment dels preus del 16,6 % de juliol del 2020 al juliol del 2023, s’ha acompanyat d’una millora significativa dels marges empresarials i dels excedents d’explotació, molt superiors als del període previ a l’impacte de la inflació. Calen mesures que garanteixin més justícia en la redistribució de la renda i preservin la capacitat de consum de la ciutadania com a clau d’estabilitat socioeconòmica.
- Els importants reptes que afronta la societat i l’economia catalana en el marc de la doble transició (tecnològica i ecològica) reclamen fortes inversions com les que han intentat activar els fons Next Generation a escala europea. La consolidació d’aquestes polítiques d’activació econòmica en clau de sostenibilitat demana un canvi profund en les polítiques fiscals gravant més a qui més té i més guanya. Segons l’Agència Tributària la factura real de l’impost de societats ha estat de mitjana del 9,4 % sobre els beneficis sense descomptes fiscals, cosa que està molt per sota del que és just i necessari.
- El poder adquisitiu dels salaris requereix una dinamització de la negociació col·lectiva en clau sectorial que ha de referenciar-se en els marges empresarials a l’hora de situar les millores salarials. Si els beneficis no es redistribueixen també per via de les rendes del treball, el que acaba contraient-se és el consum de les famílies amb un efecte nociu sobre l’economia. Són, per tant, imprescindibles millores salarials via convenis i millora del salari mínim interprofessional, però també l’actualització i la millora de les prestacions contributives i assistencials per tal de fer front a la situació de pobresa que afecta encara 1,9 milions de catalans i catalanes.
Podeu sentir el tall de veu amb la valoració de Ricard Bellera, secretari de Treball i Economia de CCOO de Catalunya aquí: