Conferència inaugural: Dolors Comas d’Argemir i Cendra. Les cures en l’actualitat: reptes polítics, socials i laborals
Dolors Comas va començar a treballar el tema de les cures en l’àmbit acadèmic als anys 80, quan no hi havia cap interès sobre aquesta qüestió. Va arribar-hi fent recerca sobre la participació laboral de les dones i va veure com les cures travessaven tota la seva trajectòria laboral.
Ha treballat també com a política (ICV) i, com a activista, també en la xarxa pels drets a la cura.
Què és la cura? Curar és assistir i mantenir la vida. Tenim cura de nosaltres però també d’aquelles persones que no poden fer-ho per elles mateixes. Curar comporta una dimensió social i no només individual: crea lligams, crea societat. També té dimensions materials, relacionals i polítiques.
- Dimensió material: és un sector de l’economia i alhora contribueix a que el sistema econòmic funcioni. Cuidar (bé) és car i no pot anar relacionat amb pagar menys a les persones que fan aquests treballs de cura perquè no sigui tant car.
- Dimensió relacional: entre familiars (i la persona cuidada) però també entre professionals (i la persona cuidada).
- Dimensió política: té a veure amb els eixos de desigualtat que travessen la nostra societat (desigualtats de gènere, de classe, d’origen, etc).
Totes les persones rebem cures en algun moment de la nostra vida i també donem cures en algun moment.
En què consisteix cuidar? Té a veure amb la provisió material de les necessitats, cura de la infància, dependència, ajuda pràctica i emocional, etc.
Qui fa les tasques de cura? les famílies i les i els professionals d’aquest sector.
Qui té l’obligació de cuidar? Tinc dret a ser cuidada? Dolors Comas llença algunes preguntes en forma de reflexió. Ha d’haver un compromís social i polític per donar resposta a aquestes preguntes.
Cuidar empobreix. El treball a temps parcial és majoritàriament femení i implica salaris (i pensions) més baixes.
Habitualment qui és més vulnerable és qui té menys capacitat de pagar-se les cures.
Els canvis demogràfics actuals suposen una major esperança de vida i alhora més necessitat de tasques de cura (augmenten les situacions de dependència).
Crisi de cura: no podem donar resposta com abans es feia (per exemple, amb els fills/es perquè la nostra situació com a dones treballadores és diferent que fa unes dècades).
Dolors Comas no entra gaire en temes d’infància i es centra en les persones dependents.
Canvis socials: per exemple, s’incrementa el nombre de persones que viuen soles.
L’actual model de dependència:
És un sector de polítiques públiques molt feble i en el qual el sector privat té un elevat pes, la qual cosa ha condicionat molt com es presta. És el sector de política pública més privatitzat (més que l’educació). És un àmbit que genera insatisfacció: encara té un elevat pes la institucionalització en residències (que, en general, no són desitjades per la persona tot i que, en alguns casos, són necessàries). Cal adaptar residències i retardar el possible l’ingrés de la persona receptora de cures.
La nostra societat és edatista (discrimina per raons d’edat) i capacitista (no es valora positivament a la persona si no té les mateixes capacitats que una persona en plenes facultats). Cal doncs impulsar un enfocament basat en els drets humans.
El deteriorament de les situacions de dependència genera situacions de “claudicació familiar” (la família no pot més i envia a la persona a la residència, generant processos de culpa en les famílies).
Hi ha tensions amb les treballadores de la cura: salaris baixos o molt baixos, temporalitat, parcialitat, sobrecàrregues de treball, plantilles insuficients, feminització del sector, dificultat de carreres professionals, impacte a la salut física i mental de les treballadores, elevada rotació, fugues cap a altres sectors, etc.
La pandèmia ha suposat un canvi en la percepció dels treballs de cura. Els problemes actuals ja existien abans de la pandèmia però amb la pandèmia n’hem pres consciència. Ara volem personalitzar la cura (organitzar els treballs de cura a partir d’una atenció centrada en les persones, intentar evitar la institucionalització, reconèixer la capacitat d’agència de les persones cuidades, etc).
Ara s’intenta reduir la institucionalització perquè la persona, en general, prefereix viure al seu entorn habitual per no perdre els vincles comunitaris, socials, etc. Però hi ha risc de refamiliarització. El model actual de residències està basat en un model hospitalari i cal que les residències siguin més petites i s’assemblin el més possible a viure a casa teva.
