CCOO de Catalunya celebra el pas endavant fet avui pels dos governs, el de l’Estat i el de Catalunya, per desenvolupar un nou sistema de finançament autonòmic que fa molts anys que reclamem. Un pas endavant sobre el que encara cal seguir avançant perquè sigui efectiu, però que, en qualsevol cas, aborda una qüestió fonamental per reforçar els nostres serveis públics i avançar cap a un model fiscalment més federal i just a escala de l’Estat. Aquest acord, segons s’ha anunciat, és ampliable a altres autonomies.
L’acord que signen el Govern de Catalunya i el Govern d’Espanya ha de suposar una millora per al finançament català, però, alhora, ha d’obrir un camí per a la millora de tot el finançament autonòmic. L’establiment d’acords bilaterals com el que s’ha presentat no ha d’excloure el debat multilateral sobre els models de finançament de totes les comunitats autònomes de l’Estat, ja que, al nostre parer, cal avançar cap a un model federal, construït també en diàleg constant amb totes les comunitats autònomes. Cal abordar la qüestió de la suficiència fiscal tant des d’una perspectiva estatal com des de la perspectiva de les comunitats autònomes. És a dir, la suficiència fiscal, la capacitat de finançar tots els serveis públics, s’ha de garantir a tots els nivells administratius.
Alhora cal que les administracions posin a disposició del nou model els recursos logístics i humans suficients perquè es pugui desenvolupar amb normalitat, sense dificultar els tràmits de pagament d’impostos a la ciutadania, i disposant del personal adequat per poder fer front a l’alt volum de feina previst a l’Agència Tributària de Catalunya.
En aquest sentit, també reclamem que aquest pas endavant esperoni les forces d’esquerres catalanes a treballar des d’ara mateix per uns nous pressupostos catalans per a l’any 2026 que donin resposta a les necessitats de finançament que tenen els nostres serveis públics, especialment pensant en reptes com l’habitatge, assolir el 6 % del PIB en educació, reforçar la sanitat amb un especial esforç per l’atenció primària, dotar de més recursos la Inspecció de Treball i caminar cap a un pacte nacional de cures, que situï el sistema nacional les cures al nivell d’altres polítiques, com sanitat o educació.
Des de CCOO Catalunya portem anys denunciant que el sistema de finançament actual té una sèrie de dèficits que provoquen infrafinançament dels nostres serveis públics. Aquests dèficits es poden resumir en els punts següents:
- És un sistema excessivament complicat i poc transparent; a això, hi ha contribuït la superposició de fons d’ajustament que s’han incorporat al sistema per garantir l’statu quo.
- El sistema actual és clarament insuficient. L’evolució dels ingressos ha anat per sota de les necessitats de les comunitats autònomes per al compliment de les seves competències, en especial les de sanitat, educació i serveis socials, que aglutinen la major part de la despesa.
- Hi ha un dèficit d’autonomia financera i de responsabilitat fiscal. L’expressió més clara d’aquest dèficit és que les comunitats autònomes disposen d’un percentatge d’ingressos molt inferior a les responsabilitats de despesa que han de gestionar d’acord amb les seves competències i depenen, en gran manera, de les transferències de l’Estat.
- Hi ha problemes d’equitat. L’actual sistema genera una distribució de finançament per habitant ajustat que és desigual i que no respon a criteris objectius. Les comunitats autònomes que aporten més al sistema acaben disposant de menys recursos per capita que d’altres que aporten menys per satisfer les mateixes necessitats.
Davant d’aquests dèficits, la proposta de CCOO de Catalunya que hem traslladat a tots els grups polítics i administracions es basa en quatre qüestions:
- Incrementar els recursos del sistema. Cal actualitzar el volum global de recursos. L’actual és insuficient i cal una dotació addicional. Aquest procés s’hauria d’acompanyar d’una reforma fiscal de caràcter progressiu, que aporti més recursos i equipari la pressió fiscal espanyola a l’europea, i eliminar la competència basada en rebaixes fiscals i fixar una tributació bàsica en els impostos en els àmbits estatal i europeu per evitar el dúmping fiscal.
