Mariela Iglesias i Mireia Fiori analitzen la crisi de l’habitatge des d’una perspectiva de gènere, reivindicant el dret a un habitatge digne i inclusiu com a eina d’igualtat.
Per Liliana Reyes, secretària de Noves Realitats del Treball, Territori i Migracions de CCOO de Catalunya
«La mercantilització de l’habitatge perpetua les desigualtats estructurals, convertint l’accés en un privilegi condicionat per factors com la bretxa salarial i la divisió sexual del treball, que històricament han situat les dones en una posició de vulnerabilitat.»
Entrevista a:
Mariela Iglesias. Sociòloga, especialista en polítiques urbanes. Professora al màster universitari de Ciutat i Urbanisme dels Estudis de Dret i Ciència Política de la UOC. Membre de Territoris Oblidats i col·laboradora de la FAVB.
Mireia Fiori. Urbanista, directora del màster universitari de Ciutat i Urbanisme dels Estudis de Dret i Ciència Política de la UOC. Membre assessora de la Unitat d’Igualtat de la mateixa universitat.
La crisi de l’habitatge és, sense dubte, una de les nostres principals preocupacions. L’accés cada vegada més restringit a un habitatge ens està deixant, fins i tot tenint una feina, en risc d’exclusió residencial, especialment les dones. Però per què les dones?
Sabem que tenim un gran problema d’habitatge, és clar. Creiem, però, que, com en la majoria de les crisis, les dones en resultem més afectades i que patim més exclusió residencial. Com ho veieu vosaltres?
MF: Perquè un habitatge sigui inclusiu, ha de ser accessible, i aquest dret, ara mateix, a Espanya, no està garantit.
MI: Quan penso en la crisi d’habitatge a Espanya, penso que les polítiques d’habitatge que s’han fet són més d’accés al mercat de l’habitatge que no pas de desenvolupament del dret a l’habitatge. L’orientació que es dona al problema és la de com accedir al mercat de l’habitatge, però no la de com garantir aquest dret. Així, l’habitatge és una mercaderia més, i accedir al mercat és sempre més difícil per a les dones, principalment per la bretxa salarial que hi ha entre dones i homes, ja que històricament les dones no han estat en el treball assalariat en les mateixes condicions que els homes. A més, la propietat i la titularitat també són majoritàriament masculines.
Així doncs, si abordem la situació des d’un enfocament interseccional, el problema no rau només en els factors de desigualtat de les dones en si, sinó que també té a veure amb les desigualtats estructurals. És així?
MF: Crec que tot s’explica pel risc de pobresa: hi ha més dones en la pobresa (principalment, les dones migrants) perquè són les que tenen pitjors condicions de treball i perquè hi ha una clara discriminació dels arrendadors.
Així mateix, les dones en condició de monoparentalitat es troben en situació de risc i, també, els seus fills i filles. Són situacions que sumen desigualtats, de manera que ja d’entrada el mercat de l’habitatge les expulsa.
MI: Tot és com una roda que va fent d’engranatge de diversos factors. És una acumulació de factors que fan que mai hi puguis accedir en igualtat de condicions perquè tot, estructuralment, està dissenyat per a l’accés al mercat privat, i no hi ha condicions perquè les dones, les més vulnerables, hi tinguin un veritable accés. Hem de posar un fre en aquesta roda i fer canvis estructurals per generar inclusió, hem de posar l’enfocament en el dret més que en l’accés al mercat, perquè garantir el dret a l’habitatge és generar inclusió.
Necessitem mesures legislatives, però si les dones patim més exclusió residencial que els homes, hauríem de pensar també en polítiques d’habitatge amb perspectiva de gènere?
MF: Sí, les dones estan més exposades a ser desnonades, a patir pobresa energètica, a viure en una ubicació pitjor, en una propietat pitjor…
MI: Crec que hem de fer una discriminació positiva, sí, com en altres polítiques. És cert que l’adjudicació de l’habitatge públic sí que té en compte alguns factors com la monoparentalitat i els fills a càrrec, però és insuficient. Per tant, s’ha d’abordar la regulació del mercat, perquè amb habitatge públic no s’hi arriba, així que hem de començar a gestionar o a regular la gestió del mercat privat, de manera pública. En alguns espais es diu que es gestionin públicament les borses privades d’habitatge i que les discriminacions no siguin possibles, que els requeriments per al lloguer siguin regulats, que no et puguin demanar el que vulguin unilateralment. Sí, s’ha d’intervenir en aquesta matèria o s’ha de regular de manera pública perquè és un dret, no tot s’hi val. S’ha de canviar la gestió que en fa el mercat.
