Article de Gina Argemir publicat al blog ‘Dones de CCOO de Catalunya’

El debat sobre com fer sostenible el règim de la Seguretat Social és un debat que sempre estarà en obert tenint en compte que el règim s’ha d’anar adaptant a la societat canviant. Però el de la Seguretat Social no és un sistema aïllat del marc econòmic, i menys encara del mercat de treball. Debatre sobre com fer viable el nostre sistema de protecció social passa necessàriament per debatre sobre el model econòmic del país.

En els darrers dies han saltat les alarmes en conèixer-se el dèficit de la Seguretat Social. Però el problema de la seva insuficiència financera no és un problema del règim com a tal. És a dir que no és un problema aïllat. De fet, la causa del dèficit de la Seguretat Social és la mateixa que provoca moltes altres febleses al nostre sistema de benestar social. La causa és el model econòmic del país, un model econòmic precari, un model incapaç de generar ingressos i, encara menys, de redistribuir-los de manera justa i eficient. Per tant, centrar el debat només en l’àmbit de les despeses és un error. Per encertar la solució cal centrar el debat també en l’àmbit dels ingressos.

Les darreres estadístiques de la Seguretat Social mostren que, malgrat l’increment de l’afiliació, els ingressos per cotització encara resulten insuficients. I les dades també ens expliquen que actualment s’està recaptant quasi un 2% menys -per afiliat ocupat- del que es recaptava cinc anys enrere, just abans de la reforma laboral. Aquest fet confirma que el problema de tresoreria de la Seguretat Social és un problema d’ingressos i no sols de despesa. La devaluació salarial, el treball temporal i a temps parcial, així com el desplaçament dels treballadors del règim general cap al règim d’autònoms, són algunes de les causes que expliquen que la recaptació per cotitzacions no s’estigui recuperant amb la intensitat suficient. Per tant, la pregunta a fer-nos és: quin model socioeconòmic i de protecció social està creant l’actual model de mercat de treball? La resposta sembla clara: a treball precari, cotitzacions precàries i protecció precària.

Però una altra part important del debat sobre la sostenibilitat del règim té a veure amb la voluntat política. Davant l’incompliment reiterat del dèficit de la Seguretat Social, la ideologia dominant segueix pregonant els “impossibles” de la viabilitat del nostre sistema de protecció social. Nosaltres ja sabem que els impossibles d’una ideologia són els possibles d’una altra, així que ens caldrà fer recordar, aquí i a Brussel·les, que per sobre de les ficcions polítiques hi ha les realitats: els drets i els deures fonamentals que recullen l’actual Constitució – no veig millor manera d’acabar aquest article que citant-los:

Art. 41. Els poders públics mantindran un règim públic de Seguretat Social per a tots els ciutadans, que garanteixi l’assistència i prestacions socials suficients davant situacions de necessitat, especialment en cas de desocupació.

Art 50. Els poders públics garantiran, per mitjà de pensions adequades i periòdicament actualitzades, la suficiència econòmica als ciutadans durant la tercera edat.

Gina Argemir

L’article Quin model de protecció social està creant el nostre mercat de treball? s’ha publicat originàriament al blog Dones de CCOO de Catalunya

CCOO ha fet públics els comptes auditats de la Confederació Sindical de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya. Amb aquest acte, CCOO de Catalunya vol evidenciar, igual que hem fet des del 2005, la ferma voluntat de transparentar l’origen i la destinació dels recursos de què disposa, per garantir el ple coneixement d’aquests comptes pel conjunt de la societat, així com la disposició a sotmetre la gestió dels recursos a controls públics.