Les famílies no poden fer-ho tot com a conseqüència de la dinàmica demogràfica. Per tant, cal reconèixer el pes necessari de la professionalització. Hem de donar valor a la cura i augmentar-ne la inversió pública.
Una referència important és l’Informe: “Estimación de necesidades de trabajadoras de cuidados de larga duración a 2030”. Aquest planteja quatre escenaris.
- Escenari 1: cobertura actual i model de cura actual (no toquem res): caldrà 261.400 treballadores de la cura addicionals a les actuals, en perspectiva a l’any 2030.
- Escenari 2: no canviem el model però la cobertura és universal (414.600 treballadores addicionals).
- Escenari 3: canviem el model (gir comunitari però amb cobertura actual): 379.000 addicionals perquè l’enfocament comunitari és més car.
- Escenari 4: cobertura universal i enfocament comunitari (639.400 treballadores addicionals).
La crisi de treballadores actual és una emergència.
Situació laboral treballadores: planteja preguntes com ara per què no equiparar salaris als de professionals de la salut?
Taula “Dependència i cures”. Tura Tusell, Irene Galí, Wendy Espinosa
Tura Tusell Latorre, doctoranda, Universitat de Barcelona
Tura Tusell és doctoranda en història contemporània a la Universitat de Barcelona i professora d’història a la mateixa universitat. La seva tesi doctoral tracta sobre el treball de cures a la Barcelona del segle XIX.
Ens ofereix una perspectiva històrica del servei domèstic a Catalunya, un tema oblidat a la historiografia, davant la importància que s’ha donat als sectors industrials. Però, amb aquesta perspectiva històrica, és una evidència que és un sector que no desapareix, malgrat els avenços tecnològics. És un sector en expansió, per omplir un buit historiogràfic. Tusell analitza el sector des d’una perspectiva històrica, posant de relleu les transformacions que s’han experimentat al llarg del temps i ofereix una millor comprensió de les dinàmiques que el configuren actualment.
El servei domèstic és un sector feminitzat, migrant, precari, que ocupa aproximadament el 10 % de la població total del Nord d’Europa, amb una baixa consideració social, unes característiques que van aparèixer ja al segle XIX i que presenten una gran continuïtat històrica.
S’han introduït nous valors de domesticitat, per exemple, la feminització, perquè els homes tenen opcions de treball productiu que no s’aplica al treball domèstic. Es tracta d’un nou model de treball en estructures familiars de “protecció” de les dones, que no passa als homes, producte del patriarcat. Quan les dones tenen alternatives laborals adients, deixen aquest sector i passen a sectors que es consideren “productius”.
Es tracta d’un sector desregulat i mancat de drets, però això no és una característica actual, sinó que és una constant històrica, que ha anat empitjorant amb el temps, sobretot perquè es desenvolupa en l’àmbit privat de la llar i, per tant, l’Estat no hi intervé. Es tracta, per tant, d’un sector que ha patit una gran desprotecció històrica.
En referència al paper del sindicat en aquest sector, Tura Tusell assenyala que hi ha hagut una absència del mateix, degut a les mateixes característiques del sector, que es troba atomitzat i no es considera com a un sector a afiliar. D’altra banda, sí es sindiquen els treballadors masculinitzats (jardiners, xofers, etc.) i en la mateixa segregació del sector té un paper el sindicalisme.
Irene Galí Magallón, sociòloga de la Fundació Cipriano García
Irene Galí és llicenciada en sociologia, per la Universitat de Barcelona, i en ciències del treball, per la UOC. Treballa com a sociòloga a la Fundació Cipriano García de CCOO de Catalunya. En els darrers anys, entre d’altres temàtiques, ha analitzat les treballadores de cures i neteja a domicili en plataformes digitals.
Galí presenta un investigació, encara en marxa, “El temps de les internes, l’explotació invisible”, que neix de l’estudi sobre les treballadores de cures en les plataformes digitals, que es va fer l’any 2022. En aquest estudi, en totes les entrevistes realitzades, es mencionava el treball de les internes: “l’explotació invisible”. En la seva intervenció, Irene Galí, fa una radiografia sobre la situació actual del sector. Es tracta de situar a les treballadores internes (en domicilis privats) sota el paraigües de la legislació laboral, analitzant la seva situació actual.
