Per Liliana Reyes, responsable de Noves Realitats del Treball, Economia Social i Solidària de CCOO Catalunya i Salvador Clarós, coordinador de polítiques sectorials.
«Avui l’habitatge ha esdevingut un instrument de mercat i un refugi patrimonial en lloc de tenir estrictament valor d’ús residencial.»
Clama la indignació per la inacció d’uns governs locals, autonòmics i de l’Estat que es mostren incapaços d’intervenir resolutivament per garantir el dret a l’habitatge. La dificultat d’accés a l’habitatge té un component doble: salaris baixos i lloguers alts. Tan alts que sovint superen o desborden els ingressos familiars. El moment de bonança i de creixement econòmic que travessa el país contrasta amb la inestabilitat residencial que pateixen treballadors i treballadores, sobre els quals s’acarnissa un mercat de lloguer que funciona cada cop més com el mecanisme més gran de generació de desigualtat a través de la transferència de rendes de llogaters a propietaris.
Durant els darrers anys, estem assistint a un canvi en el règim de tinença d’habitatge: creix la demanda de lloguer i baixa la compra. A Barcelona, la ciutat més tensada de Catalunya, els lloguers han crescut més del 60 % els darrers 10 anys. El problema, que afecta tot l’àmbit metropolità i més enllà, també ciutats en zones turístiques, ha creat un clima d’emergència social per exclusió residencial de moltes famílies, especialment joves i col·lectius vulnerables. Ara bé, l’escalada de preus no s’explica només per la insuficiència d’un irrisori parc d’habitatge públic, sinó també per la caiguda de l’oferta de lloguer habitual ocasionada per la fuga de grans i petits tenidors cap al lloguer de temporada, el lloguer d’habitacions o el lloguer turístic, aprofitant l’auge del nombre de visitants de la ciutat. També per l’acaparament de propietat immobiliària en mans de fons d’inversió, els quals perverteixen el valor d’ús de l’habitatge. Així doncs, avui l’habitatge ha esdevingut un instrument de mercat i un refugi patrimonial en lloc de tenir estrictament valor d’ús residencial.
La Llei pel dret a l’habitatge —aprovada fa un any i escaig al Congrés dels Diputats per fer front a la crisi social ocasionada per l’augment dels lloguers i que inclou mesures per augmentar l’oferta a preus assequibles, destensar el mercat de lloguer i donar ajudes a joves i col·lectius vulnerables per facilitar l’accés a l’habitatge— està resultant poc efectiva. No ha aconseguit aturar suficientment la pujada dels preus i, a més, s’ha reduït l’oferta de lloguer d’habitatge habitual pels lloguers de temporada i d’habitacions, que van quedar fora de regulació en la llei.
L’habitatge públic és un bé molt escàs a Catalunya que cal fer créixer. No obstant això, ampliar aquest parc demana llargs terminis d’execució. Els 50.000 habitatges públics abans del 2030 anunciats per la Generalitat són una promesa voluntariosa i necessària. Però augmentar el parc d’habitatge públic per assolir una dimensió significativa capaç de modular els preus del mercat és un projecte a llarg termini, almenys d’aquí a 20 anys, com reconeix el mateix Govern de la Generalitat. És imprescindible intervenir a curt termini regulant els límits màxims del lloguer, erradicar el lloguer turístic, temporal o d’habitacions, i posar al mercat els 400.000 habitatges buits a Catalunya i més de 75.000 a la ciutat de Barcelona, mitjançant polítiques de fiscalitat, bonificació i intermediació per facilitar la rehabilitació i el lloguer. També cal la cancel·lació completa, en els propers 4 anys, dels pisos turístics de Barcelona, que ha anunciat l’alcalde Collboni. En definitiva, s’ha d’aturar la gentrificació a les nostres ciutats, les quals avui estan expulsant els seus ciutadans i ciutadanes en benefici d’una ciutat aparador de souvenirs, expats i elits empresarials.
Les propostes de CCOO de Catalunya exigeixen inversió suficient i polítiques efectives; la creació d’un organisme públic que gestioni i garanteixi els drets dels petits arrendadors i inquilins, i que faci de mediador; un fons públic d’inversió per a l’habitatge assequible, i, per descomptat, el foment de contractes estables i salaris dignes que permetin l’emancipació del jovent.
Amb aquestes reivindicacions ens sumem a la mobilització per a la defensa de l’habitatge del 23 de novembre a la ciutat de Barcelona, com ho hem fet arreu de l’Estat. No pararem la lluita fins que tota la classe treballadora del país tinguem el dret efectiu a un habitatge digne que ens permeti viure amb dignitat i amb un projecte de vida futur, amb benestar i amb felicitat.