Polítiques educatives
A CCOO som al costat de tots els treballadors i treballadores defensant els seus interessos i vetllant per millorar les condicions de vida.
https://es.calameo.com/read/0061698037ecc377e7142La Federació d’educació de CCOO comencem un nou projecte amb l’edició d’una revista electrònica de política educativa “EducaAcció”. Una nova eina per construir, amb la vostra participació, “L’EDUCACIÓ QUE VOLEM”.
Si necessiteu copies, les podeu demanar per correu a educació@ccoo.cat o directament a la vostra delegada o delegat.
Número 1: Engeguem la publicació de política educativa: “EducACCIÓ”
Número 2: L’educació que volem
Número 3: Educació inclusiva (en PDF)
Número 4: Educació en temps de pandèmia (en PDF)
Des de la federació d’educació de CCOO hem organitzat un Cicle de Debats per reflexionar sobre l’educació en temps de pandèmia.
Volem debatre sobre diferents aspectes que ens preocupen com: la coeducació a les aules, la bretxa digital, l’esbiaix de gènere a l’FP, el valor educatiu del 0-3, el lleure educatiu com un dret confinat i l’abandonament escolar prematur.
Durant el que resta d’aquest curs tots els tercers dimecres de cada mes de 18 h a 19:30 h escoltarem i conversarem amb diferents persones de la Comunitat Educativa per treure conclusions i aportar solucions a les conseqüències que aquesta crisi sanitària ha portat al món educatiu.
Informació i tots els vídeos dels diferents debats en aquest enllaç.
El curs vinent serà diferent també, ho hem d’assumir. Garantim els drets de salut, d’educació i laborals.
Tant si tornem al juny o al setembre, o si tornem de cop o esglaonadament, haurem d’assumir que tots i totes serem diferents i que aquesta experiència de pandèmia i de confinament ens haurà canviat emocionalment i racionalment. Si finalment tornem amb quinze alumnes per aula, ens haurem d’enfrontar a una educació presencial i al mateix temps online amb la complexitat que tot això comporta. A més hi haurà infants i joves que tindran dificultats afegides per la seva situació de bretxa tecnològica i sociocultural i caldrà prendre mesures per compensar aquests contextos. Davant d’aquestes circumstàncies es pot veure ràpidament que no tenim ni prou personal, ni les tecnologies necessàries, ni les instal·lacions adequades, ja molt minvades per les retallades i per l’infrafinançament; un exemple a Catalunya hi ha més de 1000 barracots, aquestes aules encara són més petites que les ordinàries i no es podran assegurar les distàncies socials ni amb els quinze alumnes.
És per aquesta situació que des de la federació d’educació de CCOO volem proposar unes línies de treball, on caldrà posar molts més recursos i esforços, per compensar d’alguna manera la situació dura i incerta que estem vivint, sempre amb una mirada vers als professionals, l’alumnat i les seves famílies i, en especial, cap als més vulnerables. Tot això en una societat que s’haurà empobrit en aquests mesos d’aturada parcial de l’activitat econòmica, amb una despesa generalitzada per a la protecció de les persones més desfavorides i afectades per la crisi, i amb reducció dels ingressos per impostos.
El primer de tot ha de ser protegir la comunitat educativa tot assegurant el dret a la salut, els drets educatius i els drets laborals. S’hauran de convocar als Comitès de Seguretat i Salut per revisar els EPIs necessaris, la funcionalitat dels espais, els aforaments màxims, els protocols d’actuació, les mesures d’higiene, els protocols del transport escolar i adaptar-los a les necessitats de cada centre. Caldrà realitzar neteges més exhaustives i de manteniment dels espais dels centres educatius i de la resta d’equipaments del municipi per habilitar i organitzar les noves mesures preventives i de seguretat. Caldrà, també, prendre les mesures oportunes per aquells professionals especialment sensibles davant la COVID-19, les embarassades, els més grans o amb patologies prèvies que el contagi pugui agreujar el seu estat de salut.
