D’un temps ençà, comencen a sentir-se algunes veus que ens adverteixen del perill que representa per a la normalització lingüística del català la presència creixent de persones immigrades en la nostra societat.

Tanmateix, encara que moltes d’aquestes persones estan interessades a acostar-se al català i s’esforcen a aprendre’l, la veritat és que molt sovint no els ho posem gaire fàcil.

Potser ho fem involuntàriament, però de vegades, pecant d’un paternalisme excessiu, pensem: ‘Ja tenen prou problemes, només els falta haver d’aprendre encara una altra llengua, i més si és una llengua tan petita i tan poc útil com el català». I els parlem en castellà ‘tant és, si ells s’esforcen a parlar-nos en català’, per bona educació i per solidaritat ‘això pensem’, i així els oferim unes idees preconcebudes que ens van a la contra a tots, a nosaltres i a ells: infravalorem la nostra pròpia llengua i, a més, no els donem l’oportunitat d’aprendre-la. D’altra banda, per a certes persones, potser amb més mala fe, això és una manera de mantenir les distàncies, de deixar clar que aquell ‘no és dels nostres’. Ja ho vam viure arran d’una onada migratòria, i ja hi vam haver de lluitar un cop.

Estem tips de dir, una vegada i una altra, que les administracions han de garantir l’accés al coneixement de les llengües del país d’acollida a les persones nouvingudes. Però tampoc no podem oblidar que aquestes persones per aprendre el català han de parlar-hi amb algú, i aquest algú necessàriament ha de ser una persona, no una administració. Per tant, si no ho fem nosaltres, qui ho farà?

C. Bertran/C. Hernández

D’un temps ençà, comencen a sentir-se algunes veus que ens adverteixen del perill que representa per a la normalització lingüística del català la presència creixent de persones immigrades en la nostra societat.

Tanmateix, encara que moltes d’aquestes persones estan interessades a acostar-se al català i s’esforcen a aprendre’l, la veritat és que molt sovint no els ho posem gaire fàcil.

Potser ho fem involuntàriament, però de vegades, pecant d’un paternalisme excessiu, pensem: «Ja tenen prou problemes, només els falta haver d’aprendre encara una altra llengua, i més si és una llengua tan petita i tan poc útil com el català…». I els parlem en castellà -tant és, si ells s’esforcen a parlar-nos en català-, per bona educació i per solidaritat -això pensem-, i així els oferim unes idees preconcebudes que ens van a la contra a tots, a nosaltres i a ells: infravalorem la nostra pròpia llengua i, a més, no els donem l’oportunitat d’aprendre-la. D’altra banda, per a certes persones, potser amb més mala fe, això és una manera de mantenir les distàncies, de deixar clar que aquell «no és dels nostres». Ja ho vam viure arran d’una onada migratòria, i ja hi vam haver de lluitar un cop.

Estem tips de dir, una vegada i una altra, que les administracions han de garantir l’accés al coneixement de les llengües del país d’acollida a les persones nouvingudes. Però tampoc no podem oblidar que aquestes persones per aprendre el català han de parlar-hi amb algú, i aquest algú necessàriament ha de ser una persona, no una administració. Per tant, si no ho fem nosaltres, qui ho farà?

C. Bertran/C. Hernández

bla bla

bla bla…. bla bla…. bla bla…. bla bla…. bla bla…. bla bla…. bla bla….bla bla…. bla bla…. bla bla….bla bla…. bla bla…. bla bla…. bla bla…. bla bla…. bla bla…. bla bla….bla bla…. bla bla…. bla bla….bla bla…. bla bla…. bla bla…. bla bla…. bla bla…. bla bla…. bla bla….bla bla…. bla bla…. bla bla….bla bla…. bla bla…. bla bla…. bla bla…. bla bla…. bla bla…. bla bla….bla bla…. bla bla…. bla bla….

La possible ampliació i desregulació dels concerts educatius,
anunciada avui pels mitjans de comunicació, desvia el debat necessari
de la futura Llei de Qualitat i llança una ombra respecte el futur de
la xarxa pública.

