CCCOO de Catalunya destaca el bon comportament de la inflació, però alerta que calen mesures per garantir una fixació de preus més justa i eficient.

El caràcter circumstancial de l’increment de l’índex general al març, fruit de la caiguda de més de tres punts dels preus de febrer a març de l’any passat (efecte base), juntament amb la millora sostinguda de la inflació subjacent, transmeten confiança en el funcionament de l’economia. Aquesta es beneficia d’un mercat de treball més inclusiu, amb més i millor ocupació, però té en la incertesa geopolítica i en la triple transició que afrontem (digital, ambiental, demogràfica) un repte que precisa de fortes polítiques públiques. Aquestes han de redistribuir els esforços mitjançant eines fiscals que entre d’altres, evitin que, en el curt i mitjà termini, es puguin tornar a repetir episodis d’inflació com el viscut. La recuperació per al teixit productiu de les rendes del treball, via demanda, i de les del capital, via consum i inversions, és el principal factor d’estabilitat en una economia llastada per la desigualtat, el dèficit en competències professionals, la manca de capacitat d’emancipar-se de les persones joves, i un atur crònic que afecta especialment les persones de més de 45 anys. Les eleccions catalanes i europees són, en aquest sentit, una oportunitat per obrir i desplegar debats constructius que situïn les propostes i permetin que la ciutadania es pronunciï.

A Catalunya l’IPC interanual se situa en el 3,1 %, quatre dècimes per sobre del mateix indicador per al mes anterior (2,7 %) i una dècima per sota de l’indicador estatal (3,2 %). Entre els grups de productes que han contribuït en major mesura a l’increment de l’índex podem destacar els hotels, cafès i restaurants (amb un increment interanual de 4,6 %), el transport (que s’incrementa un 3,6 % a causa de la baixada de preus que van registrar aquests serveis al mes de març del 2023 i l’increment actual del preu dels carburants, que ha pressionat a l’alça). Finalment, destaquem el nivell de preus dels aliments i begudes no alcohòliques que, tot i reduir-se notablement en relació amb la dinàmica registrada al llarg de l’actual episodi inflacionari, continua elevat, amb una variació interanual positiva del 3,1 %, i impacta de manera molt negativa en el conjunt de població treballadora.

La variació respecte del mes anterior ha estat a Catalunya del 0,9 %, una dècima per sobre del mateix indicador per al conjunt de l’Estat (0,8 %).

A l’Estat, l’IPC interanual se situa en el 3,2 %, quatre dècimes per sobre del mateix indicador per al mes passat (2,8 %) i una dècima per sobre del mateix indicador per a Catalunya (3,1 %). En aquest cas, el grup de productes que més ha contribuït a aquest increment de preus ha estat l’habitatge (4,2 % en variació interanual), com a conseqüència de la influència dels preus de l’electricitat, associats a aquest epígraf, que van baixar sensiblement al mes de març de l’any passat, en comparació amb l’increment actual, la qual cosa ha provocat un augment destacat de la variació interanual. D’altra banda, com en el cas de Catalunya, també podem destacar l’increment de preus en l’àmbit del transport (2,9 %), també com a conseqüència de l’efecte base que suposa la reducció de preus dels carburants en el mateix període de l’any passat, en comparació amb l’increment registrat ara. D’altra banda, la variació respecte del mes anterior ha estat del 0,8 %, una dècima per sota de la registrada a Catalunya (0,9 %).

La inflació subjacent, que és aquella que no té en compte ni els aliments no elaborats ni el preu dels carburants i que, per tant, captura amb major fiabilitat l’estat real de l’economia, aïllant el comportament més volàtil del preu del petroli, se situa en el 3,3 %, dues dècimes per sota del mateix indicador per al mes passat. Per tant, es constata la consolidació del procés de convergència entre l’índex general i la inflació subjacent, que ja pràcticament es toquen (3,2 % per a l’índex general estatal i 3,3 % per a la inflació subjacent). Aquest és un símptoma inequívoc de la normalització progressiva de l’episodi inflacionari que hem patit en els darrers anys.