- Preveure una condonació progressiva del deute, un deute que ha estat provocat per la recessió i agreujat per un deficient sistema de finançament i la seva no revisió en els terminis previstos.
- Millorar els criteris de distribució: a igual esforç fiscal ha de correspondre una similar prestació de serveis públics per a tots els ciutadans i ciutadanes amb independència del lloc on resideixen. Es tracta d’assegurar que tots els governs autonòmics puguin prestar en igualtat de condicions les competències vinculades a l’estat del benestar.
S’ha de complir el principi d’ordinalitat per regular la relació financera entre comunitats autònomes, en virtut del qual una comunitat autònoma no ha de perdre llocs en el nivell de renda per capita a conseqüència de l’aplicació del mecanisme d’anivellament. En aquest sentit, Catalunya és la tercera comunitat que aporta més recursos al sistema i la desena en ingressos per capita. I, si es té en compte el cost de la vida, cau a la catorzena posició.
- Augment de l’autonomia financera i la corresponsabilitat fiscal. Disposar d’una major autonomia financera és la millor manera d’augmentar la corresponsabilitat fiscal pròpia i, a la vegada, reduir la dependència de l’Administració central.
Alhora, cal recordar que un problema llargament ajornat en la seva solució és el finançament del món local i s’hauria d’aprofitar l’oportunitat.
L’Administració local és la més propera a la ciutadania. És la que nota més els problemes del dia a dia de la gent i, per tant, la que rep de manera més directa l’impacte de les demandes socials. Els ajuntaments fan una tasca de substitució i presten serveis per als quals no tenen prou finançament.
Finalment, sempre hem defensat que l’acord específic per a Catalunya s’havia de sustentar en la negociació bilateral amb l’Estat, com així ha estat, sense excloure que també es produeixin negociacions multilaterals. Aquestes especificitats es poden concretar en la cistella tributària, en un increment de la capacitat normativa sobre els impostos que la integren, així com en la manera d’administrar-los i gestionar-los.
Abans que res, cal dir que Catalunya ha de participar, com sempre ha fet, en la reforma del sistema de finançament i ser un referent dels canvis. A més d’aquesta participació multilateral, entenem que res no impedeix que es pugui arribar a un acord específic per a Catalunya.
La Constitució no descarta que dins del sistema comú puguin establir-se previsions singulars. Un model de major responsabilitat fiscal és plenament constitucional si s’ofereix a totes les comunitats autònomes que ho desitgin.
Ha de ser en tot cas una proposta que garanteixi la suficiència financera de la Generalitat, amb un increment dels recursos, que respecti la lleialtat institucional i se suporti en la solidaritat interterritorial i la corresponsabilitat fiscal.
L’acord específic per a Catalunya s’ha de sustentar en la negociació bilateral amb l’Estat. Aquestes especificitats es poden concretar en la cistella tributària, en un increment de la capacitat normativa sobre els impostos que la integren, així com en la manera d’administrar-los i gestionar-los. En aquest sentit, cal aplicar l’Estatut que preveu la creació d’un consorci entre totes dues agències i la seva transformació en l’Administració tributària de Catalunya.
L’Agència Tributària de Catalunya seria la responsable de la gestió, la recaptació, la liquidació i la inspecció de tots els impostos a Catalunya, i es coordinaria amb l’agència estatal per garantir el correcte funcionament del model, la transparència i l’efectivitat de la lluita contra el frau i l’evasió fiscal.
Un altre capítol que no podem deixar de banda són les inversions públiques. Les dades d’inversions de l’Estat a Catalunya han estat per sota de la seva participació en el PIB i també són inferiors al seu pes poblacional. A més, tenen, de manera recurrent, un nivell baix d’execució.
Cal corregir aquesta anomalia que té un impacte molt negatiu en matèria d’infraestructures. Creiem que la Generalitat hauria de participar de manera conjunta amb l’Estat en la definició i l’execució de totes les inversions que aquest dugui a terme en el territori de Catalunya i, de manera periòdica, s’hauria de verificar el nivell d’execució real.