El passat 28 de maig la ciutadania va girar l’esquena, en molts dels casos, als partits que els darrers anys han estat al capdavant de les administracions. Aquests partits han gestionat una pandèmia i les conseqüències socioeconòmiques de dues crisis solapades, la sanitària i la inflacionària. La primera, pels efectes que l’aturada global que l’activitat econòmica tenia en el conjunt de la societat. La segona, pels efectes d’una crisi de subministrament i energètica que s’ha vist agreujada per la guerra a Ucraïna.
Aquests anys, els Governs d’Esquerres han aprovat un paquet de mesures per a la protecció de les empreses i les persones en l’àmbit econòmic i la salut. La UE ha apostat per impulsar una recuperació econòmica, ràpida i orientada a la lluita contra el canvi climàtic i la digitalització del model productiu, amb el paquet d’ajuts multimilionaris més important de la història de la UE.
A Espanya i a Catalunya aquestes mesures han permès salvar més de 3 milions de llocs de treball i milers d’empreses, i s’ha acompanyat d’un seguit de reformes que han millorat els equilibris de poder en les relacions laborals, han impulsat un canvi de model a la contractació laboral, tot impulsant els contractes indefinits, i s’han incrementat les rendes de més de 12 milions de persones mitjançant l’augment del SMI (Salari Mínim Interprofessional) i la Reforma de les Pensions. A més d’implantar-se altres mesures, com l’IMV (Ingrés Mínim Vital), la Llei de l’Habitatge que permeten millorar la vida de la gent més vulnerable.
Tanmateix, per què aquestes polítiques no han estat suficientment valorades per la ciutadania, tot i millorar la vida de milions de persones? Perquè per a la majoria no són suficients. La precarietat instal·lada els anys previs a la pandèmia ha estat molt forta i els efectes de la inflació han apaivagat bona part de les millores que s’han construït. Han estat els discursos més populistes de la extrema dreta, aquells que apel·len al proteccionisme econòmic i a la baixada d’impostos, amb la dita de:”els diners, millor a la butxaca”, els que es van imposant en l’ideari col·lectiu. De ben segur que les anàlisis són més complexes, però pensem que aquestes dues idees influeixen en les preferències electorals de la gent. Arribar a final de mes i poder accedir a un habitatge son les grans preocupacions per a la gran majoria de persones.
La dreta i la ultradreta han instal·lat en l’imaginari col·lectiu que les crisis es gestionen millor reduint despesa i no protegint la gent amb més recursos públics. Que és millor descapitalitzar l’Estat amb rebaixes d’impostos i privatitzar l’Educació, la Sanitat i les Pensions que no pas enfortir l’Estat del Benestar. Que s’ha de fer política per als privilegiats, en lloc de millorar la vida de la majoria. És una batalla cultural i ideològica que té tres fronts principals:
- Atacar el feminisme per trencar les bases de la igualtat a la societat.
- Atacar els qui denuncien el canvi climàtic per determinar polítiques econòmiques que no fomenten el desenvolupament sostenible, per evitar una major degradació del nostre entorn.
- Atacar el sindicalisme per aturar el caràcter de contrapoder dels treballadors i treballadores a l’hora de repartir la riquesa, i perquè som un poder organitzat amb centenars de milers de militants que reforcem les pràctiques democràtiques que la dreta tant incomoda.
La classe treballadora ha de sortir amb il·lusió i esperança a disputar aquesta batalla cultural. Cal que proclamem la importància del feminisme per incorporar al segle XXI els drets de les dones amb plena igualtat amb els homes. Cal que defensem la pluralitat d’una societat que, des de la seva diversitat, reforci el respecte, la tolerància i la solidaritat.
Hem de disputar la batalla cultural per viure millor, però, sobretot, per viure millor tothom. Viure millor és tenir millor treball (un contracte indefinit i un salari digne), és tenir una casa digna i assequible (gràcies a lleis que regulin el preu per no haver de pagar més del 30 % del que guanyem). És comptar amb protecció, perquè el sistema de cotitzacions permet que tothom, autònoms també, tinguem les baixes laborals remunerades, prestacions dignes d’atur quan tenim la mala sort de perdre la feina i una pensió digna quan ens jubilem.
Disputem la batalla cultural tot exigint que, quan caiguem malalts i malaltes, tinguem un sistema de salut que ens cuidi; que els nostres fills i filles tinguin una escola sense aglomeració d’alumnes a les aules de les metròpolis, o amb recursos suficients per garantir la qualitat a les zones rurals; que quan passem necessitat, quan som grans o tenim alguna dependència, el sistema ens cuidi i no condemni només les dones a convertir les cures en la seva càrrega.
Lliurem la batalla cultural per aconseguir que la participació ciutadana millori la qualitat democràtica. Participar no és només votar: és construir comunitat als barris, pobles i ciutats. Fem que la cultura sigui accessible a tothom i no sigui un bé de consum per a uns quants.
Lliurem la batalla cultural perquè les institucions i la societat es comprometin a construir un nou contracte social per a aquest segle XXI, basat en el treball digne, la igualtat i la protecció social, respectuós amb el planeta i la seva gent.
Sí, lliurem la batalla cultural, però amb el llenguatge de la gent. No és el mateix que et pugin la pensió un 8,5 % que un 0,25 %. No és el mateix tenir un contracte indefinit que un de temporal. No és el mateix que l’SMI sigui de 647 € que de 1.080 €. No és el mateix una escola gratuïta que una escola de pagament. No és el mateix que la sanitat sigui gratuïta que haver de pagar una mútua privada. No és el mateix defensar polítiques per a tota la gent que polítiques per les elits.
CCOO fem una crida als treballadors i treballadores catalans a participar massivament en les eleccions del 23J, presencialment o per correu. Cal participar i votar per aquells partits que han contribuït a consolidar les reformes pactades al diàleg social que han millorat i han de seguir millorant la vida de milions de persones.
Mercè Puig Cañellas
Secretària General de CCOO de Tarragona
