El 47, pel·lícula dirigida per Marcel Barrena i protagonitzada per Eduard Fernández, Clara Segura i Zoe Bonafonte, em va captivar des del primer moment amb un relat que descriu alguns dels temes universals de la vida: el patiment, l’esperança, l’amor i els ideals per construir una vida digna per als teus.
Veient El 47 vaig connectar amb dos tipus d’emocions. Una més des de la pell i una altra més profunda sobre el sentit de l’humà.
Sobre l’emoció a flor de pell, va ser molt impactant per a mi veure que el protagonista de la pel·lícula era Torre Baró, el barri on visc i on he treballat quinze anys com a docent en una escola pública. A més, hi surt el meu carrer i casa meva i moltes de les persones que actuen com a extres són veïns i veïnes del barri. Quina alegria veure’ls a la gran pantalla!
També em va tocar de ben a prop el tema central de la pel·lícula, el segrest d’un autobús. El1974, la meva mare, el meu germà i jo vam pujar a l’11. La meva mare, dona lluitadora i compromesa amb el seu entorn, aquell dia ens va dir: “Doneu-me la mà ben fort que pugem amb aquests veïns a l’autobús i li demanarem al conductor que pugi fins el final del carrer Artesania. Tenim dret a tenir transport públic com la resta de Barcelona”. Vam segrestar l’autobús, que anava ple de gom a gom, obligant el conductor a pujar fins a dalt de tot del barri. Experiències així et marquen de per vida.
A més, El 47 em va recordar totes les mestres i els mestres que van lluitar, després de la dictadura franquista, per aconseguir que als barris perifèrics hi hagués escoles públiques i que les persones analfabetes poguessin aprendre a llegir i a escriure, i així entenguessin millor el món que els envoltava, com molt bé descriu la pel·lícula amb el personatge de la Carme Vidal.
Però el que veritablement vull compartir en aquest article no és una experiència personal, que entenc que només té impacte al meu entorn més proper. Sobre el que vull reflexionar és sobre el sentit profund del que és humà, és a dir, per què estem aquí i què hem vingut a fer a aquest món. Crec que El 47 ens en dóna algunes pistes.
Ens parla del fet col·lectiu versus l’individual i de la construcció de les identitats de les persones que han de marxar a viure diferents indrets del món.
Pel que fa a l’elecció del bé col·lectiu per sobre del bé individual, la pel·lícula ho descriu impecablement en diferents moments: a l’escena on els veïns i veïnes de Torre Baró construeixen conjuntament les seves cases quan es fan conscients que no podran aconseguir-ho sols; o quan projecten una pel·lícula en una “placeta”, perquè individualment no poden accedir a la cultura; o quan en una escena terrible col·laboren per apagar l’incendi d’una casa. La pel·lícula ens mostra com la gent senzilla, treballadora, gairebé sense estudis, pren consciència col·lectiva i s’organitza per canviar i millorar el seu món, per tant, metafòricament, per millorar el món sencer.
Sobre la construcció de les identitats de les persones migrades la pel·lícula ho detalla amb força precisió. Als anys 50 i 60 més d’un milió de persones van arribar a Catalunya des de diferents comunitats de la resta de l’Estat. Gallecs, andalusos, extremenys, murcians es van anar instal·lant a les perifèries de les grans ciutats. Van construir, literalment, nous barris, reivindicant i lluitant per serveis públics essencials, inexistents fins ara, com la sanitat, l’educació i el transport públic, i també per l’asfaltat de carrers, parcs infantils i un llarg etcètera.
Aquests nous catalans i catalanes van impulsar dos aspectes crucials: la participació activa en la vida política, sindical i social de la terra que els acollia el protagonista, Manolo Vital, militant de CCOO i del PSUC i la lluita perquè els fills i filles tinguessin la mateixa educació que els fills i filles de les persones autòctones, i això passava clarament per aprendre i parlar català. Van ser les famílies de Santa Coloma de Gramenet les que van liderar la implementació de la immersió lingüística a les aules, perquè tot l’alumnat tingués les mateixes oportunitats.
Darrere d’aquesta implicació social i del desig d’una educació i formació sòlida es van significar dos conceptes: “volem ser un sol poble” i “tothom que viu i treballa a Catalunya és català”. Gran lliçó per a tothom.
Per acabar, el present. Com està ara el barri de Torre Baró i la resta dels barris perifèrics quaranta anys més tard de les lluites del Manolo, la Carme, la Joana i de tants altres. Les desigualtats i les reivindicacions continuen i la diversitat actual és més gran. Les noves identitats són més plurals. Han arribat nous veïns i veïnes de tots els racons del món: Brasil, Nigèria, Marroc, Perú… Però, encara que pugui semblar que ara som més diferents, asseguraria que els anhels, els patiments i la voluntat de tenir una vida digna és la mateixa que fa quaranta anys.
Pels elements de reflexió que ens aporta aquesta part de la nostra història i per com la descriuen els protagonistes del film, animo a totes les persones docents a treballar-la a l’aula, perquè dedicar-se a l’educació es reflexionar sobre la realitat en què vivim per transformar-la i, al cap i a la fi, per fer política amb majúscules.
Teresa Esperabé Prieto
docent de l’escola pública i secretària general de la Federació d’Educació de CCOO de Catalunya