Les característiques principals del sector són: treball informal (aproximadament el 35 % del treball de la llar), amb una alta feminització (95 %), etnificació (procedència sobretot de països de Llatinoamèrica, més del 60 % de les persones donades d’alta).
Estan sotmeses a jornades LEGALS intensives, que poden arribar a les 20 hores diàries, més el temps de pernocta. Són moltes hores que no es poden demostrar, per exemple, davant d’un tribunal: cada jutge fa el que considera més adient, segons la normativa europea; altres no ho fan tal com ho diu la normativa. Es tracta d’un sector amb moltes zones grises en referència al que és el temps de treball.
Acumulen totes les dificultats possibles, com un sistema d’explotació on ens hem de reflectir.
Wendy Espinosa Sánchez, de la Cooperativa Mujeres Pa’Lante
Wendy Espinosa és advocada de professió, secretària general de la Cooperativa Mujeres Pa’Lante, on exerceix com a coordinadora de projectes i col·labora en aquest projecte des de fa 10 anys. És impulsora de la xarxa “cura digna: professionals de les cures i de la salut”, on s’agrupen diversos projectes associatius que es dediquen al treball de la llar i les cures.
Presenta la Cooperativa Mujeres Pa’Lante, que es dedica a fer l’acompanyament de dones migrades acabades d’arribar, per altres dones que ja tenen més experiència sociolaboral. Es subministra assessorament en el mercat informal, perquè moltes de les nouvingudes no tenen papers, psicològic (especialment en el dol migratori provocat per deixar a la família pròpia) i jurídic (tramitació de documentació). En el desenvolupament de la Cooperativa, el sindicat CCOO de Catalunya ha tingut un paper molt significatiu.
La cooperativa ofereix serveis de neteja i de càtering.
Lluita pel reconeixement dels drets laborals de les persones del sector i per millorar les condicions de treball dignes per a les dones que formen part del sector, entre d’altres, mitjançant la signatura del Conveni 189 de l’OIT per la legislació nacional.
Adapten les jornades a la necessitat d’ambdues parts (l’ocupador i la treballadora), mitjançant el contacte amb la cooperativa.
La cooperativa és un model que està funcionant, com ho demostra el seu creixement anual del 30 %.
Els reptes de futur es centren en millorar la percepció de les treballadores sobre el sentiment cooperativista, millorar la digitalització interna, generar consciència de que el treball de cures i de la llar requereix una valoració social adient.
Taula “Condicions laborals dels serveis a les persones”. Sílvia Garcia, Fany Galeas, Cristina Broto i Rafi Redondo
Introducció
- Estem davant d’uns sectors molt poc valorats socialment.
- Les condicions laborals d’aquests sectors pateixen precarietat, taxes de temporalitat, parcialitat i sinistralitat molt altes.
- Les retribucions són molt inferiors a les d’altres sectors; presència de treballadores pobres.
Sílvia Garcia Llucià, del sector de la geriatria/dependència
- Pujades salarials molt petites, fins fa poc, al conveni col·lectiu d’atenció a la gent gran.
- S’han fet mobilitzacions, i s’han mantingut converses amb partits polítics.
- S’han aconseguit millores retributives importants per aquest any.
- Tot i això, les condicions laborals del sector són molt dures.
- Falta formació i recursos per atendre persones amb malalties mentals.
- Moltes treballadores són migrades sense regularitzar, i no poden protestar front a les males condicions laborals per por a represàlies.
- Les ràtios (de persones cuidades per treballadores) són molt altes.
- Les administracions paguen el mateix, independentment del grau de dependència de les persones ateses per les treballadores/s.
- Hi ha poca prevenció de riscos laborals.
Fany Galeas Sánchez, respecte el sector de treballadores de la llar i de les cures
- Posa en valor la feina, amb recorregut històric, del sindicat amb aquest col·lectiu de treballadores.
- Hem aconseguit millores en els contractes, jornada laboral màxima, hores de presència i de pernocta, dret a l’atur.
- El sindicat ofereix informació i formació a les treballadores.
- S’ha produït canvis en la legislació d’estrangeria.