CCOO considera inacceptables les propostes que , sembla ser, fa el MECD referides a la concessió de concerts parcials, sense control social en l’admissió d’alumnes, així com la desregulació que es produiria en l’educació infantil al permetre el no compliment del decret de requisits mínims, i deixar d’ésser una etapa educativa per passar a assistencial depenent dels Departaments de Treball i Serveis Socials.

La Federació d’Ensenyament de CCOO de Catalunya entén que aquestes propostes només porten a obrir una guerra escolar entre xarxes, que en res beneficia al nostre sistema educatiu. CCOO manifestem que les Administracions Educatives han de potenciar la xarxa pública i garantir que tots els centres sostinguts amb fons públics estiguin sotmesos al mateix control social.

Aquestes consideracions han estat traslladades a la ministra Pilar del Castillo en la reunió que ha mantingut aquest mati amb els representants de CCOO, José Maria Fidalgo i Fernando Lezcano. En la mateixa reunió se li ha lliurat el document "Deu propostes per millorar la qualitat de l’ensenyament" en el que s’exposen les reflexions i propostes del nostre sindicat per adaptar el nostre sistema educatiu a les necessitats de la societat.

En la mateixa reunió hem expressat a la Sra. Ministra la necessitat
d’arribar un acord estatal per l’educació, partint del diàleg,
la negociació i el consens amb la comunitat educativa.

bla bla…. bla bla…. bla bla…. bla bla…. bla bla…. bla bla…. bla bla….bla bla…. bla bla…. bla bla….bla bla…. bla bla…. bla bla…. bla bla…. bla bla…. bla bla…. bla bla….bla bla…. bla bla…. bla bla….bla bla…. bla bla…. bla bla…. bla bla…. bla bla…. bla bla…. bla bla….bla bla…. bla bla…. bla bla….bla bla…. bla bla…. bla bla…. bla bla…. bla bla…. bla bla…. bla bla….bla bla…. bla bla…. bla bla….bla bla…. bla bla…. bla bla…. bla bla…. bla bla…. bla bla…. bla bla….bla bla…. bla bla…. bla bla….

Per les declaracions d’alguns insignes personatges de l’Estat (testes coronades incloses) -i per les posteriors declaracions de col·laboradors, tertulians i altra fauna habitual en alguns mitjans de comunicació- semblaria que una part de la nostra classe política està patint un procés accelerat d’amnèsia històrica.

Hores d’ara, amb l’abundància de dades històriques que ho avalen i, especialment, amb testimonis vius que ho han patit en la seva pròpia carn, negar evidències tan clares com la persecució del català -i de les altres llengües de l’Estat diferents del castellà- en certs períodes molt recents de la nostra història més que un despropòsit o una mostra d’ignorància supina és un cas clar de manipulació de la memòria històrica. De fet, la mateixa manipulació barroera que permet condecorar un torturador declarat.

I ja que parlem de memòries històriques, potser és el moment de reconèixer l’aportació que milers de persones, catalanoparlants de naixement o d’adopció, o potser sense parlar mai català, van fer al manteniment i la promoció del català en els temps difícils de la dictadura i en els primers anys de la democràcia.

Potser caldria recordar algunes intervencions en un català amb un fort accent andalús a reunions del sindicat, el partit o l’associació de veïns… O que la immersió lingüística va nèixer en els barris obrers de les ciutats dormitoris que rodejaven Barcelona com a resposta a la demanda de pares i mares que, tot i no haver nascut aquí ni parlar català, volien que els seus fills el parlessin.

Malauradament, sembla que en passar els anys els records perden força i que el lligam emocional que van establir amb el català s’ha refredat. A vegades em sembla que a algunes persones ja els està bé. I no em refereixo pas als que fa uns anys deien: «Yo no hablo catalán pero mis hijos sí» com una mostra del seu arrelament al país. En tot cas, potser és el moment de fer un acte de memòria i de reconeixement.