MF: No és només posar el límit de preu, sinó que s’ha de regular, d’una banda, i incentivar, de l’altra. A més, cal atendre les diferents formes familiars i les necessitats diverses dels que no són la típica llar. S’han d’incorporar les vulnerabilitats existents.
Ens pots explicar una mica més en detall què vols dir quan afirmes que hem d’atendre les diferents formes familiars o de llar?
MI: Sí, és molt important reconèixer altres formes familiars, perquè les dones moltes vegades ens organitzem amb altres dones, per criar juntes, per exemple. Hi ha estratègies i formes de noves famílies que les polítiques públiques encara no reconeixen, de manera que per donar-te una ajuda tu has de dir quants ingressos tens a la llar. Llavors, es distorsiona tot, perquè seguim pensant en la família tradicional, en la parella com allò normatiu.
MF: Tenim un model arcaic que no ha sabut evolucionar amb les necessitats reals, que no visibilitza o que no considera la vulnerabilitat de col·lectius diversos.
MI: És clar. Per exemple, en el cas de les dones soles, les dones grans, que possiblement són propietàries, no estem fomentant un altre tipus d’habitatge i de comunitat, perquè elles són vulnerables i, moltes vegades, estan soles. La seva condició d’habitabilitat és paupèrrima moltes vegades.
Llavors, entenem que, a més d’un parc públic, hi ha d’haver una gestió pública i més comunitària, diria jo, no?
MI: És clar, mira, sabem que moltes dones estan criant soles, que hi ha una cultura de criança individualitzada. Pensem que, amb el tema de l’habitatge, també hi té molt a veure el reconeixement del treball de cures. Aquest reconeixement permetrà la creació de polítiques integrals, polítiques de ciutat, amb horaris compatibles de vida i de treball.
Començar a entendre, més que parlar-ne, que hi ha diferents treballs fonamentals que fem les dones és bàsic.
MF: Si les ciutats no consideren el treball reproductiu en la planificació de les seves polítiques, estarem excloent les dones del dret a l’espai i de l’accés a l’habitatge, per descomptat.
Heu parlat de com ens organitzem les dones. Què hem de fer nosaltres per treballar juntes per aconseguir l’accés a un habitatge digne?
MI: Hem de prendre més la paraula, tenir més veu, reconèixer l’heterogeneïtat que hi ha entre nosaltres. Em sembla que la sororitat ha de reconèixer la nostra diversitat de condicions de vida. L’organització en el cooperativisme funciona i hi ha hagut bones experiències. Crec que també hi pot haver l’oportunitat de dissenyar altres tipus d’habitatges que ens permetin criar d’una altra manera, cuidar-nos d’una altra manera, envellir de manera diferent.
MF: Hi ha moltes iniciatives, però encara són molt incipients en relació amb l’impacte que té en el dret a l’habitatge. Tenim una estudiant que va fer un treball relacionat amb això. Es diu Almudena Sánchez i conclou que, per a l’àmbit de Madrid, ni el cohousing ni la cooperativa són ara mateix alternatives que puguin donar resposta a aquesta situació, perquè segueix existint una barrera econòmica per accedir-hi, ja de base, però també perquè hi ha una barrera de disponibilitat per participar-hi, perquè aquestes iniciatives suposen la participació de les persones que hi viuran i sabem que les dones tenim menys temps. Llavors, sí que és necessari apostar decididament per impulsar aquestes iniciatives al voltant de molta més solidaritat i suport per a la construcció de xarxes. Si no hi ha una aposta ferma amb perspectiva feminista, seguirem parlant de manera una mica al·legòrica.
MI: I molt complexa, perquè llavors hi accedeix només qui té molt capital social, i les dones, realment, som més pobres en diners i en temps.
Bé, entenc que hauríem d’apostar per un model més col·laboratiu, amb gestió pública potent, amb perspectiva feminista, perquè és veritat que les dones gestionem més la llar. Ara bé, què diuen les dades sobre qui té la propietat, la titularitat, les hipoteques i els contractes de lloguer?
MF: Probablement, hi ha una diferència de gènere en la titularitat dels contractes de lloguer o de compra, no ho sé, però això seria només un símptoma d’un desequilibri a la base. Les dones, a banda d’encarregar-se de les seves tasques productives, són les qui s’ocupen de les tasques reproductives, mentre que els homes encara avui s’ocupen majoritàriament, si no exclusivament, de les tasques productives. En una societat com la nostra, això també fa que les dones siguem menys lliures per poder triar on i com viure. Per aquesta raó, sense una política que defensi aquest dret de manera diferencial, sempre hi haurà inequitat.