Davant d’aquesta crisi, hem de tenir molt en compte els articles 28 i 29 de la “Convenció dels Drets de l’Infant” del 1989, on queda molt clar que tots els infants i adolescents tenen dret a l’educació. Aquesta ha de ser obligatòria, gratuïta i s’ha de vetllar per donar les facilitats necessàries per a poder accedir a estudis postobligatoris. Aquests articles exposen que els objectius de l’educació han d’estar encaminats a desenvolupar la personalitat, aptituds i capacitats mentals i físiques, preparant-se per ser una persona responsable, pacífica i respectuosa amb les altres persones i amb el medi ambient. Avui més que mai, és necessari que aquests objectius s’assoleixin.
És per això que des de CCOO proposem aquest decàleg si ens en volem sortir com a societat, sense deixar ningú enrere, perquè ja ens hem adonat que no es tracta de competir sinó de col·laborar.
1. Haurem d’escoltar activament als professionals de l’educació, a l’alumnat i a les famílies: fent una fotografia (avaluació inicial) del que ha passat durant aquests mesos. Haurem de reprendre els vincles personals, tot planificant programes d’educació emocional, on es tinguin en compte totes les situacions que ha viscut l’alumnat (pèrdua de familiars, pèrdua de feina d’algun familiar, les pors viscudes, tristesa, ràbia i tota l’angoixa que s’ha generat durant aquests mesos…). S’hauran d’incorporar més professionals per dur a terme aquests suports, com mestres d’educació especial, psicopedagogs…
2. Haurem de tenir en compte que lligat a l’aspecte emocional, també hi ha una afectació somàtica que guarda relació amb l’aspecte purament físic: infants i joves que han viscut el confinament en una llar petita i/o amb molts membres poden haver desenvolupat hàbits de sedentarisme per la disminució de l’activitat física, la qual cosa pot anar lligada a un abandonament d’hàbits saludables i una dolenta alimentació, tot això pot provocar sobrepès i obesitat. Convindrà, doncs, potenciar l’exercici físic i les activitats a l’aire lliure, perquè pot haver-hi casos greus d’hipovitaminosi, sobretot de vitamina D, en la que ja és comú tenir mancances i que pot comportar sobretot sensació de cansament en els nens i nenes. Proposem que es portin a terme programes específics i un seguiment sobre l’activitat física. Per tots aquests motius i davant d’aquesta crisi sanitària caldrà disposar d’una infermera escolar a cada centre, tant per atendre emergències sanitàries, com a l’alumnat amb malalties cròniques complexes, com per fomentar l’educació per a la salut, tan essencial en aquesta pandèmia.
3. Haurem de potenciar i tenir cura de la xarxa educativa de l’entorn: els centres educatius, casals, ludoteques, i la resta d’equipaments de la mateixa zona educativa. Aquest ha de ser un punt important perquè tota la comunitat educativa surti reforçada, si som capaços d’entendre que una de les claus de l’educació és treballar en la mateixa direcció amb tots els agents educatius.
4. Haurem d’entomar aprenentatges i competències no treballades el curs 2019-20 i adaptar les programacions al nou curs, tot assumint que hi haurà aprenentatges que haurem de deixar de fer i d’altres que s’hauran après durant aquesta vivència. A més a més, caldria potenciar aspectes que aquesta crisi ens ha posat a davant: l’educació per un desenvolupament sostenible, la valoració de treball de les cures, la igualtat de gènere, les noves tecnologies per fomentar la producció del coneixement, el pensament crític, la corresponsabilitat, la competència intercultural i sobretot un pensament humanista i filosòfic que permeti formar persones solidàries i amb un sentit col·lectiu de la vida. Per tot això caldrà impulsar la formació permanent del professorat i de la resta de professionals amb partides pressupostàries reals i dins de l’horari laboral. Tenint com prioritaris les eines TIC i TAC, educació emocional, educació per la sostenibilitat i l’emergència climàtica…
5. Haurem de detectar encara més l’alumnat més vulnerable amb escletxa social, emocional o digital i dissenyar programes d’acompanyament personalitzats. Els col·lectius a qui hem de donar una atenció especial i adoptar mesures per compensar les nombroses desigualtats són: l’alumnat amb necessitats educatives especials, alumnat nouvingut, alumnat que ha patit la pèrdua d’un ésser estimat… per atendre amb qualitat i equitat a aquest alumnat hem d’assumir que s’han d’incrementar les plantilles de docents i de la resta de professionals de l’educació (logopedes, TEIs, TISs, EEE, fisioterapeutes, treballadores socials…) prioritàriament en els centres d’alta i màxima complexitat. Hem de recordar que les educadores de residències de persones amb discapacitat han estat treballant des del primer dia d’aquesta crisi i volen tenir un reconeixement especial i igual que per a la resta de treballadors i treballadores essencials.
