Reconstrucció del moviment obrer

Presoner mirant per la finestra L'acabament de la Segona Guerra Mundial i la consegüent derrota del nazisme, aliat de la dictadura franquista, va significar més aïllament, més dificultats i problemes per al Govern espanyol, però també un enduriment de les ja difícils condicions de vida dels treballadors i treballadores, la qual cosa va augmentar encara més les tensions socials que hi havia. Així van sorgir, als anys 1945-1946, els primers moviments reivindicatius d'una certa importància de la postguerra. Els fets van agafar totalment per sorpresa les autoritats, que, en un primer moment, no van saber com actuar, però un cop superat el desconcert inicial van reaccionar de manera contundent, reprimint per la força qualsevol tipus d'acció reivindicativa.

Aquestes mobilitzacions i les que es produiran als anys 50 tindran un caire marcadament espontani, com a reacció davant les dificultats en què es vivia, sense que les antigues organitzacions obreres hi tinguessin cap paper destacat. D'entre aquestes accions, cal esmentar, per la seva repercussió social, el boicot popular als tramvies com a protesta per la pujada del preu del bitllet, l'any 1951, o el constant paper reivindicatiu del personal d'algunes grans empreses, com l'Enasa-Pegaso, al llarg dels anys 50.

Quedava cada cop més clar que les classes populars no es resignaven al paper que el franquisme els havia adjudicat i volien millorar les seves condicions de vida. Al mateix temps, però, es feia evident que no hi havia ningú que assumís els problemes reals de la majoria i encapçalés la lluita per solucionar-los.

La progressiva incorporació al món laboral de joves que no havien viscut la Guerra Civil, el creixement econòmic iniciat al 1951, la concentració a Barcelona i al seu entorn de les masses de població procedents de les àrees rurals més subdesenvolupades, el canvi d'actitud d'alguns sectors de l'Església, que van obrir les portes i van donar suport a les reivindicacions obreres, i la confluència de persones no afiliades a cap organització, però disposades a lluitar, amb militants del PSUC i amb els de les organitzacions obreres catòliques, com l'HOAC i la JOC, anava configurant un nou marc més favorable a la consecució de millores socials.

Un element que va tenir un paper clau en el creixement de l'incipient moviment obrer va ser la utilització de les estructures sindicals franquistes (CNS) per a finalitats no previstes pel règim. En els diferents processos electorals (1944-1947-1950, etc.) van resultar elegits un nombre cada vegada més gran de persones realment representatives dels treballadors i treballadores, que, molt sovint, militaven en organitzacions clandestines, i que, sota el paraigua del mateix sindicat vertical, estaven disposades a plantejar públicament reivindicacions absolutament inassumibles i inacceptables des del punt de vista polític de la dictadura, però que sí que eren ben rebudes entre la gent treballadora, i provocaven accions reivindicatives realment importants. Però el paraigua de la CNS no era gaire resistent, així que quan la corda es tibava massa el Govern s'oblidava de les possibles contradiccions i anul·lava els petits espais de participació previstos en les seves pròpies estructures sindicals, retirava els càrrecs obtinguts en les eleccions i, en molts casos, acabava empresonant els responsables.

« enrere | endavant »

© CCOO de Catalunya | Avís legal | RSS |

ccoo.cat utilitza cookies pròpies i de tercers per a millorar l'experiència d’usuari. Més informació sobre la política de cookies