Ets de ciències o de lletres?
Potser caldria una resposta cartesiana a aquesta pregunta tòpica: som i existim com a éssers pensants. I el pensament que ens identifica es construeix amb el llenguatge que ens humanitza.
Potser estem davant d’una falsa dicotomia educativa, ja que hauríem de caminar cap a un horitzó que ens fes més humans i ens aportés un ampli bagatge humanístic.
Actualment molts estudiants es preparen per a unes professions futures que encara no es coneixen prou, perquè l’evolució tecnològica actua amb un ritme tan vertiginós que canviarà el món del treball conegut fins ara. Com ha de ser llavors la seva formació? Quin és el repte de l’educació de les noves generacions?
Hauria de ser una àmplia formació en cultura general, humana i humanística que, sense abandonar el coneixement científic-tecnològic, desenvolupés habilitats socials i ensenyés el que l’home, al llarg del seu periple històric, ha viscut i ha sentit. Necessitem conèixer els interrogants i les respostes plantejades al llarg de la història de la humanitat. Precisament, per la necessitat d’adaptar-nos-hi i perquè, quan tot canvia, necessitem mantenir les nostres essències, com un eix vertebrador que ens estructuri i ens doni seguretat.
Estem immersos en un cicle de digitalització i de robotització tant trepidant que no ens permet espais de calma i tranquil•litat per plantejar-nos a on volem anar. Ens cal pensar si en tenim prou amb la tecnologia, amb les eines i processos que ens faciliten la vida, i si volem preservar i cuidar el complex entramat cultural i emocional que ens identifica com a persones. Tecnològicament molt evolucionats i emocionalment, tan previsibles! Ens mouen les mateixes passions que als nostres avantpassats: l’amor –en totes les seves cares-; el dolor -de l’absència, de la traïció, de l’abandonament…-; la mort –i el seu misteri, la por, l’acceptació…-; el poder i l’ambició; el desig de llibertat… No és casualitat que siguin els gran temes de la literatura, precisament perquè es tracta d’aquelles qüestions inherents a l’existència humana i al fet de viure en el món. L’escriptor, partint d’una vivència i d’una observació personal, ens planteja quelcom que esdevé universal i que ens ajuda a comprendre millor tot allò que difícilment la ciència o la tecnologia poden respondre.
Si com a persones continuem sentint les mateixes emocions i dubtes, per què han deixat d’estar presents amb tota la força i el temps que mereixen les matèries més humanes en els plans educatius? Quin paper reservem a les ciències socials, a la filosofia, a la literatura, a la música o a les arts?
La filosofia ens qüestiona i ens fa pensar; la història ens mostra els errors i els encerts de la humanitat per poder aprendre i no tornar a cometre errors passats; la llengua conforma el nostre pensament i és l’eina per a la comunicació i les relacions socials; la literatura ens interpel•la, ens fa sentir i ens reconforta en moments difícils. I, juntament amb ella, la música i les arts en general desperten la nostra creativitat i ens ensenyen a gaudir de la bellesa.
Som éssers culturals. I si, com diu Eudald Carbonell (Sapiens), el nostre gran factor de correcció és la cultura, que posa ordre en el desordre, posem ordre en el nostre caos, el present i el que vindrà. Reforcem el pensament. Reservem espais per a la lectura, per a la reflexió i per al coneixement de les ciències humanes i de l’art. Dotem els nostres infants i joves de les eines que els han d’ajudar en l’aprenentatge de la seva experiència personal més íntima, amb els altres i en el món que els toca viure per tal que esdevinguin ciutadans conscients, crítics i participatius del canvi per millorar l’home i la societat del futur.
Al llarg de l’etapa obligatòria i postobligatòria, els alumnes han de poder sortir amb una base cultural que els permeti dotar-se de valors com a persones i encarar les decisions que prendran en el seu futur més immediat. Els plans d’estudi, els currículums, han de cuidar la vessant humana, humanística, de l’aprenentatge. I no es pot argüir que manquen hores. S’ha de sospesar la inversió d’hores lectives destinades a preparar proves i exàmens, a quantificar, a quadricular, el que s’aprèn, quan és un temps que es va restant del destinat a poder aprendre.
Es necessita espai i temps àmpliament educatiu… a les escoles… als instituts.
Revisem la tasca avaluadora i evitem sobredimensionar-la amb proves –diagnòstica, competencial, selectiva…- que només focalitzen determinats aprenentatges i que no són fiables quan preparem als alumnes com a experts en superar-les. Deixem de competir entre centres i aprofitem tot el temps en ensenyar i aprendre, des de la mirada immediata de l’entorn i el propi patrimoni cultural fins a la panoràmica global i universal.
Els alumnes han de conèixer, per reconèixer i valorar. Defensem-lo, perquè només es pot defensar allò que s’estima i només es pot estimar allò que es coneix.
Almudena González
Professora i Delegada sindical de CCOO a Girona
