Aquest article s’ha publicat al número 54 de la revista ‘Treballadora’, l’abril del 2020
Des de l’economia feminista es reivindica la necessitat del reconeixement del treball de cures no remunerat com a part del circuit econòmic, ara invisibilitzat i relegat a l’espai privat, i es qüestiona l’economia clàssica que permet la divisió sexual del treball, que no atorga la categoria econòmica a les tasques domèstiques. Aquesta concepció de l’economia tradicional en comporta la invisibilització i que, a la pràctica, siguin assumides per les dones. Segons l’OMS les dones fan el triple del treball de cures no remunerades que els homes. A més, aquest fet té una conseqüència immediata en la desvaloració de totes les cures, que fa que les remunerades estiguin molt precaritzades i realitzades en un 70 % per dones a escala de tot el món.
Malgrat que el sistema socioeconòmic actual es presenti com a autosuficient, i permeti acumular riquesa, el seu funcionament depèn del treball domèstic i de cures que garanteix la reproducció de la vida humana i sosté tot el cicle de cures al llarg de la vida. Suposadament alliberar les dones fent-les partícips de l’economia remunerada ha provocat la sobreexplotació de les dones i, majoritàriament, les ha integrat en feines més precàries, més perilloses i menys reconegudes, i sovint relacionades amb les cures.El suposat alliberament les dones fent-les partícips de l’economia remunerada ha provocat la sobrexplotació de les mateixes i, majoritàriament, les ha integrat en feines més precàries, més perilloses i menys reconegudes, i sovint relacionades amb les cures.
Simbòlicament s’han construït les nostres identitats, des d’una visió androcèntrica, antropocèntrica i etnocèntrica, com una realitat possible que hem de dinamitar: la desfeminització de les cures ha de palesar que les dones no en som les úniques responsables, i ha de fer veure als homes que les han d’assumir de manera corresponsable.
Rebutjar la divisió sexual del treball i desfeminitzar els treballs de cures; discutir quins béns mai no han d’estar en mans dels mercats perquè s’han de gestionar de manera comunal i amb altres formes col·lectives, i debatre noves formes de consum i de producció respectuoses amb el medi ambient i el sosteniment de la vida, posant l’economia al servei de les persones, es fa totalment necessari. Hem de trobar la confluència amb l’economia solidària per construir unes relacions econòmiques on s’emfatitzi la col·laboració, la corresponsabilitat i la redistribució dels treballs i els recursos.
La pandèmia actual que vivim ha fet i farà, tal com alerta l’OMS, que la desigualtat s’incrementi si no fem que totes les polítiques socials i econòmiques tinguin una perspectiva de gènere: com hem dit anteriorment les dones són les que treballen majoritàriament en sectors de cures, i això vol dir que hi haurà un increment de risc en el contagi i en la sobrecàrrega de feina, ja que són feines que no es poden abandonar. Però també la majoria de dones a escala mundial treballen en economia informal, sense accés a la sanitat garantida i sense tenir la seguretat d’uns ingressos durant el confinament i després de la crisi sanitària. A més, s’hi suma l’augment de la violència familiar, la disminució de la protecció a les dones embarassades i l’accés als programes anticonceptius.
Mònica Penas Piñeiro, responsable de l’Àrea d’Inspecció, Mediació i Polítiques d’Igualtat de la Federació de Construcció i Serveis de CCOO de Catalunya
Llegeix la revista Treballadora número 54, de l’abril de 2020, amb aquest article i molts més!