Carles Bertran

Comunicat emès per CCOO del Barcelonès:

CCOO del Barcelonés ha iniciado una campaña de información entre los usuarios y usuarias del Servei Català de Salut para se cumplan los compromisos de resolución de las listas de espera, mediante la distribución de una hoja informativa por los centros sanitarios de l’Hospitalet inicialmente y después del resto de la comarca.

El Servei Català de Salut ha manifestado que desde el 1 enero de 2002 hay 8 tipos de intervenciones en las que existe un compromiso de resolución en un término de 6 meses.

La información sobre estos compromisos no es de dominio público entre los usuarios y esto hace que los usuarios no reclamen sus derechos y se superen por tanto los tiempos comprometidos.

La situación se agrava debido a los déficits hospitalarios y de asistencia sanitaria especializada.

Además, se da la circunstancia de que en algunos centros sanitarios, por motivos de difícil justificación, el paciente tiene que esperar ‘varios días y hasta semanas’ simplemente para ser incluido en las listas, con lo que se enmascara la duración real de espera para ser atendido por el médico especialista o ser intervenido quirúrgicamente.

Situaciones como estas, además de incidir negativamente en la salud del paciente incrementan el número de visitas a los centros sanitarios originándose los consiguientes perjuicios en pérdidas de tiempo y desplazamientos del usuario, entre otros.

Por tanto, desde CCOO del Barcelonés reclamamos la incorporación en lista de espera para ser atendidos inmediatamente después de ser prescrita la intervención o asistencia médica.

Oficina de Premsa de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya

Barcelona, 22 de febrer de 2002

CCOO de Catalunya, davant les dades del nou IPC que estableixen una disminució del IPC del mes de gener -1%, i una taxa interannual en el 3,1 % constatem que amb el canvi de la base de càlcul s’impedeix poder fer una valoració de la evolució de la inflació. Es significatiu que al contrari que amb la EPA, el Govern no hagi fet una simulació de quina hauria sigut la evolució de l’antic IPC, que alguns analistes de entitats financeres estableixen en un 0,6% superior al nou.. Volem remarcar que malgrat tot la inflació subjacent es situa en un 3,6%, la qual cosa determina que ens troben davant un problema estructural.

CCOO de Catalunya denunciem que el nou IPC no pot amagar la manca de cap política enfront de la inflació. El Govern del PP es el principal responsable de mesures inflacionistes com les taxes de la gasolina i d’altres que han estat sens dubte impulsores de la inflació. El descens de la inflació que s’estava produint els darrers mesos eren fruit de la situació d’alentiment econòmic i la baixada del consum intern. El nou IPC no pot amagar la realitat de l’increment de preus que han suposat les noves taxes, l’increment de preus oficials que s’ha donat en diversos serveis, i l’arrodoniment derivat de la introducció de l’euro, malgrat que en aquest últim cas pot aguditzar-se en els propers mesos.

CCOO de Catalunya defensarem per l’any 2002, pel conjunt dels treballadors, tal com estableix l’Acord per la Negociació Col·lectiva, un creixement moderat dels salaris i especialment l’establiment, en tots els convenis, de les clàusules de revisió salarial com la millor garantia per als salaris. La política del Govern del PP perjudica, de forma molt greu, a aquells sectors, funcionaris i els perceptors del Salari Mínim Interprofessional ( dels més baixos de tota la UE) que tenen les seves rendes directament vinculades a les errònies previsions del govern i que no tenen clàusula de revisió. És per això que reivindiquem novament el dret a la negociació col·lectiva dels funcionaris, i l’establiment d’un salari Mínim d’acord amb els criteris de la Carta Social Europea.

Pel que fa a Catalunya, la inflació, segons el nou IPC, del mes de gener ha estat del 0% i la interannual es situa en el 3,1 %. CCOO de Catalunya exigim novament la negociació a Catalunya d’un acord que permeti establir pel 2002, un Salari Mínim Garantit de 110.000 pessetes.

Oficina de Premsa de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya

Barcelona, 22 de febrer de 2002