– Carta de presentació dels comptes 2015 a la Sindicatura de Comptes de Catalunya (19-7-2016)
– Memòria i comptes anuals de CCOO de Catalunya 2015
– Informe de l’auditoria ETL Auditores, SL, en relació amb els comptes de CCOO de Catalunya del 2015
– Vídeo amb les declaracions de Joan Carles Gallego, secretari general de CCOO de Catalunya, durant la presentació a la Sindicatura de Comptes (19-7-2016)
– També podeu veure els comptes de l’any anterior als comptes auditats de CCOO de Catalunya, corresponents a l’any 2014

Més informació a l’apartat sobre transparència del web de CCOO de Catalunya

El secretari general de CCOO de Catalunya, Joan Carles Gallego, alerta de l’augment de la desigualtat.

Feu clic per veure l’article «Construir solidaritat en temps de desigualtat».

Atac amb un camió

CCOO de Catalunya condemna l’atac terrorista que va tenir lloc ahir dijous, 14 de juliol, a la ciutat de Niça, a França, quan un camió va atropellar a la multitud que contemplava els focs artificials per la festa nacional francesa. Al mateix temps, expressa la seva solidaritat amb les víctimes i les seves famílies.

Per al sindicat, el terrorisme es combat amb democràcia i justícia social i no és justificable aquest tipus de violència, que representa una amenaça als drets humans. El colpidor nombre de víctimes d’aquest brutal atemptat no pot expressar per si sol el dolor i la tragèdia que ha sembrat aquest atac indiscriminat entre la ciutadania francesa. La massacre deliberada contra la població en el dia de la seva festa nacional -en la qual celebrava els valors republicans de la llibertat, la igualtat i la fraternitat- és prova d’una crueltat i abjecció sense límits. Des de la més profunda consternació i torbament, CCOO de Catalunya condemna aquest miserable atac i expressa el seu condol als ciutadans i ciutadanes i treballadors i treballadores francesos i els fa arribar la seva solidaritat.

CCOO de Catalunya se suma a la convocatòria d’un minut de silenci, avui divendres 15 de juliol, a les 12 hores, com a mostra de solidaritat amb el poble francès, al davant dels ajuntaments (a Barcelona, a la plaça de Sant Jaume).

#JeSuisNice

Oficina de Premsa de CCOO de Catalunya
Barcelona, 15 de juliol de 2016

Aquesta publicació digital arriba per correu electrònic, amb una periodicitat quinzenal, a tots els afiliats i afiliades que ho desitgen, completa la informació de la revista en paper Lluita Obrera i afegeix un plus d’actualitat a la informació del sindicat. 

En aquest número parlem de la celebració dels 40 anys de l’Assemblea de Barcelona, la reunió entre Toxo i Puigdemont, la bretxa salarial entre homes i dones i els 30 anys del CITE, entre d’altres temes.

Fes clic per veure el número 248 del Lluita Digital. 

Si encara no t’hi has subscrit, fes-ho ara! 

Subscripció gratuïta al Lluita Digital.   

Augmenta la bretxa salarial: la precarietat colpeja amb més força les dones

A finals de juny es va fer públic l’avançament de l’Enquesta d’estructura salarial del 2014 en la qual es constata que aquesta ha augmentat gairebé un punt en relació amb el 2013 i se situa en el 25,95. Això vol dir que les dones cobrem 6.922,63 € menys que els homes de salari mitjà anual.

Aquest augment de la bretxa és degut al fet que encara que baixen els salaris d’homes i dones, la baixada del salari de les dones és el 175% de la dels homes.

En aquesta reflexió no vull entrar en gaires dades, però algunes s’han de tenir en compte.

La bretxa salarial augmenta a mesura que ens fem grans. Així quan tenim entre els 45 i els 54 anys i 55 anys i més, cobrem gairebé 1/3 del salari dels homes (més de 10.000 € de diferència anual), ja que augmenten els salaris dels homes i baixen els de les dones. I per què passa això? Perquè encara ens penalitza la maternitat i el temps de treball que dediquem a la cura de les persones; perquè encara no tenim les mateixes possibilitats de promocionar i tenir una continuïtat en les nostres carreres professionals.

Al sector serveis, que és el que té més dones treballant, hi ha una bretxa salarial més alta (25%). Mentrestant,  a la indústria la mitjana salarial anual dels homes puja (736 €) mentre ha baixat la de les dones (-144,5 €).

