Després de més d’un any de negociació, el conveni col·lectiu de premsa no diària (revistes) sembla haver arribat a un punt de bloqueig davant la precària proposta d’increment salarial de la part empresarial.
Des de començaments de l’any 2021, CCOO i UGT i les patronals ARI i CLABE han mantingut nombroses reunions per a arribar a un acord que reguli les condicions de treball. El sector necessita un conveni actualitzat, que s’ajusti a la realitat de la premsa no diària i millori la situació laboral de les plantilles dels mitjans de comunicació adscrits a les patronals ARI i CLABE.
La representació sindical va presentar llavors una plataforma de conveni que permetés recuperar part dels drets perduts, a canvi de la permanència dels salaris en nivells similars als establerts pel conveni anterior. Enfront de la seva reivindicació, la patronal va contraatacar amb una proposta que acostava el text del conveni a l’Estatut dels Treballadors.
La negociació s’ha alentit en els últims mesos i avui es troba en una situació crítica. El 3 de maig es va atendre l’última proposta empresarial, que presentava algunes línies d’actuació inassumibles per la part social. Es planteja incrementar la jornada setmanal en una hora, però treballant de dilluns a diumenge (sense contemplar la compensació econòmica dels caps de setmana o festius), amb una distribució irregular de la jornada, eliminant a més la jornada intensiva d’estiu.
A canvi, la proposta de salaris de ARI i CLABE es basa en una congelació salarial per a 2021 i unes minses pujades per a 2022, 2023 i 2024, amb una forqueta entre el 0,5% (per als nivells més alts) i entre el 1,5% – 2,5% en els nivells intermedis, pujades només per als salaris basi, amb la pràctica congelació de la resta de complements del conveni.
CCOO i UGT han presentat una proposta salarial que oscil·la entre el 1,5% (per als nivells més alts) i el 3% (per a nivells mitjans-baixos), sobre tots els conceptes de la nòmina, així com passar de 37 hores a la setmana a una jornada de 36 hores, mantenint el treball de dilluns a divendres com estipula el conveni en l’actualitat.
És obvi que les posicions de totes dues parts disten molt d’un acord. Per a la bancada sindical, és clau oferir una millora salarial, encara que sigui moderada, al personal que guanyi menys de 50.000 € anuals (s’ha proposat que la compensació i absorció operi a partir d’aquesta xifra). La plantilla més desfavorida està ofegada després d’una contenció salarial prolongada durant més de deu anys, que li ha fet perdre un 11% del seu poder adquisitiu, a més de l’esforç d’incrementar la jornada laboral de 36 a 37 hores laborals (sense pujada salarial) per a col·laborar en la sortida de la crisi que es va introduir en l’última modificació del Conveni que tenim encara vigent.
La part social no demana, com seria de rebut, una actualització dels salaris concorde al desbocat IPC que tenim, sinó que ha fet un gran esforç de contenció per a presentar una proposta ajustada a la realitat social i econòmica que viu el sector i el país. A més, és conscient de les dificultats que suporten les empreses, encara que alça la veu per a defensar l’encariment del nivell de vida que suporten les persones treballadores després de més d’una dècada de congelació salarial.
Si la representació empresarial continua mantenint les seves propostes de precarietat per a aquest sector, la part social advocarà per una solució pacífica i sol·licitarà la mediació de l’AVENC (Servei interconfederal de Mediació i Arbitratge) perquè aquesta fundació tutelada pel Ministeri de Treball i Economia Social procedeixi a les actuacions que estimi oportunes.
De no aconseguir-se un acord, la representació legal de les persones treballadores no descarta convocar mobilitzacions en el sector.