- Cal destacar com a problema la inviolabilitat del domicili on les treballadores fan la seva feina.
- Els problemes d’accés a les vivendes provoquen que les treballadores hagin de quedar-se internes, tot i les males condicions laborals.
Cristina Broto Marco, del sector de vetlladores i escoles bressol
- Són aquests sectors molt feminitzats i mal pagats.
- Hi ha diferències molt grans: les educadores d’escoles bressol privades estan en el nivell del salari mínim interprofessional, mentre que a la pública, el nivell és de 34.000 euros.
- A les escoles bressol les ràtios d’infants per mestra/mestre són molt altes.
- Les licitacions dificulten les negociacions de millores perquè les administracions públiques escullen les empreses que paguen menys.
Rafi Redondo Rodríguez, sobre els sectors de serveis socials i servei d’atenció domiciliària
- Es pateixen bretxes salarials enormes en aquests sectors.
- Hiu ha treballadores que es jubilaran en situació de pobresa.
- Presència en aquests sectors de treballadores migrades, amb parcialitat involuntària, aïllades, sense possibilitat de prevenció de riscos laborals.
- Les empreses es lucren gràcies a les aportacions públiques.
Debat
- El copagament és un problema.
Taula “Temps de treball i temps de cures”. Eva Antón Fernández, Sara Moreno Colom, Jorge Moraleda Daza
Eva Antón Fernández forma part de l’equip de la Secretaría Confederal de Mujeres, Igualdad y Condiciones de Trabajo, i participà activament en el grup redactor del document 100 medidas para un Pacto integral y estatal de Cuidados. Eva Antón exposa l’activitat sindical, col·lectiva, i desenvolupada a nivell confederal, relacionada amb la reflexió sobre el sector de les cures i la promoció d’un pacte estatal, i ho fa a partir de dos document recents elaborats per CCOO; l’abans esmentat de les 100 mesures, i la proposta de CCOO per a un pacte integral i estatal de cures. Anton aprofundeix el procés d’elaboració de les propostes sindicals i la seva imbricació amb polítiques i iniciatives internacionals. S’incideix en la necessitat d’impulsar’una xarxa pública de cures, per part d’un estat garant de drets. Cal impulsar la cogobernança, la corresponsabilitat i una perspectiva interseccional a l’hora abordar les cures.
Sara Moreno és doctora en sociologia per la UAB, investigadora del Centre d’Estudis Sociològics sobre la Vida Quotidiana i de l’Institut d’Estudis del Treball. Moreno construeix la seva intervenció a partir de la idea següent: la reducció de la jornada laboral és necessària però no suficient per un pacte integral de cures. A partir d’aquesta observació, cal responde a la pregunta de què pot aportar la reducció del temps de treball en el disseny i implementació d’un sistema integral de cures, i a altres tres que se’n deriven: per què volem reduir la jornada laboral? Per a qui? i Com ho volem fer? Moreno introdueix conceptes essencials relacionats amb el temps, com són pobresa de temps (disposar de menys de 168 minuts lliures de treball i obligacions al dia), el temps discrecional i el temps contaminat (temps lliure de treball però contaminat per responsabilitats de cura). Cal tenir en compte aquests tres conceptes per analitzar les potencialitats però també les limitacions de la reducció del temps de treball. Els usos del temps, des de la perspectiva dels treballs, són un reflex de les desigualtats socials. Al parlar de temps de treball cal afegir-hi altres dimensions i, quan parlem de treball, no només ens referim a treball remunerat. Tenim el treball de cura i el treball domèstic (remunerats o no), que són diferents. I també cal separar, en el cas de la cura, la d’infants i la de llarga durada, la primera d’elles molt més prestigiada que la segona, també a nivell polític. Moreno reivindica posar el focus d’atenció a la cura de llarga durada. El model que ha sostingut fins ara el sistema és obsolet, i ha generat molta desigualtat i una divisió sexual del treball. Avui dia estem davant d’una crisi de cures. L’estat de benestar no dona actualment resposta suficient i es requereix complementar-lo amb un nou pilar; l’àmbit comunitari. El treball de cura es troba en un cercle viciós, amb condicions precàries, invisibilitzades, etc.; però és part d’un sector que genera sempre ocupació, al marge dels cicles econòmics. L’ocupació en aquest sector el visibilitza i això és la base per obtenir un reconeixement material que, després, pot afavorir una revalorització social i simbòlica. En aquest context, com plantegem la reducció de la jornada laboral? Moreno apunta algunes idees: aquesta reducció ha de ser universal. I, si amb aquesta mesura volem fomentar la corresponsabilitat, cal reduir la jornada de treball diaria, però, també, fomentar la responsabilitat de la cura, mitjançant la visibilització d’aquest àmbit.
