Xavier Hernàndez, Secretari General de la Federació de Pensionistes i Jubilats de CCOO al Vallès Oriental, Maresme i Osona
La població espanyola está patint un procès d’envelliment progressiu, entre d’altres causes pel descens de la natalitat i l’augment de l’esperança de vida.
La població de mès de 65 anys representa el 18% del total de les persones residents a Catalunya i Espanya, mentre que 10 anys enrera, aquesta població representava una mica més del 16% sobre el total de la població.
S’estàn produint canvis en la composició de les llars i en la forma de convivència de les persones de major edat.
La major part de les persones de 65 anys en amunt, conviuen amb la seva parella (59%) o bè viuen soles (22%). El volum de mullers grans que viuen soles duplica a les dels homes en la seva mateixa situació (29% front a 14%).
Les pensions i subsidis sòn cada cop mès importants en la economia familiar, mentre que la renda del treball perd pes.
Les famílies on la seva font principal d’ingressos és una prestació de jubilació, estan augmentant durant la crisi i pandèmia fins arribar a les 350000 llars, que representen el 20% del total de cases a Catalunya i Espanya.
Les llars que tenen com a persona de referència a un jubilat gran canvien la tendència general i incrementen la despesa en bens i serveis bàsics a la vegada que ho redueixen en altres, com mobiliari i altres despeses corrents de la casa.
Es especialment rellevant la reducció de la despesa en altres bens i serveis, que inclouen les cures personals, a l’hora que es significatiu la major despesa en salut, en la mesura dels medicaments i d’altres tractaments que no tenen un cost afegit per a les persones que cobraven una pensió fins la reforma de l’any 2012, data en la qual sí comencen a tenir un cost afegit.
L’esperança de vida a Catalunya i Espanya, es d’uns 83 anys, mentre que una dècada abans era de 80 anys. L’esperança de vida als 65 anys (jubilació), es de 21 anys.
La taxa de dependència de la població mès gran de 64 anys realitzada per l’INE reflexa que el volum de persones amb dependència s’ha incrementat el 28 per mil.
Per altra banda el nostre país es troba per sota de la mitja en termes de pressió fiscal en relaciò a l’Uniò Europea.
La feble pressió fiscal a Catalunya i a Espanya es correspon amb una baixa despesa en polítiques socials i públiques en el nostre país. El tant per cent sobre el PIB de la despesa en protecció social fou més/menys del 26%, tres punts per sota de la mitjana de la UE28.
Avançar en un sistema fiscal progressiu en la recaptació i redistribució en la despesa es l’objectiu. Cal exigir que qui més té pagui més.
Es necessari, que via fiscalitat, es garanteix-hi la financiació dels serveis públics i les xarxes de protecció social, enfortint en definitiva, l’Estat de Benestar. La recaptació via fiscal es una alternativa justa a les retallades en sanitat, serveis socials, dependència, etc.
La Baixa pressió fiscal en el nostre país tè efectes enormement negatius en el sistema de salut, i aixì es posa en perill els serveis publics sanitaris.
La crisi econòmica i les reformes heretades del Partit Popular, especialment les sanitàries i en matèria de dependència, está tenint en la vida de les persones grans un impacte molt negatiu.
L’herència de les reformes en el sistema de salut, i en concret el copagament farmacèutic i la reducció de les prestacions sanitàries, están incrementant la pobresa dels beneficiaris.
Quan ens ha vingut un cop de feina important, amb motiu de la pandèmia i les seves ones, ha quedat al descobert la tensiò en la sanitat. Emigració de professionals buscant un lloc de treball i millor retribució econòmica, etc.
S’ha incrementat el nombre de pacients en llista d’espera per cada 1000 habitants i que continuaven en llista, una Mitjana de 6 dies mès. A mès, les persones amb mès de 6 mesos en llistes d’espera s’han practicament duplicat.
Catalunya i Espanya contava amb 116 llits per cada 100000 habitants, mentre que la mijana de la UE28 es fixaba en aquesta época en 539.
El nombre de llits hospitalaris ha vingut decreixent en els darrers anys i, malgrat que succeeix de forma generalitzada en tots els països de la Unió, a Catalunya i Espanya ho fa a major ritme. Els guanyem a tots en menys 5,6%.
En quatre anys s’ha reduït pràcticament a la meitat, l’aportació de l’Estat al sistema d’atenció a la dependència via Pressupostos Generals de l’Estat, i s’ha reconvertit el sistema de manera que solament poden accedir persones amb recursos econòmics suficients i exclouen a un important nombre de persones que necessiten serveis d’atenció i prevenció de la dependència.
Cal recordar que la Llei de Dependència va néixer com un vaixell sense mar. No la van dotar econòmicament fins molt temps desprès.
El tant per cent de persones beneficiaries d’alguna prestació per dependència amb referencia a la població total, no es ni la meitat del percentatge de sol.licituds.
El desmantellament de la Llei de Dependència, es un gravíssim problema per a les persones grans, i especialment per moltes dones majors en situació de dependència i per a les seves famílies, aixì com per les persones que les cuiden.
La crisi econòmica, está sent gestionada políticament amb criteris a curt termini i utilitzada per implantar polítiques lliberals que debiliten la fonamentació del pacte social, l’Estat de Benestar, i el sistema de protecció social que es la seva base fonamental. La dreta ha estat governant amb aquestes prioritats, i ara volen tornar aplicar aquestes fòrmules. Però aquest atac no es improvisat, respon a una voluntat que está a la nostra ma combatre-la. Ho hem fet des de la mobilització i la protesta, i continuem fent-ho, i ho fem des de la proposta: mès i millor ocupació , salaris, pensions dignes , més polítiques públiques i una valenta reforma fiscal.