6. Haurem de tenir especial cura de l’alumnat que canvia d’etapa i a vegades de centre, per exemple de sisè de primària a primer d’ESO, cuidant el traspàs d’informació més que mai sobre la situació de l’alumnat i de les seves respectives famílies. En aquests moments es fa necessari un traspàs d’informació que tingui en compte aspectes que fins ara no eren primordials, prioritzant-los sobre altres que són purament acadèmics.
7. Haurem de posar en valor altres espais educatius que fins ara no se’ls ha donat el valor que han de tenir en una educació transformadora com per exemple: l’educació de les arts, l’educació física, l’espai del migdia (menjadors escolars), educació del lleure (les extraescolars de les tardes, els casals, les colònies, els esplais…) fins ara eren considerats ensenyaments menors però que, arran d’aquesta crisi, la societat s’ha adonat que són ensenyaments essencials.
8. Haurem d’implicar tota la societat: els diferents departaments del govern (treball i afers socials, sanitat, cultura…) diferents administracions (ajuntaments, diputacions, consells comarcals, centres de normalització lingüística, biblioteques, museus…) i per això que demanem una coordinació interdepartamental per poder fer efectives aquestes polítiques educatives.
9. Haurem de treballar més conjuntament amb les famílies. Fent seguiment personalitzat, oferint espais de participació per tenir-les en compte dins de la xarxa educativa. Caldria potenciar les “Escoles de Famílies” i la formació en habilitats parentals en edats primerenques. Respecte a la possibilitat que el curs vinent l’alumnat redueixi la seva presència als centres i incrementi l’activitat educativa a casa, caldrà buscar mesures que facilitin la conciliació familiar i laboral de les famílies i, també, s’haurà d’evitar que les cures dels infants recaiguin només en les dones. Trobar i implementar aquestes mesures serà un deure de tots els poders públics i del conjunt de la societat.
10. Haurem de tenir cura especialment de les etapes del 0-3 i dels estudis postobligatoris (formació professional, batxillerats, universitaris …) per potenciar la igualtat d’oportunitats que per les seves especificitats són més sensibles als moments de crisi econòmica i que donen serveis molt necessaris al conjunt de la societat. En l’etapa 0-6 s’hauran de concretar molt les mesures de seguretat per les característiques d’aquesta franja d’edat on el distanciament físic és impossible. Les administracions hauran de garantir la quantitat de places suficients i vetllar per la gestió de la matrícula per tal d’assegurar el manteniment d’aquesta oferta educativa. Sobre la Formació Professional proposem un Pla de Xoc amb mesures extraordinàries pactades amb els agents socials per fer front a l’escenari postcrisi, el previsible retorn al sistema educatiu (FP) de moltes persones, la dificultat per trobar empreses de pràctiques i inserir-se, l’augment de ràtios, la lluita contra l’AEP (que ha pujat 2 punts el darrer any, 19%) del més alt d’Europa i la manca d’orientació, a manca d’oferta pública i de recursos de l’IOC… tot això cal que vagi acompanyat d’un increment de personal i recursos per garantir l’èxit i evitar que augmentin les desigualtats que hi ha en aquesta etapa. Pel que fa a les universitats caldrà augmentar les plantilles de PDI i de PAS per donar un suficient servei i baixar les taxes universitàries.
A tot el sistema educatiu caldrà prioritzar la reducció de ràtios, tant en els cursos amb alumnat més petit, ja que els hi costa mantenir les distàncies de seguretat, com a la resta per seguir les separacions recomanades. Hem de garantir la seguretat dels infants i dels mateixos professionals, donat que als centres educatius haurem d’acostumar-nos a relacionar-nos de manera diferent i segura mantenint les distàncies.