Jorge Moraleda Daza és responsable de negociació col·lectiva de CCOO de Catalunya. Comença la seva intervenció repassant l’evolució històrica de la regulació del temps de treball, per posteriorment centrar-se en la forma com la negociació col·lectiva ha d’abordar el concepte de corresponsabilitat, amb una dimensió transversal. També comenta algunes de les dades del projecte europeu Men in Care, en què va participar la Fundación 1º de Mayo, que va analitzar la conciliació corresponsable a diversos països europeus, entre ells, Espanya.
Taula “Gestió i finançament de les cures”
Laia Ortiz Castellví és directora de l’Àrea Social de la Fundació Pasqual Maragall.
1. Laia, per situar-nos sobre aquest tema, podries explicar-nos com funciona el model de finançament actual del sistema de cures al nostre país, descrivint el rol de cada administració i situar-lo, de manera comparada, amb el nostre entorn econòmic?
Les cures es paguen amb diners, com qualsevol altre política pública. Però també es paguen amb temps invertit i no remunerat. El 45 % de la població europea fa cures no remunerades.
A nivell comparatiu dins la UE, gastem més en prestacions d’atur, pensions i menys en educació, sanitat i despesa social, entesa aquesta com tot allò relacionat amb l’atenció a la dependència i la lluita per eradicar la pobresa.
El nostre estat de benestar es finança a través de l’aportació que fan diversos actors: la Generalitat de Catalunya, l’Estat, els ens locals, les famílies (mitjançant copagament), les obres socials de les caixes d’estalvi i aportacions de privats.
L’aprovació de la Llei de dependència, l’any 2006, va marcar un punt d’inflexió. Hi ha un nivell mínim i un nivell acordat que va a càrrec de l’Estat. Hi ha una part del finançament que correspon a les CA.
Espanya dedica un 0,8 % del PIB en dependència. Això suposa aproximadament la meitat que el promig de la UE.
Com a característica del nostre model d’atenció a la dependència, el 42 % de les persones beneficiàries del sistema de dependència, ho són a través de prestacions econòmiques a familiars.
L’aportació de l’Estat actualment es situa al voltant del 39 %, per sobre de fa uns anys.
2. Fins ara ens has parlat de com es distribueix el model de finançament i ens has aclarit la realitat al nostre país, però ara m’agradaria que entréssim a parlar del model de governança. Ens podries explicar com funciona la gestió quotidiana d’aquest finançament repartit del sistema de cures? I, com adoptar un determinat model sempre implica potencialitats i limitacions i ahir ho veiem molt bé quan la Dolors Comas ens situava diversos possibles escenaris en funció de la combinació de determinats enfocaments en les polítiques públiques, m’agradaria molt si també poguessis descriure quines conseqüències té per a la ciutadania el model actual de governança. És a dir, quines són les potencialitats i límits d’aquest model així com quines podrien ser les perspectives de futur.
L’administració destaca perquè actualment no està pensada per a donar servei a les persones. Hi ha un desajust entre la realitat laboral de l’administració pública (per exemple, horaris laborals de les plantilles) i les necessitats de la cura.
Encara hi ha un pes elevat de la prestació econòmica per als i les cuidadores familiars.
El servei d’atenció domiciliària (SAD) funciona amb copagament i, en la pràctica, la seva gestió acaba sent molt problemàtica.
També la fitxa contracte representa un model molt deficitari. Aquesta setmana ha arribat una proposta de document que ha substituir a l’actual model de contracte programa, que encara està en discussió.
3. Fins ara has explicat de manera més general el funcionament del finançament del treball de les cures però crec que seria interessant anar de dalt a baix i anar aterrant a una realitat més tangible. Per no quedar-nos paralitzats en el pessimisme, fruit de la diagnosi de la situació actual, et demanaria si poguessis explicar algun exemple en polítiques públiques locals que s’hagi implementat i comportat alguna millora concreta que vulguis destacar.
