CCOO Educació presenta la segona part del document La Universitat que necessitem. Informe sobre el finançament i el model universitari públic català. Mentre que en el primer, El model d’Universitat pública de CCOO. La Universitat que volem, la Universitat que necessitem, explorava el model universitari català, en aquesta segona part, l’estudi se centra en el finançament i la despesa per alumne de les universitats públiques de Catalunya.
Durant la presentació, l’Edu Núñez Martinez ha destacat que «portem temps denunciant l’infrafinançament crònic que pateix el sistema educatiu català, en aquest informe les dades ens mostren com també passa en la Universitat.» Tot afegint que «és per això que cal que els partits votin al Parlament la ILP per garantir el finançament».
Olga Alcaraz Sendra, per la seva banda ha volgut recordar la importància «de posar el coneixement al servei de la ciutadania perquè sigui una eina de transformació i que permeti poder resoldre els reptes del segle XXI», per afegir que això cal que sigui «des de l’equitat», sentenciant que «la precarietat i el desprestigi són un fre per fer possible aquest sistema».
Juan Montesinos Andrade, responsable de Polítiques Universitàries de CCOO Educació, ha exposat les dades oficials que demostren que «des de les retallades no ens hem recuperat», fins el punt que «el pressupostat està al voltant del 0,39% en relació amb el PIB quan l’ideal seria estar en un 1% que queda molt lluny».
L’anàlisi de les dades pressupostàries i macroeconòmiques posa de manifest un infrafinançament estructural del sistema universitari català.
El pas del 0,56% del PIB l’any 2010 a valors inferiors al 0,4% els darrers anys no és un fenomen conjuntural, sinó el resultat de decisions polítiques sostingudes que no han establert un sòl mínim de finançament per a l’educació superior.
Aquesta pèrdua de pes s’ha produït malgrat l’augment de les exigències sobre el sistema: més estudiants, major pressió docent, necessitat de recerca competitiva i responsabilitats creixents en transferència de coneixement.
Aquesta evolució es tradueix en conseqüències laborals directes: cronificació de la temporalitat del PDI, dificultats per estabilitzar carreres acadèmiques, sobrecàrrega del PAS i deteriorament de la capacitat de planificació a mitjà termini.
Alhora, l’anàlisi confirma que la recuperació pressupostària del sistema universitari públic no s’ha traduït en una recuperació de la despesa per alumne. La despesa per alumne encara està per sota del nivell de 2010 en euros corrents, molt per sota en euros constants (IPC). La universitat pública no ha recuperat el finançament per estudiant, tot i els “màxims històrics” de pressupost.
Aquest fet té implicacions directes sobre les condicions docents, la càrrega de treball del personal i la qualitat del servei públic universitari, també ha suposat que aquesta despesa vagi a càrrec dels alumnes i les famílies. Quan la despesa pública per alumne baixa, algú n’assumeix el cost. A Catalunya, aquest cost s’ha desplaçat progressivament cap a l’alumnat i cap al personal universitari. La universitat pública catalana és avui més barata per a l’administració, però no per a qui hi estudia ni per a qui hi treballa.
CCOO Educació considera imprescindible un gir en la política universitària, que inclogui l’establiment d’objectius explícits de despesa en relació amb el PIB. Aquest gir passa de manera imprescindible per un increment estructural del capítol 4 del finançament universitari que permeti, com a mínim, compensar la inflació acumulada i recuperar el nivell de despesa pública per alumne previ a les retallades. Aquest increment ha d’anar acompanyat d’una política d’inversió sostinguda mitjançant el capítol 7, que garanteixi la renovació d’infraestructures i equipaments.
La lluita de CCOO Educació per garantir el finançament de l’educació un 6% del PIB a Catalunya va en la línia de corregir i superar aquestes dificultats.