Pel que fa referència a la jornada a temps parcial s’observa un augment de més de 4 punts, la bretxa salarial se situa  en el 4,86 mentre que a l’any 2013 gairebé no existia: comença a aparèixer la bretxa en les situacions més precàries, ja que disminueix més del doble el salari de les dones.

Si parlem de contractació, la bretxa augmenta tant en la contractació indefinida com en la contractació de durada determinada. I també aquí observem que en les condicions d’ocupació més precàries augmenta més la bretxa. Això és així perquè la pujada del salari dels homes duplica la de les dones. Igualment la contractació indefinida té una bretxa superior al 27 (8.000 €) perquè la baixada de salaris de les dones quadruplica la dels homes.

Per grups d’ocupació, augmenta 9 punts la bretxa salarial en les persones que treballen a la restauració, en serveis personals i a la venda, arriba als 36,13, com a conseqüència del fet que la quantitat que puja el salari dels homes (1.100 €) baixa en el salari de les dones. Tant en aquestes ocupacions com en les elementals, on la bretxa està situada als 37,37 punts, el salari de les dones és més d’1/3 inferior al dels homes. Es dóna el cas que aquestes ocupacions són les que tenen els salaris més baixos, és a dir, que la precarietat torna a colpejar més fort les dones.

Hi va haver un moment en què la precarietat ens va apropar en condicions laborals, i encara que ja advertíem que això no eren avançaments cap a la igualtat de drets, sembla que ara hi ha una tendència continuada a fer creure que les sortides de la crisi es poden trobar sense avançar en la igualtat de dones i homes i que es poden trobar a costa de les dones.

Fa falta un esforç i molta voluntat per mantenir criteris clars. Si continuem analitzant les dades sense diferenciar com són per a nosaltres i com són per als homes podem arribar a conclusions equivocades i donar respostes i alternatives que no serveixen. Això a les dones no ens serveix perquè no reflecteix la nostra situació i no ens ho creiem perquè estem en una situació pitjor i per tant les sortides no ens arriben. Als homes no els serveix perquè la seva situació tampoc es veu reflectida, i el seu sentir és que estem millor.

Per acabar amb aquesta bretxa salarial i impedir que la sortida d’aquesta crisi i els atacs a les relacions laborals siguin a costa de la precarització de les dones i la seva expulsió del món assalariat, des de CCOO hem de fer les nostres anàlisis, alternatives, propostes i accions, partint d’aquesta realitat diferent. Això és tenir en compte la perspectiva de gènere de la qual tantes vegades parlem.

• Necessitem polítiques actives d’ocupació amb perspectiva de gènere i incentivar les empreses petites i mitjanes per negociar i dur a terme mesures i plans d’igualtat.
• S’ha de dotar la Inspecció de Treball de personal format i especialitzat en gènere que pugui actuar d’ofici per detectar i identificar discriminacions laborals, sobretot en professions feminitzades.
• Els pressupostos de l’Estat han de garantir els serveis públics d’atenció social a la dependència.
• S’ha d’aplicar la durada i la prestació màxima del permís de paternitat que recull la llei 3/2007 i la dotació de partides pressupostàries. I hem d’avançar cap als mateixos permisos per a homes i dones.
• Hem de fer una aposta ferma cap a la igualtat de dones i homes en la negociació col·lectiva incorporant en els convenis col·lectius:
  • La definició de tots els conceptes retributius.
  • La identificació dels conceptes retributius per a cada un dels llocs de treball per a evitar que existeixi qualsevol tipus de discriminació per raó de sexe.
  • La garantia que els llocs de treball feminitzats no estiguin infravalorats.
  • Una valoració de llocs de treball amb perspectiva de gènere, i fer que treballs d’igual valor tinguin realment igual salari
  • Una comissió paritària d’igualtat que faci el seguiment de tots aquests aspectes, més els inclosos en els plans d’igualtat.

