Entrevista a Manolo Fages, responsable de Polítiques Públiques de CCOO de Catalunya, analitza els reptes de la crisi d’habitatge i les propostes per garantir-ne el dret.
«És que l’habitatge no és només una qüestió econòmica, sinó també una qüestió de drets humans; la qualitat de vida de la classe treballadora depèn directament de la seva capacitat d’accedir a un habitatge digne.»
- Quina és la teva anàlisi de la situació actual de l’habitatge a Catalunya? Quins són els principals col·lectius afectats per aquesta crisi i com influeix en el mercat laboral i la qualitat de vida de la classe treballadora?
Encara que és un col·lectiu al qual no es fa referència sempre, crec que és necessari parlar-ne: la gent gran. És veritat que en l’anomenada generació del baby boom i en generacions anteriors hi ha un percentatge de persones molt elevat que tenen habitatges propis, però aquests habitatges, en molts casos, són antics i no són adequats a les necessitats residencials d’aquestes persones, cosa que els posa en un atzucac, perquè el preu de mercat del seu habitatge no els permet vendre’l i accedir a un altre que tingui les condicions que necessiten.
Des de CCOO creiem que s’haurien d’implementar plans públics per a la creació d’habitatges assistits en règim de lloguer social o a canvi de la cessió del seu habitatge. Aquests plans públics haurien de ser gestionats per les administracions i s’haurien d’utilitzar en lloguers socials.
Com sempre, però, els col·lectius més afectats són els joves, les persones immigrants i les dones (amb els seus fills i filles), especialment les que formen una família monoparental.
- Les polítiques públiques d’habitatge semblen no revertir la crisi. A què creus que es deu aquesta manca d’eficàcia? És un problema de pressupost, d’execució o d’orientació ideològica?
Com diu Liliana Reyes, el problema de l’habitatge és polièdric, i la solució, per tant, ha de ser igualment polièdrica. És veritat que faria falta una inversió pressupostària molt important, però no és l’única cosa que falta. La prova és que en els últims 20 anys s’han dedicat a habitatge més de 200.000 milions d’euros i no han solucionat el problema. I el motiu és que la inversió es va fer des d’una visió ideològica, des del nostre punt de vista, errònia: es van dedicar els diners a ajudes a la compra d’habitatge i a beneficis fiscals. La conseqüència d’aquesta inversió errònia és que es podrien haver construït gairebé 2.000.000 d’habitatges públics, que no es van fer, i aquests diners van acabar en mans de capital privat sense que servissin per incrementar el parc públic d’habitatges.
- Com afecta la crisi d’habitatge a les reivindicacions laborals i sindicals? Pots integrar aquesta lluita dins de les negociacions col·lectives i les plataformes reivindicatives dels treballadors i treballadores?
Indubtablement que afecta, ja que serveix de molt poc aconseguir grans avenços en la negociació col·lectiva, si el que s’hi aconsegueix es perd després en dos elements que marquen fonamentalment la qualitat de vida de la classe treballadora: la cistella de la compra i l’habitatge.
No és que puguem integrar aquesta lluita a les negociacions col·lectives, és que l’hem d’integrar. Segurament ens trobem en un terreny de joc que s’està modificant, ja que aquests factors són nous en la negociació col·lectiva, però així, només d’entrada, se m’ocorren algunes idees. Per exemple, en aquells casos en els quals hi hagi un fons social en el conveni, dedicar-ne una part a temes d’habitatge, o bé si hi ha plans de pensions d’ocupació, intentar que les aportacions es dediquin a inversió en parc immobiliari no especulatiu. En aquest sentit, CCOO d’Espanya ha fet una proposta sobre la creació d’un fons d’inversió per a l’habitatge assequible (FIVA), que pugui canalitzar tots aquests recursos al costat de capital públic, per incrementar el parc d’habitatge públic existent i que aquest sigui compatible amb els objectius de petits estalviadors i les inversions dels plans de pensions d’ocupació, però que no tingui caràcter especulatiu.
- Com es poden compatibilitzar els interessos econòmics del turisme amb el dret a l’habitatge? N’hi ha prou amb limitar les llicències de pisos turístics o cal una reforma més àmplia?
El sector turístic i especialment els grans operadors han d’entendre que, si volen tenir expectatives a mitjà i a llarg termini, el model turístic ha de canviar. Si no es modifica el model turístic i es fa compatible socialment amb els veïns de les localitats turístiques i sostenible mediambientalment, el seu futur és molt negre, però en el camí s’haurà emportat per davant ciutats i pobles.
