CCOO Catalunya davant la crisi de l’habitatge

Propostes per garantir el dret a viure dignament

Espanya arrossega quatre dècades fallides de política d’habitatge des del punt de vista de garantir el dret a l’habitatge, tot i que aquestes han estat molt reeixides per al negoci immobiliari, financer i constructor a costa de la necessitat d’habitatge de la població.

En aquest sentit, val a dir que les polítiques d’habitatge que s’han fet són més d’accés al mercat de l’habitatge que no pas de desenvolupar el dret a l’habitatge. En efecte, l’orientació que es dona al problema és de com accedir al mercat de l’habitatge, però no de com garantir-ne el dret.

Així, l’habitatge és una mercaderia més, en mans privades, majoritàriament.

La problemàtica d’habitatge té caràcter polièdric, és a dir que té moltes cares, i nosaltres intentem analitzar-les i, en funció d’això, treballar-les, com lògicament fem totes i tots.

La política pública d’habitatge pot articular-se entorn de dos eixos principals d’actuació:

L’actuació i la regulació sobre el parc d’habitatge ja existent.
La promoció i la construcció de nous habitatges i les seves tipologies.

Totes dues possibilitats requereixen recursos diferents i tenen terminis de consecució també diferents, i no només són compatibles, sinó que ambdues són necessàries per facilitar —a curt termini— i garantir —a llarg termini— l’accés a un habitatge assequible digne i sostenible a tota la població.

Així doncs, amb l’objectiu d’afrontar els dos eixos anteriors, CCOO de Catalunya formulem el seguit de propostes que consten a continuació:

GENERAR UN PARC PÚBLIC I DE LLOGUER SUFICIENT I ASSEQUIBLE D’HABITATGE ESTABLE

Les inversions públiques han d’anar orientades a generar un parc públic d’habitatge.
Cal utilitzar, amb aquest objectiu, les diferents opcions legals que existeixen, com són el dret a tanteig o la regla del 50 % d’habitatge de protecció oficial en noves promocions.
La totalitat del parc immobiliari i el sòl de la SAREB (Societat de Gestió d’Actius Procedents de la Reestructuració Bancària) han de passar als parcs públics d’habitatge. Si el deute de la SAREB és nostre, també han de ser nostres els habitatges i el sòl. Això sí, amb la dotació econòmica complementària suficient, per garantir la seva ocupabilitat en condicions de sostenibilitat i respecte al medi ambient.
Cal introduir modificacions legals perquè part dels actius immobiliaris que encara són en mans de les entitats bancàries que van ser rescatades amb fons públics siguin posats a la disposició de la SAREB perquè puguin ser cedits a les comunitats autònomes i a les administracions locals.
És necessari incrementar els pressupostos d’habitatge, que, actualment i amb dades globals, són del 0,1 % del PIB, amb l’objectiu de l’1,5 % tant a escala municipal com a les altres administracions, i incrementen els recursos per exercir el dret de tanteig i retracte.
És necessari que els incentius fiscals tant per a arrendataris com per a arrendadors tinguin per objectiu afavorir la posada en el mercat d’habitatge de lloguer social i a preu assequible.
Cal facilitar que el lloguer sigui una opció segura i estable d’accés a l’habitatge. S’ha de donar cobertura legal, tant administrativa com econòmica, perquè els joves, les persones migrants i la ciutadania amb pocs recursos o en risc d’exclusió puguin accedir a habitatges de lloguer.
S’han d’establir controls administratius suficients perquè l’habitatge de temporada no s’utilitzi com un element d’especulació o com a manera de “burlar” la Llei pel dret a l’habitatge.
I això no és incompatible amb la necessitat de creació d’un parc d’habitatge públic en règim de lloguer per als treballadors i treballadores desplaçats, estudiants, amb altres necessitats, per exemple sanitàries, etc. L’habitatge ha de ser digne, saludable i adequat.
Cal implementar polítiques per ampliar el parc de lloguer, facilitant la rehabilitació i el lloguer segur.
Cal crear les condicions necessàries de serveis, mobilitat i habitatge assequible en condicions de sostenibilitat i respecte al medi ambient per al seu accés a les zones rurals com a mesura de repoblació del territori i de descongestió de les grans urbs.

