Via Laietana 16

La catedral de la classe treballadora

Avui, entre moltes obres, Barcelona està redescobrint al cor de la Via Laietana, i gairebé equidistant entre la Catedral de Barcelona i la basílica de Santa Maria del Mar, un edifici centenari que hi ha qui defineix, sense exagerar, com “la catedral de la classe treballadora”. La volta catalana dels sostres, els magnífics esgrafiats de la façana, ocults durant dècades, i les millors vistes de la ciutat des d’un templet neoclàssic en un edifici de 10 plantes, 23.000 metres quadrats i 900 finestres, justifiquen la qualificació de “monumental” per a la remodelada seu nacional de CCOO de Catalunya.

La Via Laietana va ser dissenyada per Ildefons Cerdà com a via de comunicació entre l’Eixample, zona residencial de la burgesia, i la zona comercial i econòmica del port i del Pla de Palau.

En un context de lluites pel dret d’associació, per la jornada de vuit hores, pels sistemes de protecció social, per la llibertat d’expressió i premsa, per l’educació de les classes populars i per la República, van ser obrers com els que el 1908 van obrir la Via Laietana a pic i pala els qui, entre 1923 i 1925, van aixecar aquesta catedral als números 16 i 18 d’aquesta via. Però l’edifici, inspirat en l’icònic Flatiron de Nova York, per la seva planta triangular amb proa a la cantonada de Via Laietana i el carrer d’Argenteria, no el va dissenyar Josep Domènech Mansana com a seu obrera ni sindical, sinó tot el contrari. Si el seu pare, el també arquitecte Josep Domènech Estapà, va deixar a Barcelona emblemàtics edificis d’ordre com la presó Model i el Palau de Justícia, Domènech Mansana no podia ser menys i va construir per a la família Güell la seu financera de la Caja Mutua Popular en aquest edifici.

Els plànols del solar anteriors a la llicència d’obres de 1923 demostren que, inicialment, es va pensar en fer-hi un gran cinema. Però en una Via Laietana que volia emular Wall Street unint el port i la Llotja o Borsa de Barcelona amb l’Eixample burgès, finalment els Güell van optar per un flatiron que competís en ordre, poder o majestuositat amb altres grans edificacions de la nova Via Laietana, com la seu del Banc Hispano-Colonial, la seu de Foment del Treball, l’hotel (i després sinistra comissaria) de Via Laietana 43 o la casa familiar (i avui hotel de luxe) de Francesc Cambó.

Però aquesta competició amb prou feines va durar una dècada. El 1936, amb l’inici de la guerra i la revolució, la Generalitat va ocupar l’edifici dels Güell per instal·lar-hi la Conselleria de Treball. I els números de finestreta de la Caja Mutua Popular, ara restaurats i visibles a la planta del soterrani, van servir per ordenar en fileres vídues i ferits republicans que hi anaven a cobrar les pensions de guerra. Amb ells, quan plovien bombes, persones treballadores o veïnes del barri corrien a refugiar-se als soterranis. Fins que, el gener de 1939, va ser la Falange qui va ocupar l’edifici i li va atorgar una singular categoria sindical.

La victòria franquista representà per a la classe treballadora una doble derrota: social i politicocultural. La repressió desfermada es traduí en l’aniquilació individual i la destrucció de les seves xarxes associatives, així com la pèrdua de l’autonomia de Catalunya i la persecució de la seva identitat nacional. Tot això fou acompanyat d’un retrocés històric en les condicions de treball i el nivell de vida de les classes populars.

Amb una enorme espiga i martell feixistes a la façana, Franco va desfilar-hi i va donar l’edifici a l’Organización Sindical Española. Era el sindicat vertical que negava el conflicte de classe i aplegava, sota la mateixa estructura, empresaris i persones treballadores. A totes se’ls descomptava del sou una quota obligatòria que, entre d’altres coses, va pagar el manteniment i les reformes de l’edifici durant els 40 anys de dictadura.

Fins i tot s’hi va instal·lar de nou, just a la cantonada, ara Espai Assemblea, una oficina bancària, de la qual es conserva la càmera cuirassada.

Les transformacions socials i econòmiques que es produïren en la societat espanyola a partir dels anys 50 posaren de manifest les contradiccions del règim. Si les parets parlessin, podríem escoltar com aquí es va convocar la famosa vaga de tramvies del 1951. Infiltrats al sindicat vertical i traient als falangistes el control de la protesta, aquella vaga la van promoure els mateixos comunistes i obreristes catòlics que, una dècada després, el 1964, fundarien les Comissions Obreres.

Des dels anys 60, CCOO va lluitar per la millora de les condicions de treball i per l’assoliment de les llibertats democràtiques i nacionals i, amb la resta d’organitzacions antifranquistes, va contribuir decisivament a recuperar la democràcia a Espanya i forçar la transició. Va posar el franquisme contra les cordes lluitant a les fàbriques, als carrers i als barris, però també plantant cara i obrint espais de llibertat a les sales i despatxos d’aquest edifici. El 1975, les darreres eleccions sindicals franquistes suposaren una victòria aclaparadora de les candidatures unitàries impulsades fonamentalment per CCOO. I des de les primeres eleccions sindicals democràtiques celebrades el 1978, Comissions Obreres ha estat sempre la primera força sindical de Catalunya.

Aspecte de la façana de l’edifici durant la campanya d’eleccions sindicals verticalistes de la primavera de l’any 1971.

Desmantellat el sindicat vertical, CCOO va incorporar a les seves reivindicacions la recuperació del patrimoni sindical acumulat al llarg dels anys de dictadura, ja que les quotes dels treballadors i treballadores havien contribuït a mantenir l’edifici de Via Laietana. Després de diverses jornades de mobilització i ocupacions de l’edifici als anys 1979 i 1984, l’Estat va retornar l’edifici a les organitzacions sindicals democràtiques l’any 1989, on, fins l’any 2018, CCOO va conviure a la Via Laietana amb la UGT i la CGT.

El 2006 va quedar envoltat de lones protectores perquè una vigília de Reis van caure al carrer uns fragments de façana en mal estat que, miraculosament, no van ferir ningú. 15 anys ha costat que el Ministeri de Treball n’assumís la reforma.

Finalment, gairebé 100 anys després de la seva construcció, la catedral de la classe treballadora torna a lluir amb tot el seu esplendor.