CCOO presenta un estudi demolidor sobre salaris i preus de l’habitatge a Barcelona

El sindicat documenta que tots els treballadors i treballadores destinen més del 30 % recomanable del seu salari al pis i que, en 6 districtes, cal destinar més del 50 % a pagar el lloguer

L’augment dels preus immobiliaris s’ha menjat les pujades salarials de la darrera dècada fins a l’extrem que un treballador o treballadora necessita el sou íntegre de tota la vida laboral per pagar un pis o bé un segle per pagar-lo només destinant-hi el 30 % del salari.

En el marc del Festival Internacional de l’Habitatge Social, que se celebra aquests dies a Barcelona, CCOO de Catalunya presenta avui l’estudi “L’habitatge tenia un preu. Història, lectures i números a fer per garantir el dret a l’habitatge a Barcelona”. Es tracta d’un complet i innovador estudi elaborat pel seu Centre d’Estudis i Recerca Sindicals (CERES), integrat dins de la Fundació Cipriano García, que analitza els preus de lloguer i de compra d’habitatge per districtes i barris de la ciutat i els posa en relació amb els salaris que cobren els barcelonins i barcelonines, amb dades detallades per barris, segments d’edat de la població i sectors d’ocupació de la gent treballadora.

El dret a gaudir d’un habitatge digne, que empara l’article 47 de la Constitució, no pot restar condicionat a una determinada composició de la llar: el salari d’un treballador o treballadora hauria de ser suficient per accedir a l’habitatge i, alhora, garantir-li poder sufragar la resta de despeses necessàries per viure i realitzar-se com a persona. Això no obstant, durant les darreres dècades, l’evolució dels salaris i del preu de l’habitatge ha conduït no tan sols a l’augment de les persones i famílies treballadores que viuen al llindar de la pobresa, sinó a un alt grau d’acceptació social del fet que un salari no és suficient per accedir a l’habitatge. Les dades analitzades per CCOO de Catalunya al detall i, per primer cop, per al cas de Barcelona, ho reflecteixen amb escreix.

De fet, ni tan sols el criteri financer habitual conforme no és recomanable destinar més del 30 % dels ingressos familiars al pagament de l’habitatge davant de l’elevat risc d’insolvència o empobriment —la part introductòria de l’estudi descobreix els orígens d’aquest criteri, que es remunten a la legislació nord-americana dels anys seixanta i setanta del segle XX, i revela, també, que les reivindicacions socials i veïnals hegemòniques al final de la dictadura franquista proposaven reduir-lo al 10 %— no es pot complir de manera majoritària a Barcelona: el preu del lloguer representa avui més del 50 % del salari net a 6 dels 10 districtes de Barcelona. A Ciutat Vella aquest percentatge ascendeix fins al 63 %.

Com certifica l’estudi de CCOO, la dificultat en l’accés a l’habitatge és generalitzada a la ciutat: els treballadors i treballadores de tots els sectors d’activitat han de dedicar un percentatge superior al 30 % del seu salari per accedir a un habitatge de lloguer. En el cas de l’habitatge de compra —segons els càlculs elaborats a partir de dades oficials i públiques de l’Ajuntament de Barcelona, de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), de l’Agència Tributària (AEAT) i de l’Institut Català del Sòl (Incasòl)—, si prenem com a referència una despesa del 30 % del salari en habitatge, un treballador o treballadora amb el salari mitjà de Barcelona necessitaria 40 anys —és a dir, una vida laboral sencera— per pagar un habitatge a la ciutat. I això sense tenir en compte els interessos bancaris d’una hipoteca. 

A més a més, el percentatge de salari necessari per satisfer el preu del lloguer a Barcelona tendeix a créixer als districtes amb una renda inferior a la mitjana i, per contra, a disminuir als districtes de renda alta. Aquesta paradoxa —contraintuïtiva si tenim present que els preus del lloguer són molt més elevats als barris rics que als de classe treballadora— s’explica perquè els barcelonins de la part alta de la ciutat i de zones de l’Eixample o de barris rics, com la Vila Olímpica o Diagonal Mar, es beneficien, al seu torn, de rendes no salarials provinents en bona part, precisament, del lloguer que cobren a l’alça —i cada cop a més persones o famílies treballadores— un segment de multipropietaris de pisos a la ciutat, tipologia de població que també va en augment.

