Bon dia,
Gràcies
als qui heu participat de manera activa en aquest 1 de Maig expressant els
conflictes que avui estem vivint en els centres de treball i a la societat en
general. A tots i totes els que heu sortit al carrer. Als treballadors/es de
Catalunya Banc, amenaçats per un brutal expedient paral·lel a la presentació de
grans beneficis pel BBVA; dels centres de la XHUP en la negociació del conveni;
de Correos, de les empreses subcontractades de manteniment del subministrament
elèctric i de telefonia, als treballadors i treballadores de GaS Gas, Girona
neta, Dominion i Nylstar i d’AJ Ruz, en lluita per unes condicions de treball
digne i contra els acomiadaments; d’Indox i Boí Taüll; a la lluita contra el
Consorci Integral de Lleida i als treballadors de la sanitat, que protagonitzen,
juntament amb la societat civil, les importants mobilitzacions contra les
retallades, el desmembrament de l’ICS i la privatització; als treballadors
d’EMMSA, AEC FOSTER WHEELER, mobilitzats contra l’amenaça de tancament i els de
Galetes Virgínia, que lluiten en la defensa del seu conveni; els treballadors
dels mitjans de comunicació que no només han de lluitar contra les rebaixes
salarials, els acomiadaments i la precarietat, sinó també per defensar la
llibertat d’expressió i l’ètica professional; als treballadors precaris que
avui també heu sortit al carrer a expressar la denúncia d’una injusta
explotació; als treballadors i treballadores públics, que esteu garantint el
funcionament dels serveis públics malgrat les retallades; als treballadors que
us trobeu en una situació d’atur i que heu sortit avui al carrer a exigir
altres polítiques laborals i econòmiques que us permetin l’accés a una ocupació
digna; als treballadors i treballadores joves en actiu o en atur que esteu
patint les conseqüències d’unes polítiques que estan barrant el futur o l’estan
precaritzant, que amb la vostra presència evidencieu la crítica a uns programes
de garantia juvenil que no fan més que consolidar aquesta situació. La vostra
mobilització en defensa dels vostres drets és la millor manera d’evidenciar la
voluntat de seguir fent del Primer de Maig un acte de denúncia, protesta i
reivindicació, de mostrar la força organitzada que hem de dur a les meses de
negociació.
I un
record també als treballadors i treballadores que avui no ens han pogut
acompanyar, a causa que han estat víctimes d’accidents laborals i fins i tot han perdut la vida, per culpa d’una sinistralitat laboral que ha augmentat com
a resultat de les retallades en prevenció i la precarietat. Deixeu-me fer un
rècord especial per al professor d’institut mort fa dues setmanes mentre estava
treballant, un record especial per a l’Abel i una exigència, com expressen els
mestres i professors presents a la manifestació, que aquest fet ens obligui a
reflexionar i actuar com a societat.
Gràcies
també a les organitzacions i entitats socials que heu volgut fer-nos costat en
una manifestació de clar contingut sindical i que amb la vostra presència
evidencieu que és en el treball digne i de qualitat, amb drets, on rau el
progrés social i l’avenç de la igualtat.
Gràcies
a les forces polítiques que ens heu volgut acompanyar, el vostre suport avui és
el vostre compromís en el dia a dia amb la causa del treball i del progrés
social, la vostra presència aquí ens farà també ser més contundents en les
denúncies de les mesures polítiques antisocials i en les normes regressives i
més exigents en la demanda de mesures concretes alternatives, que donin
resposta a les demandes que el moviment sindical posem avui al carrer.
Gràcies
a tots i totes els que heu participat en aquesta important manifestació.
Avui ens
hem manifestat també pels carrers de Girona, Tarragona, Tortosa i Tàrrega per
denunciar la situació de precarietat laboral i social i exigir ocupació de
qualitat, salari digne i protecció social. AIXÍ NO SORTIM DE LA CRISI, malgrat que els governs volen vendre’ns les grans xifres macroeconòmiques, l’únic que
pretenen és excusar-se i justificar el gran patiment que hem patit i estem
patint els treballadors. La realitat és més crua i dura, evidencia que avui la
majoria de treballadors i treballadores estem en pitjors condicions de treball
i de vida, amb taxes d’atur preocupants. Centenars de milers han perdut tota
protecció o subsidi i estan en el llindar de l’exclusió social, la precarietat
laboral és creixent i dificulta projectes de vida plens, els salaris estan a
nivells de fa 7 anys. Que no s’instal·lin en el discurs autocomplaent, ja que
la gent, els treballadors i treballadores, majoritàriament seguim instal·lats
en la crisi. Per sortir-ne necessitem d’altres polítiques laborals, econòmiques
i socials, necessitem que els governs canviïn de polítiques i que els
empresaris canviïn d’actitud.