MESURES LEGALS I DE LIMITACIÓ DE PREUS, GARANTIES A L’ARRENDADOR I A L’ARRENDATARI

S’ha de crear un organisme públic que gestioni i garanteixi els drets dels petits arrendadors i els inquilins, i que faci de mediador, tant en els conflictes que puguin sorgir en la seva relació com en el moment d’accedir als habitatges.
Cal que el contracte d’arrendament residencial ordinari tingui caràcter indefinit causal.
Cal introduir dins de la cobertura de la Llei pel dret a l’habitatge els pisos turístics i de temporada i el lloguer residencial.
Cal regular el preu del lloguer de manera efectiva i aplicable arreu del territori.
La llei d’habitatge preveu la creació d’un índex de referència per al preu dels lloguers. És indispensable que l’elaboració d’aquest índex tingui en compte, a més, la renda disponible de les llars i la mitjana salarial dels treballadors i treballadores del territori, i que pari especial atenció a aquells col·lectius que perceben salaris més baixos.
Cal crear una entitat pública de finançament per a l’habitatge que faciliti l’obtenció de crèdits per accedir a habitatges socials en règim de cessió del dret de superfície, amb ús durant períodes llargs i amb capacitat de transmissió patrimonial (per exemple, 75 o 100 anys, o transmissió a segones o terceres generacions).
Des de CCOO proposem la creació d’un fons d’inversió per a l’habitatge assequible (FIVA) que serveixi per canalitzar tant la inversió pública com els capitals privats sense ànim especulatiu i altres elements financers (plans de pensions, etc.), que siguin útils per finançar la construcció d’habitatges públics en règim de lloguer, de caràcter social i amb uns lloguers assequibles.
Cal eliminar que els habitatges de protecció oficial puguin acabar al mercat privat.

MESURES LEGALS DE NORMATIVES DE SEGONA OPORTUNITAT

Cal oferir suport efectiu des de l’Administració local a les persones que han sofert un procés de desnonament.
És necessari augmentar els recursos a les oficines del dret a l’habitatge locals per poder prestar aquest servei.
Cal acompanyar les famílies que estan patint un desnonament per poder gestionar el lloguer social per part de bancs i grans propietaris abans d’iniciar una demanda.
És necessari ajudar a gestionar la defensa dels drets de la ciutadania davant les grans corporacions energètiques de serveis, per evitar els talls d’aigua, llum i gas en domicilis amb persones, especialment davant situacions de vulnerabilitat.
Cal desenvolupar programes de creació d’habitatges assistits de caràcter social, per a persones de la tercera edat, que bé puguin accedir-hi en règim de lloguer a través d’un lloguer assequible o cedint la possibilitat de llogar les de la seva propietat amb caràcter social des de l’esfera pública.
És necessari aportar una solució definitiva al greu problema dels desnonaments. Si l’habitatge és un bé de caràcter social reconegut constitucionalment, cap persona en situació de vulnerabilitat pot ser desnonada sense una solució residencial alternativa.

MESURES DE PARTICIPACIÓ CIUTADANA

Cal incloure comunitats, agents socials i veus locals en la planificació de l’habitatge.
S’han de promoure taules de participació, amb entitats, organitzacions, agents socials i ciutadania en general, per debatre i actuar sobre la temàtica residencial concreta de cada municipi.
És necessari que les corporacions locals endeguin polítiques actives contra la sectorització per nivell de renda de l’habitatge i els barris; l’habitatge ha de ser un eix de diversitat i pluralitat a les ciutats.
Cal implicar-se i coordinar-se amb les diferents entitats supramunicipals (consells comarcals, diputacions…) per incidir amb una sola veu en defensa de l’habitatge digne.

FISCALITAT JUSTA I PROGRESSIVA

Superar la desigualtat instal·lada a la societat i que es manifesta en l’accés a l’habitatge requereix una fiscalitat justa, ambiental i solidària.
Avançar per aquesta via reclama intensificar la lluita contra el frau, incrementar la tributació de les rendes del capital, harmonitzar a l’alça la fiscalitat en l’àmbit de l’Estat i europeu, i millorar la suficiència i la progressivitat del sistema tributari fins a situar-lo al nivell de la nostra zona monetària.
S’han d’establir impostos especials i taxes municipals sobre els habitatges buits.
La garantia de l’accés a l’habitatge s’ha de fer efectiva mitjançant la millora de salaris i prestacions, però també a través de la contenció dels preus.
Són necessàries polítiques de control de preus, especialment en els productes bàsics del cistell de consum, com els aliments, el transport o l’energia, i també l’habitatge, i fan falta indicadors que permetin mesurar els beneficis empresarials que operen en els diferents sectors productius a fi de poder redistribuir-los i garantir que tornin a l’economia per la via dels salaris.