Benvolguts amics,
En dates recents he obtingut una nova destinació en el concurs per a la provisió de llocs d’inspector de Treball i Seguretat Social, per la qual cosa em trobo molt pròxim a abandonar aquesta bella terra que m’és tan volguda. El meu trasllat a una altra comunitat autònoma, a causa de raons personals que no ve al cas explicar, fa que em senti una mica més lliure per expressar algunes idees per mitjà d’aquesta carta que em disposo a escriure. Com sabeu, els funcionaris inspectors hem de mantenir una absoluta imparcialitat quan existeixen interessos contraposats entre empresaris i treballadors, i jo he procurat observar amb estricta rigurosidad aquest principi inspirador de l’actuació inspectora. Ara, no obstant això, crec arribat el moment d’exposar públicament certs pensaments, o millor dit, sentiments, que desitjo compartir amb tots els que treballeu en els diversos subsectores agrupats sota la genèrica denominació d»’activitats diverses»: neteja pública viària, seguretat privada, serveis funeraris, neteja d’edificis i locals, etc.
Vaig venir a Catalunya fa alguns anys amb més il•lusions en la maleta que teranyines en les butxaques, malgrat ser aquestes molt abundants. Llavors no imaginava que la Inspecció de Treball i Seguretat Social acabaria sent per a mi una veritable escola de la vida, adient i eficaç per a certa classe d’esperits verges que caminen a la recerca d’un viatge cap a la reflexió i el coneixement. No és possible resumir aquí els enormes ensenyaments derivats de la meva relació directa i immediata amb el món del treball, basada en l’atenta observació de la tensió que es produeix entre empresaris i treballadors durant l’execució del contracte de treball. Però si hagués de destacar algun aspecte d’aquesta experiència, seria sens dubte l’activitat sindical que heu desenvolupat per aconseguir una millora de les condicions de treball en els sectors econòmics als quals m’he referit.
Durant aquests anys he hagut d’intervenir en diferents conflictes vaguístics que afectaven aquests àmbits d’activitat, exercint una labor de mediació orientada a resoldre la controvèrsia que sustentava la convocatòria de la vaga en cada oportunitat. Això m’ha permès conèixer de prop la vostra realitat i assistir a una intensa lluita de classes que, després de diverses batalles i escaramusses, no ha acabat amb cap armistici. El que més cridava la meva atenció era el contrast d’aquesta situació amb l’apatia generalitzada de la classe obrera davant les transformacions econòmiques esdevingudes des de la dècada dels noranta. Vivíem una època en la qual els rics eren cada cop més rics i els treballadors tenien cada cop més deutes, en la qual es fomentava una concentració de la riquesa que ha arribat a ser obscena a l’empara de la corrupció del poder polític. Molts treballadors es van anar acomodant i, fascinats per la bombolla crediticia-consumista, van cessar de lluitar.
Però vosaltres seguíeu amb les vostres vagues i mobilitzacions, entenent i experimentant els avantatges de la solidaritat i l’organització per defensar els vostres drets i interessos de classe. Algú em va dir una vegada que aquest sindicalisme era cosa del passat, que éreu vells, que no teníeu cabuda en el meravellós món panglossià en el qual crèiem viure. Doncs bé, ara que la crisi econòmica ha revelat dramàticament l’esgotament d’aquest model de creixement, podem afirmar amb rotunditat que el sindicalisme de classe és el principal instrument a la disposició dels treballadors per defensar les seves posicions en la societat.
Després d’aquestes paraules no s’amaga una visió idealitzada dels sindicats, sinó un senzill sentiment de respecte cap a un col•lectiu de treballadors que s’ha guanyat el dret a ser respectat per qualsevol que conservi un cert sentit de la dignitat. És impossible no sentir respecte cap a vosaltres quan, amb motiu d’una vaga o d’un conveni col•lectiu, compareixeu en la taula de negociació per defensar l’estabilitat en l’ocupació, reclamar millores salarials o exigir la reducció de la jornada. No descobreixo res nou si destaco l’existència d’una correlació positiva i significativa entre la implantació sindical en un sector determinat i les condicions de treball que gaudeixen els treballadors. Per això em sembla molt important que en el present moment històric els treballadors siguin capaços d’unir-se i comprometre’s com heu fet vosaltres durant tot aquest temps. En cas contrari, sofrirem les terribles conseqüències d’una greu crisi que no ha fet sinó començar.
No desitjo concloure aquesta missiva sense compartir amb vosaltres una reflexió molt oportuna continguda en un vell text que hauríem d’estudiar amb molt interès. Em refereixo al »Manifest Comunista», escrit per Karl Marx i Friedrich Engels el 1848, que aporta alguna llum sobre l’origen i el caràcter de les reivindicacions obreres: »Els obrers comencen a coalitzar-se contra els burgesos, s’associen i s’uneixen per a la defensa dels seus salaris. Creen organitzacions permanents per proveir-se en previsió de possibles batalles. De tant en tant esclaten revoltes i revoltes. Els obrers arrenquen algun que altre triomf, però transitori sempre. El veritable objectiu d’aquestes lluites no és aconseguir un resultat immediat, sinó anar estenent i consolidant la unió obrera. Coadjuven a això els mitjans cada cop més fàcils de comunicació, creats per la gran indústria, i que serveixen per posar en contacte els obrers de les diverses regions i localitats. Gràcies a aquest contacte, les múltiples accions locals, que a tot arreu presenten idèntic caràcter, es converteixen en un moviment nacional, en una lluita de classes. I tota lluita de classes és una acció política».
Fa molts anys, l’obra d’aquests pensadors va contribuir a forjar en el meu interior la ferma convicció que la pau universal i permanent no serà possible sense justícia social. Amb el pas del temps, aquesta convicció es va traduir en un interès creixent per les relacions laborals que em va portar a convertir-me en inspector de Treball i Seguretat Social. Precisament en l’exercici d’aquesta professió he rebut una important lliçó dels escombriaires, netejadores i funeraris de Girona: que les millores laborals no s’aconsegueixen presentant-se davant el cap amb la gorra a la mà, sinó a través de la negociació col•lectiva.
Fins a sempre.
Héctor Illueca Ballester.
Inspector de Treball i Seguretat Social.