Un exemple podria ser el de l’Ajuntament del Prat de Llobregat, que va fer un diagnòstic de les persones usuàries del SAD. Es va fer una mena de «mapa de calor», reflectint com es distribuïa territorialment l’atenció domiciliària. Això permetia operar des de la proximitat i activar recursos comunitaris (per exemple, la participació en un centre cívic del barri).
Taula “Desplegament ètic de la robòtica assistencial”. Guillem Alenyà
Guillem Alenyà, investigador i director del IRI, treballa en l’àmbit de la robòtica assistencial, desenvolupant tecnologies pensades per aplicar-se d’aquí a 5, 20 anys… o potser mai. L’objectiu no és tant que aquestes tecnologies arribin necessàriament al mercat, sinó que permetin generar coneixement, dades i capacitats que puguin ser útils en el futur.
El seu equip, a l’Institut de Robòtica i Informàtica Industrial de la UPC (un centre mixt UPC–CSIC amb unes 150 persones), es dedica sovint a identificar tecnologies que encara no existeixen i intentar desenvolupar-les. Ara bé, moltes vegades, si una tecnologia encara no s’ha creat, és perquè és realment difícil fer-la.
En Guillem és especialista en la manipulació d’objectes tous —un dels camps més complexos dins la robòtica. La seva recerca no té com a objectiu substituir professionals, sinó crear robots assistencials que donin suport al treball de les persones cuidadores.
Segons ell, hi ha dues grans mancances tecnològiques a resoldre:
1.- La personalització —cada persona és un món, amb necessitats molt específiques.
2.- L’explicabilitat —tant per a les persones usuàries com per a les cuidadores. Cal que el robot pugui explicar per què actua d’una determinada manera, sobretot si no fa exactament allò que se li demana.
En aquest sentit, subratlla que els robots han d’aprendre de les cuidadores i cuidadors, i que aquest aprenentatge és fonamental. Actualment, al seu laboratori no construeixen els robots des de zero, sinó que adapten models existents per fer-ne nous usos. L’objectiu, però, és generar aquí una xarxa de coneixement i infraestructura que permeti, a mitjà termini, fabricar robots localment.
Durant la seva intervenció, Guillem Alenyà també exposa el dilema existent entre paternalisme i empoderament: el repte és evitar ajudar “massa” i promoure realment l’autonomia de la persona cuidada.
Un altre punt crític és el debat sobre la privacitat i l’ètica: pot o ha d’entrar un robot a casa? Es pot fer servir una càmera per veure com està la persona usuària? Alenyà no dona una resposta tancada, però sí que subratlla que cal abordar aquest debat de manera oberta.
També recorda que el Reglament Europeu d’Intel·ligència Artificial obliga que els algoritmes siguin explicables. Per tant, si un robot assistencial no fa exactament allò que se li demana, ha de poder explicar per què.
Un exemple concret és el projecte NYAM, que busca ajudar a donar de menjar a persones amb problemes de mobilitat. La resposta de les persones usuàries ha estat molt positiva, i destaca la importància de treballar colze a colze amb terapeutes i infermeres, en línia amb l’enfocament de codisseny.
Finalment, Guillem Alenyà anuncia que al setembre s’inaugura LabORA, un nou espai dedicat a la robòtica assistencial. Vol ser un punt de trobada per millorar les eines, però també per avançar en la formació i qualificació professional de les persones cuidadores.
Un últim aspecte que remarca és la voluntat que aquests robots no es dissenyin per generar vincles emocionals amb les persones usuàries. Tot i que a la pràctica això a vegades passa, l’objectiu és evitar-ho i centrar-se en el suport pràctic i funcional.
Taula “Noves alternatives en el temps de cures”. Lucía Basulto Tejedor, Laura Parrado García, Arnau Funes Romero, Clara Aurora Rodríguez
Aquesta taula presenta i demostra la possibilitat d’articular alternatives innovadores en el camp de les cures de persones. Ho fa a partir de l’exposició de quatre experiències.