Entre altres variables, l’estudi de CCOO analitza com, a la ciutat de Barcelona, l’augment històric del salari mínim interprofessional (SMI) se l’ha menjat gairebé sencer l’encariment de l’habitatge: en els darrers 10 anys, l’SMI ha augmentat un 55 % i el preu del lloguer, un 51 %. El preu de l’habitatge de lloguer a Barcelona el 2022 era superior al salari net d’un treballador o treballadora que percep l’SMI a 6 dels 10 districtes de la ciutat. En el conjunt de la ciutat, el preu mitjà de l’habitatge de lloguer és un 9,64 % superior a l’SMI mensual. Aquest desequilibri es reflecteix també per a l’habitatge de compravenda. Ras i curt: un treballador o treballadora que percep l’SMI hauria de dedicar el seu salari net íntegre durant gairebé 30 anys per poder comprar un pis a la ciutat de Barcelona. En cas de dedicar només el 30 % dels seus ingressos a pagar l’habitatge, aquest mateix treballador o treballadora trigaria gairebé un segle (98 anys) a liquidar la seva hipoteca. I això sense comptar els interessos bancaris.

Pel que fa als joves, l’estudi de CCOO certifica que un 52,6 % dels joves de la ciutat són, a tot estirar, mileuristes. Així les coses, i de manera general, una persona jove hauria de dedicar un 89 % del seu salari net al pagament de l’habitatge de lloguer a Barcelona. La tenalla que conformen els baixos salaris i els elevats preus del lloguer requereix llars formades per un mínim de tres joves al conjunt de Barcelona. En cas de compra, un jove hauria de dedicar la totalitat del seu salari net anual durant 23,5 anys per pagar un habitatge a la ciutat de Barcelona. Dedicant-hi només el 30 % del seu salari, un jove que percep el salari mitjà trigaria 78,3 anys a comprar el seu habitatge.

L’habitatge tenia un preu. Història, lectures i números a fer per garantir el dret a l’habitatge a Barcelona” és un estudi elaborat per la sociòloga del CERES Irene Galí Magallón i l’estudiant en pràctiques de la UPF Clàudia Bruno Yeguas, i coordinat pel director de la Fundació Cipriano García, Marc Andreu Acebal. Il·lustrat amb gràfics i mapes que ajuden a la interpretació de les dades, l’estudi inclou una introducció sobre el marc legal i el context històric i social, i un annex que detalla el mapa social dels col·lectius que treballen sobre el dret a l’habitatge a la ciutat i els barris de Barcelona. 

En la seva primera part, l’estudi situa l’impacte de la primera llei d’habitatge de la democràcia a Espanya i compara l’origen als anys setanta del segle XX de l’anomenada esmena Brooke dels Estats Units (pel senador republicà que la va redactar) i de l’anomenada proposta Sempere (pel sociòleg comunista que la va recollir de les reivindicacions del moviment veïnal) amb la teoria (més que la realitat) vigent en l’actualitat que pivota sobre el 30 % de despesa salarial recomanable per destinar a l’habitatge.

El gruix de l’estudi parteix d’una anàlisi actualitzada de la situació dels preus de l’habitatge i de les rendes salarials detallades pels barris de Barcelona. Segons les dades analitzades, l’any 2022, el preu mitjà de l’habitatge de lloguer a la ciutat de Barcelona es va situar per primera vegada per sobre dels 1.000 € (concretament en 1.027 €), amb la qual cosa superava la barrera de les quatre xifres en 6 dels 10 districtes de la ciutat.

Des del 2013, el primer any de què es disposen dades desglossades per barris, i fins ara, el preu mitjà del lloguer s’ha incrementat en un 50,7 % al conjunt de Barcelona. L’habitatge de compravenda, per la seva part, va arribar, el 2022, a un preu mitjà de 385.000 €, cosa que suposa un augment del preu del 54,6 % en una dècada, entre els anys 2013 i 2022. Els majors increments de preu, tant en el cas de l’habitatge de lloguer com en el de compravenda, s’han registrat a Ciutat Vella, que és el districte amb el salari mitjà més baix de tota la ciutat. I tot això succeeix en una ciutat on un 31 % dels treballadors o treballadores cobra, a tot estirar, 1.000 €.