Avui, fa
125 anys de la primera manifestació del 1r de Maig a Barcelona en el marc de
la convocatòria, que un any abans el Congrés Obrer a París, va decidir celebrar
anualment com a dia de protesta i reivindicació internacional per recordar els
fets de Chicago de 1886 i exigir la millora de les condicions de treball i de
vida. Fa 50 anys assistíem al ressorgiment del moviment obrer organitzat després
de l’aniquilament al qual l’havia sotmès la persecució i la repressió de la
dictadura franquista. Celebrem també el 5è aniversari de les polítiques
d’austeritat, que ja sabem el que han comportat en termes de pobresa i desigualtat. Ha plogut molt des del primer 1 de Maig. Hem canviat d’època, però bona part
dels problemes que teníem aleshores es repeteixen. Els desequilibris en les
relacions laborals a favor de l’empresariat, que disposa de tot el poder per fer
del treballador un súbdit sense drets, poden haver canviat de format però
mantenen la seva essència i configuren el nucli dur de les darreres reformes
laborals.
Ha plogut molt també en aquests 50 anys des del ressorgiment sindical a Catalunya, però
la repressió i la manca de llibertats que caracteritzaven el franquisme s’han
transmutat en la persecució i encausament de centenars de sindicalistes per
haver participat en les darreres vagues generals, en un intent d’atemorir i qüestionar el
mateix exercici de la vaga, o en la llei mordassa, per criminalitzar i silenciar
la protesta social, o els atacs a la llibertat sindical i el dret laboral a la
negociació col·lectiva. Per això, també, més enllà de la denúncia, mantenim viva
l’exigència de derogació de les normes antidemocràtiques aprovades per l’actual
govern a vegades amb la connivència del Govern català, sigui la reforma
laboral, la llei mordassa, la
modificació de la llei d’interrupció voluntària de l’embaràs.
Aquest 1
de Maig confluïm els treballadors d’arreu del món per protestar davant de les
injustícies i per cridar fort que estem disposats a construir el futur des de
l’organització, la participació i la mobilització i posem sobre la taula que la
solidaritat que ens uneix és la que ens fa forts. L’exigència de drets laborals
i sindicals i de treball digne arreu és paral·lela a l’exigència de la defensa
dels drets laborals i socials aquí. Per això el primer compromís
internacionalista és la lluita contra els atacs que realitzen els poders
econòmics que volen desmuntar el model social europeu i generalitzar un món
global sense regles ni controls.
El
context internacional s’emmarca en quatre grans fets:
– Grècia i l’atac a la democràcia i a la ciutadania i els
seus drets. La inutilitat de les polítiques europees que s’ha demostrat aquests
anys en què els únics efectes que ha produït és pobresa i malestar es veu
abraçada pel menyspreu a les posicions d’un govern que vol fer respectar la
voluntat ciutadana democràticament expressada. Hem d’estar alerta, Europa no
pot ser l’excusa per a la imposició antidemocràtica de polítiques, per
l’autoritarisme que menysprea la voluntat explicitada pels ciutadans.
–
La hipocresia i el cinisme justifica la passivitat i el
silenci dels governs i de la UE davant els milers de morts que es produeixen al
Mediterrani. Morts que són producte d’unes polítiques migratòries que no
consideren les persones com a subjectes de drets humans i que ignoren les causes
que originen els corrents migratoris i les demandes d’asil. La nul·la
possibilitat de desenvolupament econòmic en molts països o les guerres i
conflictes armats, que s’estan produint arreu, reclamen d’altres polítiques de
cooperació i solidaritat, i no només de polítiques policials que blindin les
fronteres i generin milers de morts en un mar que ha vist créixer la civilització
i la ciutadania gràcies al creuament de cultures.
–
Els perills que representa el TTIP, que tot i les opaques
negociacions no impedeix filtracions que indiquen que pot representar un aprofundiment
en les absurdes i injustes polítiques d’austeritat i de desmuntatge del model
social europeu. Com mostren tractats similars ens pot dur a la
desregularització de les condicions i drets laborals i el sotmetiment als interessos
i rendibilitats de les grans empreses transnacionals i una porta oberta a la
privatització de serveis públics per convertir en negoci l’accés als drets de
ciutadania i fer créixer les desigualtats.
