Dilluns que ve 30 de juny, la Generalitat de Catalunya ha convocat una mediació d’última hora amb l’empresa RDM Barcelona Cartonboard, el comitè d’empresa i els representants legals dels treballadors. És l’única i última oportunitat per a reconduir un dels tancaments industrials més greus que es recorden al Baix Llobregat: 230 persones perdran la seva ocupació sense acord col·lectiu i amb la indemnització mínima legal, si ningú posa remei.
La planta de RDM Castellbisbal, propietat del grup Apollo Global Management i el fabricant italià Reno De Medici, cessa la seva activitat definitivament. L’empresa, assessorada pel despatx d’advocats Garrigues, ha decidit aplicar acomiadaments unilaterals després del rebuig de la plantilla al preacord aconseguit. Aquest preacord va ser presentat per la mediació a altes hores de la matinada, en un esforç per assegurar tan bé com sigui possible donades les condicions imposades per la representació empresarial contemplant 33 dies per any treballat i un topall de 24 mensualitats. Amb un pla social ampliat sobre els mínims legals, però no obstant això, va ser considerat insuficient per la majoria de la plantilla, que ho va rebutjar per 128 vots en contra enfront de 68 a favor.
Més enllà del desacord, el veritable drama es troba en el perfil de la plantilla: més de la meitat dels treballadors supera els 50 anys (120 persones treballadores). Molts ja han complert 55 i estan a les portes de la jubilació, (55/61, aproximadament són 51 persones treballadores), amb carreres laborals completes a la seva esquena. Per a ells, aquest tancament no és només la pèrdua d’una ocupació: és la pèrdua de cotitzacions vitals, és veure la seva pensió compromesa per sempre, és quedar-se fora del sistema sense possibilitat real de reenganxament.
En aquest context, la convocatòria de la Generalitat liderada pel Departament de Treball encara pot ser útil. L’administració no pot limitar-se a ser notària d’un tancament. Té la responsabilitat d’implicar-se activament per a evitar que una comarca industrial sofreixi un esquinçament social d’aquest calibre sense mecanismes d’amortiment. El que està en joc no és només una xifra d’acomiadaments: és la dignitat de centenars de persones que ho han donat tot durant dècades i als qui ara se’ls dona l’esquena.
Catalunya es juga la seva credibilitat industrial i la seva coherència social. Si el 30 de juny no es recondueix la situació, serà legítim preguntar-se què més podria haver-se fet. Perquè en processos així, la responsabilitat no és només de qui signa l’acomiadament, sinó també de qui no actua a temps per a impedir-ho.