Per tot això les dones hem d’estar presents de forma paritària en tots els àmbits de negociació i de presa de decisió del nostre sindicat.


Lidia Sandalinas Félez

L’article ‘La sortida té nom de dona o no serà’ s’ha publicat originàriament al blog Dones de CCOO de Catalunya

Valoració de les dades de l’IPC de juny del 2016

L’índex de preus de consum (IPC) del mes de juny a escala estatal incrementa 2 dècimes, fins al -0,8% en termes interanuals, per l’augment del preu dels carburants, l’electricitat i dels viatges organitzats respecte de l’any passat.

La inflació subjacent, és a dir, l’estructural, que no té en compte ni els aliments no elaborats ni el preu dels carburants es redueix 1 dècima fins al 0,6% per la baixada del preu dels aliments i l’electricitat.

L’IPC mensual se situa en el 0,5%. Aquest mes registra l’increment dels preus de l’electricitat i els carburants, dels aliments i dels hotels i comença a reflectir l’inici de les rebaixes amb una lleu baixada del preu de vestit i calçat.

A Catalunya, l’IPC interanual s’incrementa 2 dècimes, el mateix que l’indicador estatal, i se situa en el -0,5%, amb un diferencial de 3 dècimes respecte de l’indicador estatal pels preus més elevats de l’electricitat, l’educació i la sanitat.

Els preus a la zona euro també s’incrementen en 2 dècimes fins al 0,1% en termes interanuals, igual que l’IPC harmonitzat espanyol, que és del -0,9%, el que reflecteix la situació de frenada econòmica que viu la Unió Europea.

CCOO considera que:
• Mentre l’IPC general es manté en taxes negatives no es pot fer perdre de vista l’increment dels preus dels béns de primera necessitat i els efectes negatius que això té sobre el poder adquisitiu de les persones.
• La inflació a Catalunya és superior a l’estatal per l’efecte dels preus de l’activitat privada en els sectors educatius i sanitaris i el major preu dels serveis bàsics com l’electricitat, que s’incrementa més que en el conjunt de l’Estat.
• Els baixos salaris i la precarietat laboral fan que la recuperació del consum intern encara sigui feble. És evident que no hi haurà recuperació econòmica fins que no hi hagi recuperació salarial.
• Les polítiques d’austeritat i les retallades de pensions i prestacions socials estan perjudicant el poder adquisitiu de les persones, i fan augmentar els nivells de pobresa i exclusió social.
• La caiguda de la inflació a la zona euro reflecteix la situació de debilitat de l’economia d’aquesta zona. Cal canviar les polítiques d’austeritat i posar fi als objectius de dèficit que llastren la recuperació i ofeguen a la ciutadania.

CCOO reclama:

-Derogar la reforma de les pensions del Govern del PP, i recuperar el consens del Pacto de Toledo entre partits i organitzacions sindicals i empresarials que asseguri el futur del sistema públic de pensions.
-Increments salarials als convenis i augment progressiu del salari mínim interprofessional (SMI), d’acord amb la Carta Social Europea, i increment dels indicadors de referència dels ajuts públics IPREM i IRSC a Catalunya.
-La posada en marxa de forma urgent de la renda garantida de ciutadania per a qui no té recursos i un pla de xoc contra la pobresa i l’exclusió social.
-Actuar contra la precarietat i la pobresa laboral, que permetin una vida digna i garanteixin la sostenibilitat de les pensions.
-Que el nou Parlament de l’Estat es comprometi a incrementar l’SMI i la derogació de les dues reformes laborals que estan precaritzant les condicions laborals i amenacen la recuperació de l’economia.
-Derogació de la reforma de les prestacions d’atur, que n’ha restringit l’accés i ha retallat la quantia i la durada.
-Una reforma fiscal progressiva perquè pagui més qui més guanya i es persegueixi el frau, l’evasió i l’elusió fiscal.

Oficina de Premsa de CCOO de Catalunya
Barcelona, 13 de juliol de 2016