–
La pervivència a molts indrets de persecució de
sindicalistes i d’assassinats, sigui a Colòmbia o Guatemala, d’inexistència de
llibertats sindicals o de manca de drets laborals o de formes de treball esclau
com està passant avui a moltes de les dictadures del Golf.
Un
context internacional a tenir ben present i que ens obliga a reforçar el
compromís amb el sindicalisme internacional, amb la CSI i la CES, per combatre
aquestes injustícies i fer que els treballadors d’arreu puguem avançar en
justícia i igualtat.
Avui, al
nostre país, a Catalunya, els treballadors i treballadores estem patint forts
atacs als nostres drets laborals i sindicals i veiem empitjor les nostres
condicions de treball i de vida. Atur i precarietat es converteixen en pobresa
laboral i social i augment de les desigualtats. Les causes les coneixem: les
absurdes polítiques d’austeritat i les retallades, les reformes laborals i la
supressió de drets i limitació de llibertats.
L’atur
és el principal problema, més de 750.000 persones a Catalunya,
de les quals més del 65% porten més d’1 any a l’atur i més del 47% més de 2
anys, més de la meitat ha exhaurit tota protecció o subsidi i està al llindar
de la pobresa. Mentre en Rajoy, en Mas o en Puig es dediquen a dir-nos que
l’economia s’està arreglant veiem que el darrer trimestre s’han perdut a Catalunya
més de 25.000 ocupacions o que el 13% de treballadors tot i treballar són
pobres o que en més de 100.000 llars no hi entra cap ingrés.
La
precarietat és la forma amb la qual s’estan incorporant majoritàriament els
joves al treball i com moltes empreses es plantegen les relacions laborals. Una
precarietat que genera en els treballadors i treballadores una pèrdua de
qualitat al treball i de vida que acaba determinant un model econòmic
desequilibrat i enormement feble en un context global.
La
pressió a la baixa de salaris i condicions de treball fa créixer les
desigualtats, sigui la bretxa de gènere o generacional com l’obertura del
ventall salarial entre alts directius i plantilles de les empreses. Un model
enormement injust, que fa recaure sobre els treballadors el cost de l’ajust
econòmic, però també enormement perillós per al futur del país i la seva posició
econòmica. Basar la competitivitat de l’economia en baixos salaris i
precarietat està esgotat, els augments de productivitat per aquesta via
s’exhaureixen ràpid, especialment quan hi ha països on el factor treball es pot
precaritzar encara més. Només en la innovació, la qualificació i avantatges
competitius estructurals es pot garantir un futur estable pel país i les
persones.
Per això
aquest Primer de Maig posem sobre la taula d’empresaris i governs les
exigències de salari just, ocupació de qualitat i treball digne, i protecció
social.
–
Els salaris han de pujar. És de justícia, si hi ha
creixement reclamem començar a recuperar el que hem perdut i participar dels
guanys que genera el creixement. Volem la nostra part de la riquesa que es crea
en aquest país i que s’obté amb el nostre sacrifici. El salari avui és un
estímul, un motor de l’activitat econòmica fonamental ja que permet impulsar la
demanda interna.
–
Cal crear ocupació i ha de ser de qualitat. El treball
precari, temporal i parcial, genera pobresa laboral, fa créixer les
desigualtats i dificulta les empreses a fer plans estratègics de futur. Només
l’estabilitat i el treball amb drets és una aposta estratègica de futur com
país, només el treball digne es respectuós amb la salut, amb el desenvolupament
personal, amb el dret al progrés.
–
Cal lluitar contra l’exclusió social i combatre la desprotecció
social. Per donar resposta a més del 50% d’aturats que ja han exhaurit el
subsidi i la protecció, hem de garantir una renda mínima que permeti la
inclusió social sobre la qual es possible implementar mesures per a la inserció
laboral. El govern ha d’assumir responsablement el debat sobre la renda garantida de ciutadania que està
viu al Parlament i garantir la seva aprovació i dotació.
Per fer
avançar aquestes demandes necessitem guanyar la negociació col·lectiva. Els empresaris s’han de seure a negociar els convenis col·lectius avui oberts i desbloquejar
aquells que estan empantats. Enguany més de 500.000 treballadors han de
negociar el seu conveni. No acceptarem quedar-nos sense conveni, ni permetrem
pèrdues de drets o empitjoraments. L’organització i la pressió seran les
nostres eines per garantir-ho. Els salaris i els compromisos d’ocupació i la
seva qualitat, la igualtat i la salut, són les nostres ensenyes en aquesta
negociació.