Lucía Basulto Tejedor és sòcia de treball i membre de l’equip de comunicació de Sostre Cívic, una cooperativa d’habitatge digne sense ànim de lucre creada l’any 2004. Sostre Cívic ofereix habitatges en cessió d’ús durant un termini llarg o indefinit de temps. Basulto explica el model d’entrada i sortida en la cooperativa, sistemes de finançament, etc. Actualment compta amb 25 projectes, 11 dels quals en promoció, adreçats a persones joves, gent gran, etc. A banda dels habitatges particulars, cada conjunt inclou espais comunitaris (jardí d’infants, sala polivalent que inclou cuina, aparcaments de bicicletes, habitacions per a persones convidades, etc.). Des del punt de vista de les cures, aquest model afavoreix combatre la solitud no volguda de les persones o la creació de xarxes de suport entre persones.
Laura Parrado García és la directora de l’Edifici Adela Barquín, un edifici d’habitatges socials, per a persones de més de 65 anys, ubicat a Sant Feliu de Llobregat. Parrado explica què és la Fundació Família i Benestar Social, una entitat sense ànim de lucre l’objectiu de la qual és facilitar llars a persones i famílies en situació de necessitat, mitjançant la gestió d’habitatge social i programes d’acompanyament. La Fundació endega projectes d’habitatge social (foment de construcció de promocions -actualment 17 acabades- i impuls de la bona gestió dels esmentats habitatges). L’Edifici Adela Barquín inclou 90 habitatges socials. Els requisits per accedir-hi és tenir més de 65 anys, que la persona sol·licitant estigui empadronada a Sant Feliu de Llobregat (o ho estigui un dels fills/es), la qual cosa permet retrobaments familiars. No pretén ser un conjunt “d’habitatges amb serveis”, sinó que es vol fomentar l’acompanyament de les persones que hi resideixen als serveis de què disposa el municipi o establir interconnexions entre veïnes i veïns a fi que es puguin facilitar, recíprocament, els serveis requerits. La Fundació impulsa un model integral d’habitatge i acompanyament. Això inclou recolzar l’autonomia personal, acompanyar en el procés d’envelliment i treballar la inclusió comunitària, a fi d’evitar la soledat no desitjada. Es tracta de potenciar les cures compartides.
Arnau Funes Romero, coordinador d’Àrea d’Acció Social, Educació i Cultura a l’Ajuntament del Prat de Llobregat, aporta la visió de l’administració pública local sobre la gestió de les cures. Explica el projecte de residència del Prat de Llobregat. La ciutat en té una des de 1980, amb 30 places. Això és novedós perquè no és aquesta una competència municipal. Es preveu un creixement de la taxa d’envelliment i un augment considerable de la població de més de 85 anys al municipi, i es parteix d’una tasa de cobertura residencial al Prat inferior a la del seu entorn, tot i haver disposat històricament d’una residència municipal. L’ajuntament aposta per una atenció integral a les persones i, sobre aquesta base, es projecta un nou centre residencial amb 130 places, que integrarà l’anterior residència i que vol superar el model de residència com a espai sanitari per buscar un que primi la interacció entre persones i la proximitat. Funes conclou amb algunes qüestions a tenir en compte: el pes del món local en la gestió de cures, que hauria de ser major; evitar les externalitzacions dels serveis; cal parlar dels costos del serveis de cura i de la capacitat econòmica de les persones que els necessiten, i, finalment, el sector de les cures requereix una millora de condicions de treball, també de la captació i la formació de les seves i seus professionals.
Clara Aurora Rodríguez, directora de Polítiques d’Igualtat d’Oportunitats de l’Àrea de Serveis a la Ciutadania de l’Ajuntament de Mataró, explica l’experiència de l’Espai Mataró Cuida-CareCityLab. Un projecte que es construeix sobre tres eixos: la prestació de serveis a les persones en situació de dependència (mitjançant l’oficina de cures, per a persones cuidades però també cuidadores; el centre per a l’autonomia personal; el punt vincle); la promoció de la innovació i la recerca; la transferència de coneixement en la cura a les persones (a l’àmbit empresarial i acadèmic, i a la ciutadania).
El Butlletí Treball, Economia i Societat està editat per CCOO de Catalunya.
Altes o baixes al Butlletí, modificació de dades o suggeriments: [email protected]