Quan la prevenció només serveix per cobrir l’expedient, ens hi va tot.
Hi ha sistemes que només fallen de tant en tant. I n’hi ha d’altres que estan dissenyats per fallar sense que ningú n’assumeixi les conseqüències. La salut laboral al nostre país s’assembla massa sovint a aquest segon model.
Tenim un sistema de gestió de la salut laboral que, a la majoria de centres de treball, consisteix a tenir els documents perfectament redactats per alguna assessoria externa. Sovint, però, aquests documents no contemplen els riscos reals de l’activitat. I allò que no es contempla no s’ha d’eliminar, ni minimitzar, ni tan sols valorar per part dels serveis de vigilància de la salut. Aquesta concepció de la salut laboral com un simple tràmit que cal tenir cobert, però sobre el qual no cal actuar, ens costa la salut i, massa sovint, ens costa la vida.
Algú podria pensar que una petita empresa ja en té prou amb continuar aixecant la persiana cada dia per mantenir viu el negoci, com per preocupar-se d’una paperassa que, moltes vegades, ningú no revisarà. I que, en canvi, en una empresa mitjana o gran, aquestes qüestions segur que es gestionen amb més rigor.
Però quan això passa en una administració pública, que contracta amb diners de tots i totes un servei de prevenció aliè, un servei de vigilància de la salut i una mútua d’accidents que no assumeixen les seves responsabilitats, ja no parlem només de negligència o desídia. Parlem de cobrir l’expedient de la salut laboral mentre es genera benefici privat a costa dels recursos públics i de la salut de les persones treballadores.
Situem un cas recent i real. Malauradament, no és cap excepció.
Una persona treballadora del Berguedà, després d’un llarg procés de recuperació d’una malaltia, va ser derivada per la seva empresa al servei de vigilància de la salut (dependent del servei de prevenció aliè) per valorar el seu estat abans de reincorporar-se al lloc de treball. En algunes de les proves mèdiques es van detectar alteracions, però el servei va concloure que probablement responien a un estat de nerviosisme de la persona treballadora.
Tres dies després, aquesta mateixa persona va patir un desmai durant la seva jornada laboral i va perdre la consciència. A l’empresa es va valorar que la situació no revestia gravetat i, enmig de les exigències del servei i de la càrrega de feina existent, la persona afectada va haver d’acudir sola al centre sanitari.
Vuit dies després, continua hospitalitzada. Ha estat sotmesa a diverses intervencions quirúrgiques i ha passat per tres hospitals diferents, tots ells integrats en el sistema sanitari públic a través dels convenis amb el CatSalut.
És gràcies a aquest sistema sanitari públic, que sostenim entre totes i tots, que avui existeix l’esperança que aquesta persona es recuperi i pugui continuar fent la seva vida.
Mentrestant, aquests dies d’ingrés a l’UCI, d’operacions i d’estades hospitalàries (alguna d’elles a més de 100 quilòmetres del seu domicili) seran computats pel servei de prevenció aliè i per l’empresa com a absentisme.
Absentisme laboral, és clar. Perquè allò que sembla preocupar és l’absència del lloc de treball, no pas les conseqüències humanes, familiars i socials que comporta una situació com aquesta.
Cal modificar una normativa que permet que sigui la mateixa mútua qui determini si una patologia té origen laboral o no. Aquesta potestat hauria de correspondre als serveis públics de salut, que ja disposen d’unitats especialitzades en salut laboral precisament per analitzar i atendre aquestes situacions. No seria cap revolució: seria simplement invertir una lògica que avui genera massa indefensió.
Ens hi va la salut. Ens hi va la dignitat. Ens hi va la vida.
Company, esperem de tot cor que puguis recuperar-te i continuar fent la teva vida.