És per tot això que demanem ara més que mai diàleg social on es construeixin consensos amb tota la societat. Els governs han de posar els mitjans necessaris per incrementar el pressupost d’educació i no deixar que es perdi cap lloc de treball. És per això que demanem que aquest decàleg es faci realitat i així aconseguir superar les dificultats que aquesta emergència sanitària ens ha portat als nostres pobles i ciutats. Si alguna cosa hem après durant aquests mesos, és que hem de posar més mitjans en allò que és essencial, i el dret a l’educació ho és i els seus professionals ho són. Només el fet col·lectiu ens ajudarà a sortir d’aquesta crisi, i quan sortim tots i totes serem més pobres, almenys la classe treballadora, però el que hem d’aconseguir és no deixar a ningú enrere perquè si ho fem, haurem fracassat com a societat. El nostre objectiu sempre és caminar cap a un món més just i inclusiu, ara tenim una oportunitat, aprofitem-la.
Cal un important increment pressupostari centrat en combatre les desigualtats educatives i aconseguir l’homologació de les condicions laborals de les treballadores
Les CCOO de Catalunya saludem la publicació de l’informe “Estimació del cost de la plaça escolar a Catalunya“, que forma part dels acords del Pacte contra la Segregació Escolar, del qual vàrem ser partícips.
Aquest estudi, pioner a tot l’Estat, pot representar una important eina d’anàlisi per la decisió de les polítiques de combat de la segregació, que no poden esperar més.
A l’espera de poder analitzar en profunditat l’estudi, el nostre sindicat pot fer ja un primer posicionament respecte al que avui s’ha presentat.
Respecte a la metodologia, hem de fer una crítica al cost de la dotació bàsica de professorat i personal de suport, ja que s’iguala la dotació horària de tots els centres a la dels centres públics, però no les condicions laborals d’aquest personal. Així, el cost de personal ha de ser exactament el mateix, ja que no aconseguirem un sistema educatiu igualitari amb condicions laborals tan diferents.
Valorem molt positivament la gratuïtat pel que fa a les activitats complementàries i sortides, així com pel material escolar. Faltaria el pas de garantir un menjador universal i gratuït per avançar tant en la igualtat com en l’adopció d’horaris escolars més saludables i eficients.
Pel que fa a l’atenció a la diversitat, s’haurà d’avançar paral·lelament i definitiva en l’escolarització equilibrada i en l’increment de finançament. Per aquest motiu, s’ha de potenciar el contracte-programa d’una forma molt més decidida del plantejat pel projecte de Decret de Concerts.
Analitzant el cost de la plaça escolar, tant en els centres públics com concertats hauria d’arribar a un mínim dels 5,117 €/alumne a la infantil i primària i als 6.580 €/alumne a la secundària. Així, l’increment pressupostari per alumne als centres públics hauria de ser de 776,20 a l’infantil i primària, i de 1.042,51 a secundària. Als centres concertats, que escolaritzin en condicions d’igualtat, no hauria de ser de 1800,03 i 1741,58 respectivament, sinó de 2.257,76 i 3.110,49 euros per alumne.
Així doncs, l’increment pressupostari de 97 milions d’euros i els 340 d’atenció a la diversitat s’haurien de superar àmpliament per aconseguir l’homologació de condicions laborals, en una quantitat que ens és impossible de quantificar en aquests moments.
A part de l’infrafinançament, tant dels centres públics com concertats, que demostra aquest estudi, també s’ha d’analitzar el paper que juga el conjunt dels centres educatius en l’escolarització equilibrada. Ningú pot obviar que el 86% dels centres que escolaritzen alumnat de complexitat social mitja-alta i fins alta, són públics. Aquesta situació no es pot continuar permetent i per això calen polítiques decidides en l’escolarització equitativa de l’alumnat. No ens podem permetre que els centres acabin seleccionant alumnat, així com tampoc podem permetre que els centres que escolaritzen en igualtat rebin els mateixos fons públics que aquells que no ho fan.
L’anàlisi de la despesa real per alumne, és molt significativa, ja que trenca algunes de les afirmacions que s’han fet històricament.
Pel que fa al personal, els centres d’infantil i primària concertats gasten gairebé un 5% més en personal, malgrat que disposen de més d’un 4% d’hores lectives. A secundària gasten un 11% menys que els públics, malgrat disposar de més del 26% d’hores lectives. S’haurà d’analitzar en profunditat per conèixer les explicacions d’aquesta situació.