Per això, no és suficient limitar els pisos turístics. Aquests, a més, han de tenir el mateix tractament que qualsevol altre allotjament vacacional, i cal determinar quin impacte tenen en els serveis locals i autonòmics i en el medi ambient. Per tant, cal afegir-los el preu d’aquests serveis.
- Ciutats com Barcelona competeixen per atraure inversors i talent estranger. Creus que això és compatible amb el dret a l’habitatge? Quin paper hi hauria de tenir l’Administració pública per equilibrar aquesta situació?
Jo no crec que sigui un problema d’on venen les inversions, sinó com venen i per què venen. És a dir, si la inversió que arriba és per especular amb l’habitatge o altres elements i no genera valor afegit per a la societat catalana.
Pel que fa a l’arrelament social, ens estem equivocant, des del nostre punt de vista, en la manera d’atreure talent estranger. El talent s’ha d’atreure creant un clima de confiança i dotant de mitjans suficients per facilitar la sinergia amb el talent autòcton, que ja tenim. Tot i reiterant-me, crec que les administracions han de tenir dos papers fonamentals: d’una banda, el de control, intentant evitar aquestes inversions que compren blocs de cases sencers per treure’ls del mercat residencial i traslladar-los al turístic, i, de l’altra, treballant en programes de col·laboració entre empreses catalanes i estrangeres que, per exemple, treballin per a una transformació verda de la nostra indústria.
- Quines mesures concretes proposes per incrementar el parc públic d’habitatge? L’expropiació de pisos buits o la promoció de cooperatives d’habitatge són solucions viables?
La primera mesura ha de ser definir un pla d’habitatge global que ataqui tots els fronts. Des de CCOO hem llançat una bateria molt àmplia de mesures, però, en concret, sobre les que planteges, la primera, més que expropiació dels pisos buits, seria l’expropiació de l’ús d’aquests pisos buits, per posar-los en situació de lloguer social i pagant al propietari el preu que es consideri just des de la visió que l’habitatge és un dret constitucional i universal.
Prèviament a aquesta mesura, sí que gravaria fiscalment de manera important els pisos buits, especialment, els que estan en possessió de grans tenidors d’habitatge. També intervindria sobre el contracte de temporada, que és l’altra escletxa per on les immobiliàries han trobat la manera de saltar-se la llei. Aquest contracte hauria de tenir caràcter causal, per exemple persones treballadores desplaçades temporalment, estudiants, desplaçats per tenir cura de malalts, etc., i hauria d’estar subjecte a limitació de preus i a control administratiu com una forma més d’habitatge residencial, això sí, amb caràcter temporal.
Respecte de les cooperatives d’habitatge, crec que l’economia social hi ha de tenir també un paper important, i, per descomptat, que el sòl que posin les administracions a disposició sigui per construir habitatges socials a preus assequibles i que no els construeixin ells directament de manera que no caiguin en mans de capital privat amb interessos mercantils. És a dir, aquest sòl, per tant, ha d’anar destinat a lloguer social o a cessió en forma de dret de superfície, i dirigit a entitats socials i a l’economia social.
- Quin impacte creus que pot tenir la limitació del preu dels lloguers per protegir les veïnes i els veïns? Hi ha exemples internacionals que puguin servir-nos de model?
La intervenció en el mercat de l’habitatge és imprescindible, i la limitació de preus de lloguer és necessària, però això no és suficient per a la protecció de l’inquilí. Qualsevol persona experta en dret d’habitatge dirà que hi ha un desequilibri inacceptable entre la posició jurídica de l’arrendador i la de l’inquilí, per exemple en la durada del contracte, en les diferents fórmules de lloguer que ha deixat la llei del dret a l’habitatge… En resum, el control de preus és necessari, però no suficient.
Quant a exemples internacionals, segurament, si preguntessis a cent persones que coneguin el tema, la gran majoria contestarien el mateix: Viena. Allà s’ha realitzat política d’habitatge des de fa uns cent anys, i el resultat és que el 60 % de la població viu en habitatges socials. Viena té més de 220.000 habitatges de lloguer controlats directament o indirectament per l’Administració, i, una última dada, un habitatge de 80 metres costa, de lloguer, uns 900 euros, tenint en compte que el salari mitjà, enguany, a Àustria és d’una mica mes de 57.000 euros. Això no vol dir, però, que el sistema de Viena sigui perfecte, sinó que també té els seus clarobscurs i, com tot, és millorable.