Però
també hem de forçar els governs a recuperar els marcs de diàleg social i
concertació per abordar els problemes socials i laborals de fons, la situació
de les persones en atur, la pèrdua de protecció social, el desmembrament de la
provisió dels drets de ciutadania d’educació, salut, dependència, són
exigències a les quals no renunciem. I l’exigència de compromisos per impulsar la
reindustrialització del país que al temps que aposta per l’economia productiva
front l’especulativa es compromet amb el respecte al treball amb drets. Necessitem
un canvi radical de les polítiques i les pràctiques que s’han dut a terme aquests
anys a Europa, a Espanya i a Catalunya, que s’han fonamentat en un mesures antisocials
i un retrocés en drets laborals i en cultura de participació i diàleg social.
D’ací
pocs dies, tenim una primera cita d’un any que està marcat pel cicle electoral,
el proper 24-M a les municipals. El moviment sindical és independent dels
poders polítics i econòmics, però no som indiferents a la política, a les
polítiques. Som conscients que hi ha polítiques favorables als interessos dels
treballadors i d’altres favorables als grans lobbies i grups de pressió. La
nostra independència, però, ens obliga a precisament que davant d’aquest cicle
electoral deixem clara la denúncia a les polítiques que s’han fet aquests anys
i els efectes negatius que han tingut sobre les persones i, al mateix temps,
que emplacem les diferents forces polítiques perquè ens donin respostes i
facin propostes concretes que abordin els greus problemes dels treballadors i
treballadores. Des dels municipis es poden fer polítiques favorables a la
creació d’ocupació i per la seva qualitat, serem exigents perquè hi hagi
compromisos en relació amb les formes de contractació pública que impulsin i
garanteixin les clàusules socials, la contractació de qualitat el respecte a la
negociació col·lectiva. Des dels municipis es poden fer polítiques favorables a la cohesió social i
la igualtat i per això serem vigilants amb les polítiques privatitzadores o
d’externalització de serveis. Es poden afavorir dinàmiques de
reindustrialització i marcs per a la mobilitat sostenibles, es poden impulsar
entorns per a una millor conciliació. Hi ha marge en la política municipal per
incidir en la vida de les persones i en la qualitat de l’ocupació i volem
incidir-hi. De la mateixa manera que en els eleccions al Parlament reclamarem
acabar amb l’austeritat que comporten les retallades i privatitzacions que no han fet més
que fracturar la societat i en els eleccions al Congrés incidirem per derogar la
involució de drets i llibertats a les quals se’ns ha sotmès. Des de la
independència serem subjecte actiu per incidir en les propostes per construir
un futur de drets i llibertats, de treball digne i cohesió social.
El cicle
electoral pot ser una oportunitat. Però també té el risc pensar que és en l’esfera
política on es troba la solució a tots els nostres mals i ens repleguem a
l’aguait que les coses canviïn. La política és imprescindible per canviar les
coses. Però el moviment sindical, el sindicalisme, no ho pot fiar tot a la
política. És la força de l’organització i la capacitat d’exercir el conflicte
social i laboral el que acaba condicionant les polítiques d’uns o altres
governs. Per això, i a la llum dels canvis operats en aquest país amb el fort
protagonisme del moviment obrer organitzat, hem de ser conscients que avui ens
toca també reforçar les organitzacions sindicals, adequant i adaptant formes de
funcionament i pràctiques i creixent en afiliació i representativitat, per
convertir-les en element motor dels canvis i eina poderosa en mans dels
treballadors per forçar i condicionar les accions polítiques.
Companyes
i companys, aquest Primer de Maig, com sempre se’ns gira feina. Recuperar la
negociació col·lectiva, forçar la concertació social i incidir en el cicle electoral. Reforçar el
sindicalisme internacional i la cooperació i solidaritat internacional, denunciant que la precarietat és explotació i que ens duu a una societat més
desigual i pobra. Exigint treball digne, salari just i protecció social.
Companyes
i companys, si nosaltres callem ningú no parlarà per nosaltres. Gràcies per haver
sortit al carrer i endavant, organitzant-nos, participant i mobilitzant-nos,
farem avançar les nostres condicions de treball i de vida i disputarem amb
força la part de la riquesa que el nostre treball crea a l’empresa i a la
societat.
Salut i
bon treball!