La taxa de variació anual de l’ICPH (índex de preus de consum harmonitzat), que mesura l’evolució dels preus seguint la mateixa metodologia per a tots els països de la zona euro, per facilitar la comparació entre països que comparteixen una mateixa política monetària, en el cas espanyol se situa en el 3,3 %, quatre dècimes per sobre del mateix indicador per al mes passat (2,9 %). En la comparativa europea, hem de destacar que l’indicador estatal se situa nou dècimes per sobre del mateix indicador per al conjunt de països de la zona euro (2,4 %), que ha registrat un descens de dues dècimes en relació amb el mes anterior (2,6 %). Aquest diferencial, perjudicial per al nostre país, és atribuïble principalment a l’efecte base anteriorment esmentat i s’hauria d’esperar una correcció durant els propers mesos, a mesura que l’efecte base es vagi dissipant.    

CCOO considera que:

• En un document recent (BdE 2404), el Banc d’Espanya descriu que l’episodi inflacionista ha estat ocasionat per les pertorbacions del costat de l’oferta (energia, aliments, colls d’ampolla) i que ara el risc rau en la ‘tensió’ del mercat laboral. L’evolució de la inflació subjacent contradiu aquest segon plantejament, i posa en relleu la primera part de l’equació. La inflació al 2022/2023 ha comportat riscos importants per a l’economia que tan sols han pogut ser compensats gràcies a l’extraordinari funcionament del mercat de treball que ha mantingut l’estructura de la demanda mitjançant el consum de les llars, reforçant els ingressos a través d’uns impostos i cotitzacions que han permès una reducció del dèficit públic (del 4,73 % al 3,64 %).
             
• En qualsevol cas l’episodi viscut ha de servir per desenvolupar eines que facin front al comportament inflacionari de la fixació de preus en sectors amb estructura monopolista com el de l’electricitat o la distribució d’aliments. Aquestes eines s’han de servir de recursos i regles fiscals, tal com s’ha fet amb la introducció d’impostos extraordinaris, que haurien d’estendre’s i regularitzar-se en el marc de la reforma que reclama Europa. Si els salaris alimenten l’economia a través de la demanda, els beneficis empresarials haurien de satisfer aquest objectiu, però també el d’una inversió que esdevé peremptòria davant dels reptes que afrontem. L’acumulació i l’enginyeria fiscal no poden suposar un fre al progrés socioeconòmic ni a la robustesa i sostenibilitat del nostre model productiu.
             
• Quan es parla de redistribució de la riquesa a través del treball, dels serveis i de les prestacions no podem oblidar que a Catalunya hi ha 1.873.200 persones que viuen sota el llindar de la pobresa, i que, un de cada tres menors de 16 anys, es troba en aquesta situació. La inversió en educació i formació professional esdevenen claus per garantir l’equitat i la igualtat d’oportunitats en un país on són massa presents les desigualtats. Dedicar el 6 % del PIB a l’educació i orientar les polítiques d’ocupació a fer front a la situació de les 400.000 persones que viuen en llars amb intensitat de treball molt baixa, són mesures que poden esdevenir claus per fer front a la pobresa i a la precarietat a Catalunya.
             
• Un de cada 12 catalans i catalanes viu en situació de privació material severa. Són 636.700 persones que viuen en condicions de vida greument limitades per la manca de recursos i que han de tenir accés a una renda garantida, i a un acompanyament laboral, social, sanitari de qualitat. La voluntat per part del Govern central de traslladar la gestió de l’ingrés mínim vital és en aquest sentit una oportunitat si s’acompanya de la deguda gestió per part del departament responsable de drets socials, amb una capil·laritat            territorial i eficiència en la tramitació que superi els entrebancs que s’han fet palesos els darrers anys. Aquesta tramitació en cap moment pot suposar un llast per al treball i la dedicació dels treballadors i les treballadores socials o dels orientadors laborals.

Valoració de Ricard Bellera, secretari de Treball i Economia de CCOO de Catalunya