- Com es pot garantir l’habitatge per a les classes treballadores en barris afectats per la pressió turística i immobiliària? Es poden implementar solucions immediates o és un problema que requereix una estratègia a llarg termini?
Part de la resposta a aquesta pregunta, crec que és en les anteriors respostes: amb polítiques públiques, limitació dels pisos turístics, intervenció sobre els habitatges buits, control dels preus i contractes de lloguer, creació d’oficines d’habitatge que mediïn entre arrendadors i inquilins i també en l’oferta, i, sobretot, en un element que diferencia una mica les nostres propostes i que és la vinculació del preu dels lloguers als salaris.
Respecte de la segona part de la pregunta, caldrà prendre mesures d’urgència perquè la situació és de màxima emergència, i per això s’ha d’actuar sobre el parc d’habitatge existent, no podem esperar que es construeixin milers d’habitatges. Però, alhora, és necessari un gran pacte d’estat per establir aquesta estratègia d’habitatge a llarg termini. Com deia en l’exemple, a Viena fa més de cent anys que desenvolupen una política d’habitatge amb un clar objectiu i un gran acord social i polític.
- Quin paper poden tenir els sindicats com CCOO en la lluita pel dret a l’habitatge? Tens propostes concretes o accions planificades per influir en les polítiques públiques?
CCOO té l’obligació de tenir un paper important en la lluita pel dret a l’habitatge perquè aspirem a construir una societat millor. Com a sindicat sociopolític no podem ser aliens als problemes que afecten la societat, en general, i, per descomptat, perquè és la classe treballadora la que més està patint aquesta crisi i volem tenir aquest paper sense protagonisme, des de la complicitat i la unitat amb altres organitzacions socials. Per això decidim sumar-nos a la manifestació del dia 23 de novembre.
Sí que tenim propostes concretes. No les enumeraré totes, però sí que diré que tracten del parc públic d’habitatge, del preu del lloguer, de les garanties tant dels petits arrendadors com dels inquilins, de la lluita contra els desnonaments i sobre què s’ha de fer amb els habitatges que estan en possessió de la SAREB i la normativa de segona oportunitat, entre d’altres.
- Com es poden construir aliances entre el moviment sindical i altres col·lectius, com la PAH o el Sindicat de Llogateres i Llogaters? Quins reptes comporta coordinar aquestes lluites?
Estem treballant amb les entitats que vam signar la crida per l’habitatge el 2020, com són la FAVB, la UGT o la PAH, entre d’altres, per aconseguir un front comú que ajudi a canviar les polítiques d’habitatge actuals. Ho estem fent des de la humilitat i posant-nos a disposició de totes les organitzacions igual que ho fan ells. També els oferim la nostra intel·ligència col·lectiva i la nostra important xarxa (territorial i de centres de treball).
El principal repte és posar-nos d’acord tant pel que fa a l’estratègia com al full de ruta per aconseguir-la. L’objectiu és comú i les propostes de cada organització no són gaire diferents en allò substancial, però sí que és cert que tenim maneres i temps de treball distints, i això és, potser, el més difícil de coordinar.
- Quina estratègia adoptarà CCOO Catalunya en els pròxims anys per combatre la crisi d’habitatge? És una prioritat estratègica per al sindicat?
CCOO té un full de ruta consensuat a la Comissió Executiva i transmès a tota la nostra organització. És per als propers temps i ja hem desgranat de manera implícita alguns dels seus punts. El primer és el coneixement: hem de formar i sensibilitzar tota la nostra estructura sindical perquè incorpori, a la seva activitat, la posició i les propostes del sindicat sobre habitatge. Segon, cal treballar les aliances que abans comentàvem per aconseguir un gran front social que pressioni la política en l’exigència de solucions socialment justes a l’actual problema de l’habitatge. Hem d’incidir a través del diàleg social i la concertació territorial en les polítiques d’habitatge tant en l’àmbit de la Generalitat com en el dels municipis. En resum, hem d’intentar que aquestes propostes, que portem treballant des de fa temps, es transformin en realitats. Per acabar, per descomptat que l’habitatge és una prioritat estratègica per a CCOO: és impossible dignificar la vida de les persones sense un sostre en el qual puguin viure i, per tant, com a organització progressista que som no podem ser-hi aliens, sinó que ha de ser una de les nostres prioritats en els pròxims anys.