Sobta també la despesa en atenció a la diversitat, ja que les diferències són molt petites per l’enorme diferència en l’escolarització. Una primera explicació podria ser que els centres concertats, malgrat disposar de poc alumnat en condicions desfavorables, esmerça molts recursos en la seva atenció, mentre que els centres públics haurien de tenir un finançament molt superior per aquest alumnat.
En les activitats complementàries, els centres concertats doblen i sextupliquen la inversió en infantil-primària i secundària respectivament, respecte als centres públics. Aquestes xifres mostren clarament la diferent aposta educativa de les dues xarxes. Si, com anem denunciant CCOO històricament, les principals desigualtats educatives es produeixen en l’àmbit educatiu no escolar, aquesta situació s’ha de modificar urgentment.
L’estudi demostra doncs, l’infrafinançament del sistema educatiu. Un infrafinançament que acaben suplint les famílies, sobretot en l’escola concertada, i les treballadores amb un sobreesforç en l’atenció a la diversitat en els centres públics i en una càrrega horària molt superior en els concertats.
Pel que fa a les diferents aportacions, és molt interessant la diferència que trobem en funció de la composició social de l’alumnat. Així, mentre que a la xarxa pública existeix una reducció del finançament públic en els centres públics, en els centres concertats no es dóna i els centres que escolaritzen alumnat amb majors necessitats de suport educatiu, no acaben rebent un finançament diferenciat. En canvi, en totes dues xarxes, les aportacions de les famílies van incrementant-se en la mateixa mesura que el nivell d’estudis dels progenitors, de forma molt acusada en l’escola concertada, tant de forma absoluta com relativa entre elles.
Aquestes aportacions són molt interessants d’analitzar també de forma concreta. Així, el cost en sortides i colònies és molt més elevat en els centres concertats que en els públics, excepte en els de molt alta complexitat social. Ara bé, també es donen moltes diferències entre els centres d’una mateixa xarxa, en funció de la seva composició social. D’aquesta manera, l’alumnat més afavorit socialment i culturalment, disposa de moltes més oportunitats per al seu creixement educatiu en un àmbit no escolar.
El cost del menjador escolar és clau. Mentre que als centres públics el preu és indiferent de la composició social, als concertats varia enormement, des d’una mica superior a la dels centres públics en els centres amb una composició social més desafavorida, a gairebé un increment del 50% en els menys desafavorits. Un increment del cost que no es tradueix en millores laborals per al personal del menjador, sinó en una de les principals fonts de finançament de l’escola.
Un altre element d’anàlisi és la quota de l’AMPA. Mentre que als centres concertats no hi ha diferències significatives, en els públics s’incrementa moltíssim a mesura que creixen els estudis dels progenitors.
El conjunt de totes aquestes aportacions familiars, aconsegueixen pal·liar l’infrafinançament públic, però alhora dificulta l’accés a determinats centres per motius econòmics. A la vegada, genera un plus de diferenciació educativa que pot ser utilitzat per les famílies amb més recursos socioculturals, amb el resultat final d’un sistema educatiu absolutament segregador.
Per les CCOO, el combat contra la segregació escolar és absolutament prioritari, juntament amb la millora de les condicions laborals. Aquest estudi demostra que el finançament públic s’ha d’incrementar extraordinàriament, tal com anem denunciant des de fa anys. Un finançament que no ha de ser neutre, i menys en les condicions econòmiques en les que ens trobem. Per això, l’increment pressupostari s’ha de centrar en combatre les desigualtats educatives, finançant molt més aquelles escoles que escolaritzen alumnat vulnerable. En els casos de centres concertats, s’haurà d’exercir mitjançant els contractes-programa que garanteixin l’escolarització equilibrada i sempre homologant les condicions laborals de les treballadores. Per a la resta del sistema educatiu, les polítiques pressupostàries s’han de combinar amb les redistributives de l’alumnat i amb l’eliminació de les diferències educatives entre les dues xarxes i, per tant, de les aportacions de les famílies. Un sistema educatiu que ha de ser una prioritat per al Govern de la Generalitat i pel Govern espanyol, i que no podrem aconseguir sense una veritable reforma fiscal que ens apropi als països del nostre entorn.
Projecte CCOOMICS
